Des de l’escó 33

A tot Europa, els mitjans públics estan en procés de redefinició. A la BBC s’han tancat canals lineals per apostar per la plataforma iPlayer. A França, el projecte France.tv va provocar una forta contestació interna quan l’Elisi va voler fondre sota una mateixa marca totes les televisions públiques. I, a Itàlia, la RAI continua atrapada en el vici atàvic del control polític. En tots aquests casos hi ha un debat de fons sobre la naturalesa del servei públic: si és un instrument al servei del poder o una expressió de la ciutadania. De les marques ni en parlen. A Catalunya, la crisi és semblant, però amb un matís fonamental: aquí, TV3 i Catalunya Ràdio no són simples canals. Són símbols culturals i nacionals. Han servit de bastió lingüístic, de laboratori de creativitat i d’espai compartit en una societat sovint fragmentada. Quan aquestes institucions tremolen, no només es qüestiona la seva viabilitat mediàtica: es posa en dubte el sentit mateix del projecte col·lectiu català.

En aquest context, el que està passant a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) no és una anècdota administrativa. És una deriva preocupant. L’actual presidència ha volgut transformar TV3 i Catalunya Ràdio sota un nou paraigua anomenat 3Cat. La idea, en si mateixa, podria ser legítima si respongués a una estratègia col·lectiva i transparent. Però la manera com s’ha fet —i el relat que l’acompanya— delaten una confusió entre el que és públic i allò privat, entre el que és institucional i allò personal. Quan la presidenta de la CCMA va aparèixer al programa Col·lapse presentada com a “presidenta de 3Cat”, el detall semàntic no era innocent. Perquè 3Cat no existeix legalment com a entitat pública. Ja que no és la CCMA ni legalment pot ser-ho. La raó és que, per fer-ho possible, caldria modificar la llei, cosa que no ha passat. Allò que es va presentar a plató com una simple etiqueta comunicativa —que també s’aplica a les mosques de pantalla— és, en realitat, una redefinició simbòlica del sistema audiovisual públic sense debat ni autorització parlamentària. La sensibleria de l’entrevista ho va voler endolcir.

La contradicció és flagrant: una corporació que hauria de ser model de rigor institucional i de transparència jurídica es permet actuar com si ja s’hagués refundat, quan, en realitat, el Comitè de Govern està caducat i ja se n’hauria d’haver renovat la meitat dels membres. La falta de sentit institucional és marca de la forma de ser de les administracions espanyoles, que inclou també les autonòmiques. Aquesta confusió és perillosa perquè erosiona la credibilitat de tot el sistema. I encara més quan el projecte que s’imposa té un origen privat, segons va destapar el periodista Quico Sallés en una informació exhaustiva a El Món: la marca “3Cat” va ser concebuda el 2010 per l’agència Ogilvy, on treballava llavors la mateixa Rosa Romà. Aleshores, la CCMA va descartar la proposta per considerar-la inadequada. Ara, catorze anys després, s’ha recuperat gairebé intacta i s’ha imposat com a marca institucional, amb una interpretació desmesurada i no consensuada amb tots els actors polítics que van signar el pacte que va escollir l’actual Consell de Govern de la CCMA i a ella mateixa com a presidenta.

El resultat d’aquesta obsessió és que s’ha imposat un projecte personalista que han rebutjat els treballadors, ha estat ignorat o criticat per bona part del públic i que des del Grup Parlamentari de Junts rebutgem de manera rotunda. No hi ha cap evidència que la nova marca hagi augmentat l’audiència o l’adhesió ciutadana. Al contrari: TV3 perd quota de pantalla, Catalunya Ràdio veu com s’erosiona la seva identitat, Catalunya Informació ha estat substituïda per l’insuls 3CatInfo i el canal infantil —el mític Super3— ha estat literalment reduït al zero. En comptes d’enfortir l’esperit dels mitjans públics, la transformació els ha fet més febles, més indefinits, més fràgils. El triomfalisme expressat per la presidenta en la insòlita entrevista en horari de màxima audiència, contravenint el principi periodístic segons el qual un periodista no pot ser mai el protagonista de la notícia que comenta, és injustificat i trampós, sobretot perquè ha hagut de fer marxa enrere, encara que només hagi estat parcialment.

Mentrestant, els errors tècnics, la precarització del personal i el malestar intern s’han multiplicat. Platós que queden a les fosques, emissions interrompudes, programacions improvisades… i cap discurs institucional clar. La imatge d’una televisió que vol ser plataforma digital, però que no pot garantir una emissió estable és la metàfora perfecta del moment: molta estratègia de màrqueting, poca solidesa estructural. Els comitès professionals de TV3 i Catalunya Ràdio han denunciat reiteradament que no han participat de manera efectiva en el procés. Que la “participació” que es ven és, en realitat, una consulta simbòlica. Que l’autonomia editorial queda subordinada a un relat comunicatiu dissenyat des de dalt. És el mateix patró que hem vist en tantes altres institucions quan el poder substitueix la deliberació pel brànding, i la cultura per la gestió. Quan els valors d’una empresa substitueixen els principis d’un servei públic, el problema no és de comunicació: és de democràcia.

El problema no és només de marca, ni d’ego, ni tan sols de model de governança. És una qüestió de legitimitat democràtica. Els mitjans públics no són d’un govern ni d’una presidenta. Són —o haurien de ser— d’una ciutadania que en garanteix el finançament i la missió. El Consell de Govern de la CCMA no pot restar impassible davant un procés que converteix un projecte personal en un projecte institucional. I els partits que sostenen aquest consell haurien de recordar que la neutralitat no és equidistància: és responsabilitat pública. Qui no ho vulgui veure en pagarà, a la llarga, les conseqüències i perjudicarà els seus avaladors.

En un moment en què la llengua catalana retrocedeix en tots els àmbits —a l’escola, a les xarxes, a la música, a la vida quotidiana—, el que cal no és una marca nova, sinó una renovació de la confiança. Cal tornar a creure que TV3 i Catalunya Ràdio són espais audiovisuals de veritat, de pluralisme i de cultura compartida. Que són, literalment, casa nostra. Per això la resposta ha de ser clara: TV3 i Catalunya Ràdio són nostres, i de ningú més. No són d’un govern, ni d’un consell, ni d’una presidenta amb vocació de Chief Executive Officer. Els mitjans públics catalans no necessiten un rebrànding, sinó un renaixement institucional i moral. No una nova etiqueta, sinó una nova fe pública. Si la CCMA vol ser 3Cat, que ho discuteixi el Parlament i aconsegueixi l’aval que ara no té. Si no ho fa, tal vegada serà el moment de demanar la dimissió de qui es faci l’orni. Mentrestant, que no s’oblidi que la seva força —la seva veritable força— prové del que som tots nosaltres quan, engegant la tele o la ràdio, ens hi reconeixem, i encara ens hi volem reconèixer.