Aquesta és la meva intervenció en l’obertura de la Convenció de MEScat – Independentistes d’Esquerra

---

Bon dia a tothom i benvinguts,

Deixeu-me que per començar-la digui unes paraules.

El 38% de la població que treballa a Catalunya entra en el llindar de la pobresa un cop ha pagat el lloguer o la hipoteca de casa seva. El 38%.

És una xifra que, si ens la mirem bé, ens hauria de fer tremolar. Treballar ja no garanteix viure amb dignitat. I això és una novetat històrica. No parlo d’un problema local, ni d’una anomalia catalana. És un fenomen mundial, que afecta les grans ciutats i les societats més desenvolupades.

Els candidats que han guanyat les últimes eleccions a Nova York o als Països Baixos, siguin socialdemòcrates o liberals progressistes, han posat aquesta qüestió al centre de la seva campanya. I han promès solucions agosarades, perquè són conscients que la pobresa invisible, aquella que no es veu al carrer, però que es viu a les llars, és avui un dels principals factors de desestabilització social.

Catalunya és un bon mirall d’aquesta realitat. En poc més d’una dècada hem passat de sis a vuit milions d’habitants. Semblaria una dada neutra, però no ho és. Perquè aquest creixement demogràfic ha anat acompanyat d’un increment enorme de necessitats… però no pas d’un increment equivalent de recursos.

Avui Catalunya té pràcticament els mateixos recursos pressupostaris que fa deu anys, i, en canvi, ha d’atendre dos milions de persones més, amb les seves escoles, els seus CAP, les seves necessitats d’habitatge i de mobilitat.

I a tot això s’hi han sumat dues crisis devastadores. La del 2008, de la qual encara no ens havíem refet del tot, i la de la covid-19 el 2020. Va ploure sobre mullat. La precarietat laboral, la pèrdua de capacitat de compra, la tensió dels serveis públics i la pujada dels preus de l’habitatge han provocat un malestar profund, que encara no hem sabut canalitzar políticament de manera satisfactòria.

I hi ha un element que no podem defugir: el canvi demogràfic i cultural de Catalunya. Qualsevol que miri les dades dels usos lingüístics o dels padrons municipals ho veu clar. Hi ha transformacions molt ràpides, que generen inquietud en una part de la població.

Alguns en diuen “substitució ètnica o cultural”. No m’interessen les paraules carregades d’intencions, però sí les dades. I les dades són clares: Catalunya, com molts països de la Unió Europea, està experimentant un canvi cultural accelerat, que recorda més al diagnòstic del xoc de civilitzacions de Huntington que no pas a la “fi de la història” que Fukuyama va anunciar després del Mur de Berlín.

Aquests canvis, combinats amb la crisi econòmica, han alimentat un fenomen que avui és global: l’ascens dels populismes.

A Espanya, l’extrema dreta va començar a créixer després de la crisi del 2008. No és una casualitat: els moments d’inseguretat són terreny fèrtil per a les solucions fàcils. A Catalunya, però, el populisme d’extrema dreta ha arribat més tard. Després del procés.

I no és perquè el procés fos un error. Al contrari. El procés va ser, en part, una resposta a aquella crisi i una reacció contra un Estat que ens reduïa competències i ens negava eines per gestionar el present i el futur. El dèficit fiscal mata.

Però el final abrupte del procés, la repressió i la frustració posterior han obert un espai per als discursos simples i furiosos. Vox ha crescut alimentant l’espanyolisme ressentit, hereu de Ciutadans. I ara ha aparegut Aliança, que canalitza una altra frustració: la de qui va viure el procés com una esperança i avui se sent traït pels líders o desorientat davant els canvis demogràfics.

No ens enganyem: aquests fenòmens haurien arribat igualment. L’extrema dreta creix arreu d’Europa, però cada país té el seu context. I el nostre és aquest. I per això la nostra resposta ha de ser clara: unitat dels demòcrates i solucions reals, no eslògans. 

Un altre element preocupant és la fractura generacional. A Europa, i també a Catalunya, una part important de la joventut mira amb simpatia idees extremes, que menyspreen la democràcia liberal i les institucions. Ens sorprèn?

Doncs no hauria de fer-ho. Els joves de la Catalunya metropolitana estan deixats de la mà de déu.

Durant anys aquests joves han vist com els escàndols de corrupció sacsejaven les principals institucions del país i els partits tradicionals. Han vist la família Pujol asseguda al banc dels acusats. Han vist dirigents del PSOE entrar a la presó. Han vist un president de la Generalitat Valenciana del PP dimitir per posar els seus plaers per damunt del servei públic.

Quina autoritat democràtica els pot oferir un sistema que sovint sembla més preocupat per tapar forats i enriquir-se que per regenerar-se? 

En aquest context, crec sincerament que l’independentisme continua sent una oportunitat, no només un moviment d’alliberament nacional. Durant una dècada vam ser capaços de mobilitzar milions de persones amb esperança, amb civisme i amb fermesa. El procés ha estat un dels moviments revolucionaris més importants del segle XXI català. Va durar més que el 15-M, i va ser més estructurat, més persistent i més ambiciós i més antisistema.

El seu fracàs va ser en part producte de la repressió, però també de les nostres disputes internes. I això no tan sols ens ha d’avergonyir: ens ha d’empènyer a rectificar. Sense unitat, ningú no avança. Junts pel Sí va ser un miratge, un moment irrepetible. Però la lliçó és clara: la unitat no pot ser només electoral. Ha de ser estratègica, i també moral. Retornar al carlisme no és cap solució, encara que conjunturalment pugui acaparar èxits electorals. L’exemple de l’ascens i caiguda de Pablo Iglesias és aplicable a Sílvia Orriols.

Barack Obama, al seu llibre L’audàcia de l’esperança, diu que la democràcia nord-americana “no és una casa a construir, sinó una conversa a mantenir”. Aquesta frase m’ha acompanyat molts anys per prendre decisions polítiques i per decidir amb qui havia d’unir esforços, amb qui he decidit compartir espai polític.

La democràcia no és un edifici estàtic. És una relació que cal cultivar. És una conversa que s’ha de mantenir viva, fins i tot quan és incòmoda. Sobretot quan és incòmoda.

Per això crec que avui hem de tornar als clàssics, als que van escriure sobre la democràcia abans de l’era dels totalitarismes. Perquè ells defensaven una combinació que avui sembla revolucionària: llibertat, justícia social i dignitat nacional. Tres conceptes que s’entenen millor junts que separats.

I és aquí on vull arribar. Avui, MEScat – Independentistes d’Esquerra fa una aposta clara: unitat estratègica amb Junts per Catalunya. No és una decisió improvisada. No és una fugida endavant. És la convicció que, en el moment que viu el país, la unitat dels qui defensem la llibertat és una obligació moral.

I també és el reconeixement a la figura del president Carles Puigdemont, que des de l’exili ha sabut mantenir la torxa encesa, resistint la pressió d’un Estat que volia l’esgotament i la submissió de l’independentisme. La seva perseverança no és només personal: és política. I és útil al país. Nosaltres hem decidit fer-li costat perquè hi tenim confiança.

Per això la nostra aposta no és sentimental. És estratègica. Catalunya necessita estabilitat, necessita veure horitzons, necessita recuperar l’esperança i necessita tornar a creure’s capaç de transformar el seu futur.

I això només ho farem si sabem unir forces, si sabem teixir complicitats i si sabem prioritzar allò que és essencial per damunt del que és conjuntural.

Això és el que ens demana avui la situació del país. O almenys així ho crec. I és també el que crec que s’espera de nosaltres:

Ser més generosos, ser més valents i ser més responsables.

I tornar a posar Catalunya, tota Catalunya i no tan sols la rural, al centre dels nostres esforços i de les nostres esperances.

Moltes gràcies

Informacions sobre l’acte

EUROPA PRESS: Nace MEScat Independentistes d’Esquerra, confluencia de MEScat y AXR https://www.europapress.tv/politica/1032119/1/nace-mescat-independentistes-desquerra-confluencia-mescat-axr

EUROPA PRESS: Agustí Colomines: “En un momento de divisón del independentismo, lo mejor es confluir”. https://www.europapress.tv/politica/1032137/1/agusti-colomines-momento-divison-independentismo-mejor-confluir

EUROPA PRESS: MEScat Independentistes d’Esquerra fija ser el referente de la izquierda independentista https://www.europapress.tv/politica/1032110/1/mescat-independentistes-desquerra-fija-ser-referente-izquierda-independentista

LA VANGUARDIA: El sector izquierdista de Junts se reagrupa en un mismo partido, per Iñaki Pardo Torregrossa https://www.lavanguardia.com/politica/20251130/11317104/sector-izquierdista-junts-reagrupa-partido.html

EL PERIÓDICO: El sector de izquierdas de Junts trata de reforzarse para evitar un viraje hacia la extinta Convergència, per Carlota Camps. https://www.elperiodico.com/es/politica/20251129/izquierda-junts-reorganizacion-unificacion-mescat-accio-per-la-republica-puigdemont-convergencia-124151753

HORRAPRESS: MEScat-Independentistes d’Esquerra: una nueva voz de la izquierda soberanista catalana, per Boubekri Mohammed Yasser. https://es.horrapress.eu/archivos/7623#google_vignette

VILAWEB: MESCat i Acció per la República es fusionen i es presenten com a referent de l’esquerra independentista, per redacció EFE. https://www.vilaweb.cat/noticies/mescat-accio-republica-fusionen-presenten-referent-esquerra-independentista/