Des de l’escó 33

Vivim en l’era de la desconfiança i de la violència, tot i que l’Europa occidental és la regió més pacífica del món. I, tanmateix, la democràcia hi trontolla. No s’ensorra per un cop extern, sinó per la degradació interna, per la suma de petites traïcions, d’opacitats reiterades, de promeses que s’esvaeixen i de la mala gestió administrativa. I el poble reacciona. És una reacció moral abans que política. La gent no deixa de creure en les institucions perquè sigui voluble o perquè s’hagi tornat iradament populista, sinó perquè vol castigar els polítics que les controlen, que les fan ser cada vegada més opaques i fins i tot còmplices de qui les vol degradar. A Espanya, tots els partits del Règim del 78 hi han contribuït. En aquest context, el diagnòstic de Pierre Rosanvallon continua sent imbatible: la ciutadania desenvolupa formes de contrademocràcia —vigilància, denúncia, sospita— per defensar-se d’un sistema representatiu que sembla no fer-ho. Quan aquesta desconfiança esdevé hegemònica, tot el sistema entra en crisi i apareix la temptació de buscar solucions fora del marc habitual. Sovint són alternatives imprecises o directament il·lusòries pròpies del populisme.

Això és el que ha analitzat Josep Sala i Cullell en un article a VilaWeb preguntant-se si pot haver-hi una “insurgència d’esquerra” a Catalunya. Una mena d’aixecament democràtic oposat al creixement de l’extrema dreta espanyolista i el nacionalpopulisme català, que ara sembla l’única opció capaç de canalitzar el malestar acumulat per la precarietat, les desigualtats i la sensació creixent que la política catalana s’ha convertit en un espai de retòrica buida i mediocritat moral. El text descriu una societat fracturada i dominada pels contorns d’una elit barcelonina que, segons l’autor, monopolitzaria la política i la cultura i hauria tallat els vincles amb la majoria social.

La qüestió de fons —si més no per a mi— no és si aquesta insurgència seria d’esquerra o de dreta —el malestar és transversal i no estrictament ideològic—, sinó si una alternativa així és possible en les condicions actuals i, sobretot, si pot evitar els errors que han erosionat la credibilitat de la política. L’argument de Sala és una mica dèbil, almenys si tenim en compte que els líders polítics i parlamentaris, per exemple, de Junts per Catalunya no són barcelonins i viuen on han nascut o molt a prop, llevat del president exiliat: Puigdemont és d’Amer, Batet de Valls, Turull de Parets, Mònica Sales de Jesús, Míriam Nogueras de Dosrius, Jeannine Abella d’Isona, Salvador Vergés d’Olot, Eduard Pujol de Martorell i Josep Rull de Terrassa. Potser el problema és exactament el contrari: el “forat” barceloní que arrossega l’independentisme.

Umberto Eco va descriure fa més de mig segle l’oposició entre “apocalíptics” i “integrats” enfront de l’auge de l’anomenada cultura de masses. Eco va dividir les reaccions del corpus intel·lectual de l’època entre aquells que l’abraçarien com un signe de progrés, els integrats, i els apocalíptics, que la rebutjarien com un senyal de decadència. La distinció continua sent útil en l’era digital. Els apocalíptics veuen conspiracions i decadència a cada cantonada i proposen començar de zero com si la història fos una pissarra. Els integrats abracen la versió oficial dels fets amb un optimisme disciplinat, confiant que l’ordre institucional prevaldrà. El problema és que la política catalana està atrapada entre aquests dos pols, empesa per una societat de la informació que genera sensacions, rumors i falses solucions amb una velocitat que cap estructura partidista encara amb serenor. En aquest ecosistema, el populisme —que està tan de moda criticar-lo com utilitzar-lo— és tan responsable de la desconfiança com els polítics tradicionals que s’han acomodat a un poder sense control real. Uns degraden el debat públic; els altres degraden el sentit mateix de la representació.

L’article de Sala i Cullell imagina que hi pot haver una sortida en forma de nova insurgència social capaç de desplaçar una hegemonia política i cultural longeva. L’exercici és suggeridor perquè constata una evidència: la frustració social, especialment entre els joves, els treballadors precaris i les classes populars dels barris metropolitans, coincideix amb el descrèdit de les institucions —catalanes, espanyoles i europees— i amb la percepció que els poders públics serveixen menys per protegir la ciutadania i més per protegir-se ells mateixos. L’espectacle de la corrupció a la Unió Europea o bé a Ucraïna és devastador. Però la pregunta pertinent és si aquesta insurgència és viable en un context marcat per la concentració del poder mediàtic i polític en un cercle reduït d’opinadors i dirigents formats en els mateixos entorns socials i presents en els mateixos espais de sociabilitat. La influència mediàtica de l’independentisme és cada vegada més minsa. Com que les unanimitats són pròpies dels règims autoritaris, la reacció acostuma a ser el pessimisme corrosiu dels apocalíptics. Llavors proclamen que tot és inútil i que només una acció fulminant —sigui la independència exprés, la nacionalització general de tots els serveis o el control policial del carrer— pot redimir el sistema. Finalment, aquesta pulsió és la resposta simètrica a l’esquerra institucionalitzada i acomodada, que prefereix preservar la seva part del sistema encara que això impliqui renunciar a la transformació que proclama.

La insurgència progressista és possible si s’atreveix a denunciar l’ambient viciat que acabo de descriure. Els joves formats, però precaritzats, s’han convertit en protagonistes d’un malestar que, segons les dades disponibles, es decanta per l’extrema dreta sense calcular-ne els efectes. Recuperar-los per a la causa democràtica no serà fàcil, perquè la frustració juvenil és rendibilitzada pel nacionalpopulisme i se suma als recels de les classes mitjanes i treballadores cap a la immigració, percebuda com una amenaça que alimenta la pobresa i la segregació. Per contrarestar aquest clima, cal una bona gestió del creixement demogràfic, que posa a prova els serveis públics bàsics —sanitaris, educatius i residencials—. Aquest no és un debat merament intel·lectual. Seria un error amagar els malestars reals, però la solució progressista no pot imitar les receptes de la dreta populista. Cal honestedat: la diversitat és bona per atraure talent i força de treball, però això no impedeix reconèixer que l’explosió demogràfica genera conflictes. Negar-ho per puritanisme no porta enlloc. Atrevir-se a afirmar que necessitem immigració com l’aire que respirem sense oferir un programa social que equilibri i doni seguretat a les ciutats d’acollida, tampoc no és gaire intel·ligent.

L’alternativa a l’immobilisme populista no pot ser un moviment messiànic. Com en els anys del Procés, cal una plataforma cívica per a la regeneració democràtica —una mena de pacte nacional per la decència pública— que no prometi miracles, però que sigui implacable a l’hora de posar llum on hi ha foscor. Una plataforma que reclami transparència radical en les adjudicacions públiques, independència real dels òrgans de control, límits estrictes als mandats, incompatibilitats severes per impedir que els responsables polítics visquin de les portes giratòries i una fiscalitat justa orientada a reduir desigualtats.

Quan el sistema polític i econòmic es tanca sobre si mateix, les democràcies col·lapsen. Catalunya i Espanya tenen massa experiència en aquesta confusió entre poder i patrimoni, i no només per culpa de la dreta. Els casos Filesa, Gürtel, Pujol, Pretòria, Koldo o l’Operació Catalunya han erosionat el relat moral de tots els projectes polítics de l’etapa autonomista. Ningú no se n’escapa. Per això cal també, un ecosistema de comunicació propi, però obert, cosa que els mitjans públics avui, malauradament convertits en mitjans oficials, no garanteixen. Butlletins locals, pòdcasts, canals independents i xarxes de verificació han d’explicar amb dades la realitat social i fiscalitzar amb exigència els diners públics dedicats a subvencionar el tercer sector o els mitjans. La desconfiança no se supera amb eslògans sinó amb experiències tangibles: un desnonament aturat per injustificat, una escola que millora gràcies a la pressió veïnal, una irregularitat detectada que acaba en sanció. La gent no demana heroïcitat: demana respecte. Quan l’extrema dreta aprofita les irregularitats d’un servei públic —com la DGAIA—, la resposta del sistema no ha de ser ocultar-les, sinó investigar-les a fons, caigui qui caigui. (Deixin-me recordar que la comissió d’investigació en marxa al Parlament sobre la DGAIA ha estat una iniciativa de Junts i, molt concretament, de la diputada Ennatu Domingo).

Fins i tot així, la insurgència d’esquerra que imagina Sala i Cullell hauria de resistir-se a la temptació nacionalpopulista que també la contamina. El populisme ofereix respostes ràpides a problemes complexos: neteges morals, redempcions col·lectives, identitats pures, i alhora campanyes de cancel·lació cultural, etc. Però aquestes promeses són tan irresponsables com falses: expulsar immigrants és irreal. També ho és l’alternativa dels polítics tradicionals que advoquen per la Catalunya dels deu milions sense resoldre el problema del dèficit fiscal, d’una mobilitat impossible per ferrocarril o carretera i una descomposició territorial que ha convertit algunes ciutats mitjanes de la Catalunya despoblada en el principal focus de tensió immigratòria. En l’era de la comunicació accelerada, populistes i gestors de curta volada comparteixen un mateix hàbit: la simplificació. Uns apel·len al poble contra la casta; els altres apel·len a la responsabilitat institucional contra el poble. Ambdós defugen la complexitat que tota democràcia madura ha d’assumir.

L’era de la desconfiança no es revertirà amb una revolta redemptora ni amb l’arribada d’un tecnòcrata il·luminat. Només hi ha un camí: reconstruir el vincle trencat entre ciutadania i institucions a través de la decència dels polítics. Una decència que no és una virtut privada, sinó una pràctica pública: rendir comptes, no mentir, no aprofitar-se del càrrec, no menystenir el malestar de qui pateix. La política ha de basar-se en un humanisme real, no tan sols proclamat. Si algun dia apareix una insurgència capaç de posar tot això al centre de l’acció, benvinguda sigui. Però no serà apocalíptica ni integrada. Serà humil, persistent i concreta. Només així podrà ser creïble i majoritària. L’índex de felicitat és tan important com el creixement del PIB per revertir la desconfiança i per evitar que ens devori el món de Galaad d’El conte de la Serventa.