Fa uns dies vaig publicar un breu article al blog Nacionalitats i Política del Cercle UB Josep Termes per explicar amb urgència quin significat tenia el reconeixement d’Israel de Somalilàndia. Hi esmentava que el senador republicà Ted Cruz, aliat de Donald Trump, és des de fa temps un ferm defensor que els EUA facin el mateix. Quan un senador nord-americà converteix un territori, esdevingut estat, però no reconegut internacionalment, en la seva causa política, val la pena mirar no tan sols què diu, sinó per què ho diu i quines conseqüències pot tenir la seva posició. La relació de Ted Cruz amb Somalilàndia no deriva d’una amistat sentimental amb una “petita democràcia africana”; és, sobretot, una operació d’encaix entre estratègia al Mar Roig, competència amb la Xina i una batalla cultural dins el Partit Republicà. I, alhora, reobre un debat que Europa prefereix mantenir en suspens, com vam poder comprovar els catalans el 2017: què fa la comunitat internacional amb les secessions que no vol admetre.

1) El “cas Somalilàndia” i l’aposta de Cruz

Des del 1991, com explicava a l’article “Quan l’Estat funciona, però el Mapa no es mou“, Somalilàndia funciona com un estat de facto des del 1991: disposa d’institucions pròpies, té el control territorial de les sis regions que en formen part, té forces de seguretat, convoca regularment eleccions, utilitza moneda pròpia, l’administració es força eficient, les dones estan protegides i els drets humans hi són respectats, entre altres característiques positives. I, tanmateix, no han obtingut el gran premi: el reconeixement internacional com a estat independent. La novetat ara és que Israel ha fet el pas i s’ha convertit en el primer estat membre de l’ONU que la reconeix oficialment. Això trenca un tabú de tres dècades i obliga tothom a reposicionar-se, encara que sigui per dir “no”, com ja han fet alguns estats àrabs de la regió, incloent-hi l’Autoritat Nacional Palestina.

En aquest context, el senador Ted Cruz fa temps que s’ha convertit en “accelerador” del procés. El 14 d’agost de 2025 va enviar una carta al president Trump demanant el reconeixement formal de Somalilàndia i l’emmarcava en termes de seguretat marítima, lluita antiterrorista, pirateria, i sobretot pressió xinesa (especialment pel vincle Somalilàndia–Taiwan). És important el detall: Cruz no demana “mediació” ni “autonomia reforçada”; demana reconeixement, és a dir, la clau que transforma un govern local en subjecte de dret internacional. Hi ha moltes fórmules per assolir la independència: aquesta n’és una, promoguda, en aquest cas, per una gran potència.

Aquest impuls polític no és només retòric. Paral·lelament, al Congrés dels EAU s’han presentat iniciatives per habilitar el reconeixement: la “Republic of Somaliland Independence Act”, introduïda a la Cambra (H.R. 3992) el juny de 2025, afirma fins i tot que les reclamacions territorials de Somàlia sobre Somalilàndia “són invàlides i sense mèrit” i autoritza el president a reconèixer-la. Aquest tipus de redacció és, diplomàticament, dinamita: obliga a triar bàndol entre integritat territorial i autodeterminació. No és poca cosa. 

Ara bé: malgrat la pressió, i malgrat el reconeixement israelià, altres actors clau han reaccionat reafirmant el guió clàssic. El Regne Unit ha dit explícitament que no reconeix Somalilàndia i que dona suport a la integritat territorial de Somàlia. I això a pesar que el govern conservador de Londres va ser el que va permetre el referèndum d’autodeterminació d’Escòcia el 2014. És un recordatori que, en termes de reconeixement internacional, qui obre la porta és menys decisiu que quants hi entren.

2) Precedents: què fa que una secessió “passi” (o no)

Els precedents de reconeixement internacional mostren una lliçó cínica, però útil: la teoria jurídica és necessària, però no suficient.

a) Estat segons criteris “clàssics” (Montevideo)
La Convenció de Montevideo (1933) fixa els quatre criteris habituals: població, territori, govern efectiu i capacitat de relacionar-se internacionalment. Somalilàndia s’hi aproxima molt més que altres entitats que han estat reconegudes parcialment. Però la pregunta real és una altra: qui vol pagar el cost polític d’acceptar que l’Àfrica postcolonial pot reobrir fronteres? És un meló que pot ser massa dolç o merament una carabassa.

b) El mur africà: la “intangibilitat” de les fronteres heretades
Sense entrar-hi a fons, la Unió Africana ha tendit a protegir fronteres colonials per evitar un efecte dòmino. Aquest és el gran fre de Somalilàndia: no és només que calgui preservar la integritat de Somàlia, és el precedent que estableix reconèixer Somalilàndia.

c) Kosovo i la finestra jurídica
L’opinió consultiva del Tribunal Internacional de Justícia sobre Kosovo (2010) va dir que la declaració unilateral d’independència no violava el dret internacional com a tal. Però la mateixa història de Kosovo demostra que la legalitat de declarar no equival al reconeixement generalitzat: aquest és, en última instància, un acte polític. Es pot dir que Kosovo es va convertir en un cas únic.

d) Les “guies” europees del 1991: reconèixer, però amb condicions
Quan Europa va haver de gestionar la desintegració soviètica i iugoslava, va formular criteris polítics per reconèixer nous estats (drets humans, fronteres, compromisos internacionals…). Aquell episodi és revelador: el reconeixement es va presentar com a tècnica per refer l’ordre internacional, no com a premi moral a les nacionalitats que, com va predir la historiadora Hélène Carrère d’Encausse, van acabar amb l’imperi soviètic. Al mateix temps, Europa va aprendre a témer els precedents. Va recelar de l’efecte contagi.

3) Europa i les secessions: “assumpte intern” com a doctrina

Aquí és quan Somalilàndia esdevé un mirall incòmode. La Unió Europea, quan es troba davant una secessió dins un estat membre, ha tendit a refugiar-se en una fórmula: és un afer intern que s’ha de resoldre dins l’ordre constitucional de l’estat afectat. El comunicat de la Comissió l’1 d’octubre de 2017 sobre Catalunya n’és l’exemple més citat. Va ser una resposta de manual.

Aquesta doctrina té un objectiu clar: desactivar qualsevol incentiu a la fragmentació interna. Però també té un efecte col·lateral: converteix el debat sobre l’autodeterminació en una qüestió de procediment constitucional, no de legitimitat política o democràtica. En altres paraules: Europa pot admetre nous estats quan el vell s’esfondra (l’URSS el 1991), però posa el fre quan el vell resisteix (Escòcia, Catalunya, Flandes, etc.). Aquesta actitud apunta a la idea que l’única manera d’independitzar-se és desestabilitzar l’estat del qual es depèn.

I aquí apareix la paradoxa que Somalilàndia subratlla: si un actor com Ted Cruz argumenta que Somalilàndia mereix reconeixement perquè és estable, democràtica i útil estratègicament, Europa pot respondre “això és Àfrica, això és geopolítica”. Però la pregunta incòmoda és: què passa quan els arguments de govern efectiu, legitimitat democràtica i voluntat popular es plantegen dins la UE? S’hi aplica una altra vara: la de la intangibilitat constitucional. De moment, sí. 

4) El cas català: el reconeixement com a “segona pantalla” de la política

Catalunya no és Somalilàndia: és una nació sense estat dins una democràcia consolidada i reconeguda per la UE. Per tant, Espanya està integrada en un marc jurídic europeu que premia la continuïtat dels estats existents. Però Somalilàndia ajuda a llegir el nus central: la comunitat internacional reconeix quan li convé, i s’absté quan li fa por el precedent.

En el cas català, la UE ha evitat fins i tot el llenguatge del conflicte territorial i ho ha reduït a un problema de governança interna espanyola. Això té conseqüències: qualsevol estratègia catalana que confiï en un “reconeixement espontani” topa amb un mur—no només Madrid, sinó Brussel·les i les capitals europees—que veuen en el precedent un risc sistèmic de desestabilització general. És el mateix reflex que explica per què la majoria d’estats no han volgut obrir la capsa de Pandora africana amb Somalilàndia… fins que Israel ho ha fet, per raons pròpies, auspiciat per darrere pels republicans estatunidencs.

La lliçó, per tant, no és que “Catalunya hauria de fer com Somalilàndia” (seria absurd), sinó que el reconeixement és una tècnica de poder. Quan Cruz demana reconèixer Somalilàndia, posa el reconeixement al servei d’una agenda: contenir la Xina, projectar presència al Mar Roig, reforçar aliances. Quan Europa diu “assumpte intern”, també fa agenda: preservar estabilitat interna, evitar contagis, blindar estats membres.

5) Conclusió: Somalilàndia, Cruz i el retorn de la política del reconeixement

La relació de Ted Cruz amb Somalilàndia no es pot reduir a una anècdota africana, sinó que és un símptoma: el reconeixement torna al centre, i torna lligat a corredors marítims, rivalitats globals i batalles narratives. Israel ha obert una escletxa i el debat s’ha internacionalitzat de cop, amb reaccions a l’ONU i una cascada de “no reconeixements” que, paradoxalment, confirmen que el tema fa por.

Per a Europa, i per al cas català en particular, la lliçó és freda, però clara i rotunda. La idea ingènua que la raó és suficient per assolir la independència és pur verí. La pregunta a fer-se és una altra: “quin actor potent està disposat a pagar el cost d’establir el precedent del reconeixement de la secessió?”. Cruz intenta convertir el reconeixement de Somalilàndia en utilitat estratègica. Catalunya, si vol ser escoltada a escala internacional, sap que el terreny no és el de la moral abstracta sinó el de la política del reconeixement, on les doctrines serveixen per justificar interessos—i on, de tant en tant, un sol moviment (com el d’Israel amb Somalilàndia) pot canviar el marc del debat. Tenim feina, perquè a Somalilàndia li ha costat un quart de segle que algú fes el pas.