Si la casa crema, no n’hi ha prou amb canviar els panys o repintar les parets. Cal apagar l’incendi. Però el Govern socialista, i en particular el conseller Albert Dalmau, han decidit presentar un joc d’extintors domèstics com si fos una reforma estructural de l’administració catalana. Amb una escenografia carregada de modernitat, tecnologia i solemnitat institucional, el que s’ofereix és, en realitat, una millora dels procediments. Necessària, sí. Urgent, probablement. Però insuficient. I sobretot: profundament enganyosa quan es vesteix de reforma.

Perquè en política el llenguatge mai no és neutre. Anomenar reforma allò que només és modernització tècnica no és un error innocent, sinó una operació deliberada per construir un relat d’ambició allà on no hi ha projecte. El Govern sap que la reforma de l’administració és una demanda àmpliament compartida, transversal i socialment legitimada. El que no sembla disposat a assumir és el cost polític, institucional i intel·lectual que comporta fer-la de debò.

Sota la capa retòrica de la digitalització, la intel·ligència artificial, la simplificació normativa i l’agilització de tràmits (que, per altra banda, no té en compte que l’accés a l’administració electrònica no està a l’abast de la població més vulnerable), el que s’hi amaga és una operació de gestió incremental. No es toca ni el model administratiu, ni la distribució real del poder, ni la relació entre nivells de govern, ni la carrera dels servidors públics, ni els mecanismes de responsabilitat i rendició de comptes. Tot allò que defineix una administració moderna queda fora del camp de joc.

1. Quan el relat s’esberla

El més revelador és que el mateix relat oficial cau quan es llegeix amb atenció el document avalat per la CETRA. Els experts citats pel Govern —i pels diaris que n’amplifiquen el missatge, com ha fet La Vanguardia en l’edició del 4 de gener de 2026— reconeixen que no hi ha un pla integral, que no existeix un equip estable encarregat de dirigir i avaluar el procés, que manca una visió estratègica i que el que s’ha optat és per una “llista de coses que es van modificant”. Alguns arriben a admetre que moltes de les mesures anunciades ni tan sols requeririen una llei específica.

Això és demolidor. Si no cal tocar el marc legal de fons, és perquè no s’està intervenint en l’arquitectura profunda de l’administració. El que tenim és una suma d’actuacions disperses, presentades amb una escenografia reformista per dissimular l’absència d’un projecte polític coherent.

No és cap novetat. Com advertia el regeneracionista aragonès Joaquín Costa (1846-1911), les reformes que no arriben a l’arrel dels problemes acaben sent pur maquillatge institucional: poden embellir la façana, però no reforcen l’estructura. I quan l’edifici trontolla, la cosmètica no evita l’ensorrament.

2. Modernitzar no és reformar

Agilitzar tràmits, eliminar duplicitats, digitalitzar procediments, introduir eines d’intel·ligència artificial o revisar normativa obsoleta és imprescindible. Però no és una reforma administrativa. És fer més eficient el que ja existeix. De fet, moltes d’aquestes polítiques fa anys que s’apliquen en ajuntaments com el de Barcelona, sovint amb més capacitat d’innovació i marge d’experimentació que la Generalitat. Però el ciutadà continua insatisfet amb el servei.

Una reforma de debò exigiria decisions incòmodes:

• replantejar competències entre nivells de govern,
• redefinir responsabilitats polítiques i administratives,
• reformar la carrera professional i els incentius del personal públic,
• introduir mecanismes sòlids d’avaluació i rendició de comptes,
• i canviar la cultura organitzativa de fons.

Res d’això no ocupa el centre del projecte del conseller Dalmau.

3. Sense consens no hi ha reforma

Les reformes administratives estructurals no són polítiques de coalició, sinó polítiques de país. Requereixen consens ampli, transversal i sostingut en el temps. Exigeixen implicar l’oposició, el món local, els sindicats, els cossos professionals i la societat civil. I pressuposen assumir que el resultat no serà patrimoni exclusiu del govern que les impulsa.

Aquí passa exactament el contrari. El Govern socialista insisteix a tirar endavant aquest procés només amb la seva coalició de poder —ERC i Comuns—, que comparteixen una visió marcadament jacobina de l’administració: centralitzada, jeràrquica i concebuda com un instrument del poder executiu del moment, no com una institució al servei del conjunt del país.

Aquesta manera de fer condemna qualsevol intent reformista a ser fràgil, reversible i parcial. L’administració no pot ser tractada com si fos patrimoni del govern de torn.

4. El gran buit: el món local

Hi ha una absència que delata la naturalesa real del projecte: el món local. El Govern ha assumit que la reforma no s’aplicarà als ajuntaments, malgrat que concentren prop de 150.000 empleats públics i són la principal porta d’entrada de la ciutadania a l’administració.

Aquesta renúncia invalida qualsevol relat de transformació profunda. Si no s’afronta la governança multinivell, si no es redefineix el paper dels ajuntaments i si no s’articula una administració cooperativa, no estem parlant de la reforma de l’administració del país, sinó d’una modernització interna de la Generalitat. És una reforma sense país.

5. Tecnologia sense projecte polític

El Govern confia que la tecnologia —i especialment la intel·ligència artificial— acabi fent la feina que la política no s’atreveix a fer. Però la tecnologia no pensa, no decideix ni estableix prioritats. Pot accelerar processos, però no respon a la pregunta fonamental: quina administració volem i per a què la volem?

Sense projecte polític, la digitalització només serveix per gestionar millor un model antic. Com advertia Enric Prat de la Riba (1870-1917), l’administració no és un fi en ella mateixa, sinó l’instrument que fa possible l’obra col·lectiva. Quan es perd de vista l’obra, l’instrument es converteix en rutina burocràtica.

6. La casa continua en flames

El problema de fons és que a aquest Govern li manca una visió regeneradora. No hi ha voluntat de repensar l’administració com a eina de transformació social, política i territorial. Hi ha, en canvi, una aposta per la prudència, per l’eficiència sense conflicte i per la gestió de la inèrcia.

Millorar els tràmits és necessari. Simplificar la burocràcia, imprescindible. Però no ens enganyem: això no és una reforma de l’administració, sinó l’administració prudent d’un model que no s’atreveixen a reformar a fons. Totes aquestes mesures no serveixen de res si l’administració continua trigant mesos i mesos per aprovar i comunicar una resolució sobre les ajudes de la llei de la dependència de la qual en depenen moltes famílies per tenir un cuidador o bé ingressar en una residència. I aquí rau el veritable fracàs polític.

L’independentisme va apostar per assolir l’estat propi no per un caprici identitari, sinó perquè hi va veure l’oportunitat de canviar-ho tot de veritat. I si aquella oportunitat es va frustrar, no va ser per manca de voluntat de l’independentisme, sinó perquè el socialisme espanyol va preferir abraçar-se a la dreta i a l’extrema dreta espanyolista per reprimir un referèndum i aplicar el 155.

Que el temps hagi passat i que avui s’aliïn amb ERC no hauria de fer-nos oblidar una veritat incòmoda: quan algú es proposa canviar les coses de debò, els socialistes saben molt bé de quin costat posar-se.