Des de l’escó 33

El debat sobre l’habitatge a Catalunya fa temps que s’ha desplaçat del terreny de les solucions al de les coartades. Tothom reconeix que hi ha una emergència, però pocs estan disposats a assumir les conseqüències polítiques d’afrontar-la. Mentrestant, la precarietat residencial avança i els seus efectes més devastadors es fan visibles allà on gairebé ningú no presta atenció: a l’escola.

Quan una família viu sota l’amenaça d’un desnonament, l’escolarització dels infants deixa de ser un procés estable. No tan sols perquè canvia el domicili o el centre educatiu, sinó perquè es trenca la seguretat mínima sobre la qual es construeix qualsevol aprenentatge. L’angoixa, la por i la incertesa no són compatibles amb la concentració, ni amb la continuïtat educativa, ni amb la igualtat d’oportunitats.

Aquesta realitat no és excepcional. És estructural. I, tanmateix, el debat polític continua encallat entre dues posicions que, tot i presentar-se com a antagòniques, comparteixen una mateixa irresponsabilitat. Al capdavall, el desplaça del terreny dels drets al de la confrontació retòrica.

D’una banda, els que es consideren l’esquerra de debò —especialment els Comuns— han convertit el debat sobre l’habitatge en un espai de puresa moral. El seu discurs és coherent, però tancat sobre si mateix. Tot problema té una causa clara, tot conflicte un culpable inequívoc, tota solució una regulació més severa. El mercat és vist com una anomalia a extirpar, no com una realitat a governar. El seu repertori d’actuació acaba reduït, massa sovint, a la lògica sancionadora.

Aquest plantejament té un límit evident: no construeix habitatges. No incrementa el parc públic a la velocitat necessària, no mobilitza prou l’oferta i no afronta la complexitat d’un sistema que exigeix inversió, gestió i decisions incòmodes. El seu puritanisme polític els ofereix tranquil·litat moral, però no proporciona estabilitat residencial als ciutadans. I sense estabilitat residencial, l’escola només pot fer de contenció provisional per als infants.

A l’altra banda, l’extrema dreta aprofita la crisi amb una lògica oposada però igualment estèril. Simplifica la qüestió fins a la caricatura, redueix un problema estructural a un relat emocional per fomentar les baixes passions i substitueix les polítiques públiques per la recerca de culpables. No governa el conflicte: el dramatitza. No resol l’emergència: la converteix en combustible polític per treure’n un rèdit electoral.

Aquest populisme no només és ineficaç; és perillós. Perquè transforma el malestar real en divisió social i desplaça el focus de les coses que són essencials: la manca d’habitatge digne com a fallida del sistema, no a conseqüència d’un enemic exterior que ve a envair-nos i s’aprofita del sistema. L’immigrant —el pobre—, convertit en amenaça, esdevé responsable de la problemàtica de l’habitatge, com si l’haguessin provocat ells.

Entre aquestes dues posicions —la moralista paralitzant i la demagògica inflamable— queda desprotegit allò que hauria de ser central: la trajectòria vital dels infants. Quan un nen veu compromesa la seva escolarització per una situació residencial inestable, no estem davant d’un debat ideològic. Estem davant d’un fracàs col·lectiu. Estem fallant com a societat que s’ha volgut vertebrar a partir de l’estat del benestar. L’única forma de resoldre el conflicte social.

L’escola no pot ser l’última trinxera de totes les emergències socials. Pretendre que el sistema educatiu compensi indefinidament la manca d’una política d’habitatge robusta és injust per als docents i devastador per a l’equitat. Normalitzar la provisionalitat —pensions, allotjaments temporals, canvis constants— és acceptar que hi ha infants condemnats a una educació fràgil per defecte.

Garantir el dret a l’habitatge exigeix abandonar tant la superioritat moral com el simplisme populista. Vol dir governar el mercat, no negar-lo ni rendir-s’hi. Vol dir ampliar decididament el parc d’habitatge públic i social, mobilitzar habitatge buit, combatre l’especulació i, alhora, incentivar la construcció i la gestió eficient. Vol dir coordinar polítiques d’habitatge, serveis socials i educació amb una mirada de llarg termini.

El desnonament no hauria d’entrar mai a l’aula. Quan ho fa, no és una anomalia inevitable ni una batalla ideològica. És el preu que paguem quan confonem la política amb la indecència moral o amb l’agitació fàcil.

I aquest preu, massa sovint, el paguen els infants, abandonats a casa i a l’aula per la manca de polítiques democràtiques i justes d’habitatge.