Des de l’escó 33

Quan fa cinquanta-un anys que Surveiller et Punir [Vigilar i castigar], de Michel Foucault, va sacsejar els fonaments del pensament social occidental, hom podria esperar que l’esquerra —i, en general, el pensament polític progressista— hagués après alguna cosa sobre el sentit i la funció de la pena i de la justícia penal. I, sobretot, que hagués entès que les estructures punitives no són mai neutrals, sinó que configuren relacions de poder que tendeixen a reproduir desigualtats socials i a estigmatitzar els més vulnerables. Tanmateix, les reaccions a la llei sobre la multireincidència debatuda i aprovada al Congrés dels Diputats espanyol la setmana passada semblen demostrar que, per a una part de l’esquerra populista espanyola —incloent-hi també formacions com ERC—, el temps no passa o, si passa, no deixa sediment. Continua vestint amb la pana i els jerseis de coll de cigne propis dels anys vuitanta, com si el món i els seus problemes no haguessin canviat.

L’article “La multirreincidencia y lo poco que hemos aprendido desde los años 80”, del periodista basc Íñigo Sáenz de Ugarte, retorna a les tesis de Foucault, sense mencionar-lo, transportant la perspectiva dels anys vuitanta a l’Espanya actual, per denunciar que la nova llei de multireincidència és un retorn a fórmules punitives anacròniques. Una “olla de pressió” legislativa que eludeix les causes estructurals de la delinqüència i, per això, no és altra cosa que una resposta simplista i populista a la percepció d’inseguretat. Sáenz de Ugarte, subdirector del digital elDiario.es, el portaveu oficiós de l’esquerra dividida espanyola, recorre al que Foucault anomenava el “fet social total” de la pena: la seva funció simbòlica, disciplinària i de control social, que s’exposa com si fos la solució a tots els problemes de convivència.

Però aquí entrem en el nucli de la qüestió: confondre qualsevol enduriment normatiu amb una deriva reaccionària és una simplificació tan còmoda com intel·lectualment mandrosa. No totes les respostes punitives són iguals, ni totes les polítiques de seguretat responen al vell conservadorisme penal que creia —i encara creu— que la mera inflació del Codi Penal pot substituir una política pública.

La nova ordenança de civisme de l’Ajuntament de Barcelona, que actualitza les regles de joc de l’espai públic aprovades fa vint anys, n’és un bon exemple. És més exigent i endureix el règim sancionador, sí, però aquest enduriment no és l’eix central de la norma. El nucli és un canvi de paradigma: combinar sanció, pedagogia i mediació per governar conflictes reals en un espai públic dens, tens i socialment heterogeni. No es tracta tant de castigar més com d’intervenir abans, ordenar millor i assumir que la convivència també necessita límits explícits.

La modificació de l’ordenança s’ha produït arran de l’acord entre PSC, Junts i Esquerra, i s’inscriu en una revisió del centreesquerra europeu, que ha començat a esmenar el relat “bonista” sobre seguretat, civisme i espai públic heretat del populisme. No es tracta de competir amb l’extrema dreta en duresa, sinó de recuperar capacitat normativa sense caure en la repressió com a única resposta ni en el discurs buit. El vot en contra de Barcelona en Comú, Vox —per motius diferents i oposats—, i l’abstenció del PP, revelen fins a quin punt, per a aquests grups, el debat continua atrapat en esquemes binaris que ja no serveixen per governar ciutats complexes i tensionades demogràficament.

La llei de multireincidència, impulsada originalment per Junts i aprovada amb el suport de PSOE, PP, Vox i PNB, tampoc no és exactament una simple “reforma punitiva a l’estil dels anys vuitanta”. És una resposta legal a un fenomen real —la repetició continuada de fets delictius com els petits furts que generen sensació d’impunitat— i ha estat dissenyada, en gran part, perquè les institucions puguin actuar amb més efectivitat quan la reincidència esdevé un factor de deteriorament de la convivència civil. La realitat és tossuda. Els Mossos d’Esquadra, segons que explicava La Vanguardia, han detectat que a Barcelona 470 persones han estat detingudes 4.001 vegades —fet que equival a una mitjana d’almenys vuit arrestos cadascú— i a qui s’imputen 9.726 delictes, sobretot furts i robatoris amb violència. Els cinc delinqüents més actius i amb alt risc de reincidència han estat arrestats 350 vegades. Algú creu de veritat que això es pot aguantar?

Des d’una perspectiva d’esquerra socialdemòcrata, al marge del populisme, la pregunta no és si s’ha de castigar o no qui comet delictes, sinó com ho fem de manera justa, proporcional i preventiva. Negar la realitat de la reincidència —especialment quan aquestes conductes afecten el dia a dia de persones que han de viure amb por o amb la sensació que “els polítics no fan res”— és el que sí que equivaldria a practicar una política social alienada de les seves responsabilitats. I aquí rau la meva primera crítica a l’article: no podem caure en l’error d’equiparar qualsevol reforma penal amb un retrocés epistèmic foucaultià. El context actual —amb xarxes de suport limitades, desigualtats creixents i falles en l’aplicació de polítiques socials integrades— exigeix una resposta legal àgil i eficaç, però també ha d’anar acompanyada de mesures de seguretat preventives i de rehabilitació social.

És completament fals atribuir a la nova llei un romanticisme penalista perquè augmenta les possibilitats d’intervenció judicial davant del multireincident. La política està obligada a donar resposta a la reincidència, amb furts reiterats de dispositius mòbils o altres béns de baix valor econòmic, però amb un alt impacte social, que afecten especialment comerciants locals, gent gran i persones amb recursos limitats que veuen reduïda la seva sensació de seguretat quotidiana. Això no és una ficció: la norma aprovada contempla precisament aquest tipus de conducta repetida que abans restava al marge de les possibilitats d’acció efectiva dels cossos policials i del sistema judicial.

És important subratllar que aquesta llei no substitueix ni cancel·la la necessitat d’invertir en polítiques socials i en programes d’inserció, rehabilitació i reinserció per a persones que han comès delictes. Una esquerra socialdemòcrata responsable hauria de tenir, com a eixos centrals de la seva acció, la prevenció de les causes socials de la delinqüència —incloent l’exclusió social, la pobresa, la manca d’oportunitats educatives i laborals— i, alhora, una justícia que protegeixi les víctimes i garanteixi un ordre públic equitatiu. Les polítiques de seguretat no poden ser patrimoni de la dreta.

El que hem de rebutjar, en canvi, és utilitzar aquesta llei com a simple instrument de propaganda populista per part de partits que volen capitalitzar políticament la percepció d’inseguretat, i tampoc no podem ignorar que un requisit d’eficàcia social exigeix, paral·lelament, reforçar els mecanismes de reinserció. És una contradicció profunda defensar alhora que “la llei no canvia res realment” i criticar-la perquè és massa punitiva: aquesta visió dicotòmica oblida que l’estat de dret necessita eines proporcionades per garantir la seguretat, però també polítiques socials que ataquin les causes estructurals del comportament delictiu.

Certament, la seguretat no es construeix només amb penes més dures, sinó amb comunitats més fortes i oportunitats reals per a tothom. Quan un polític explota la por per aconseguir titulars, però no actua decididament per promoure l’educació, l’ocupació, l’accés a l’habitatge digne o bé el suport social per a persones en risc d’exclusió, estem fracassant col·lectivament. No és suficient dir “els vull a la presó”; cal preguntar-se també “què farem perquè no hi tornin?”. Aquesta pregunta, curiosament, és la que Foucault esperaria que ens féssim: no només a qui castiguem, sinó per què i amb quina finalitat social.

En definitiva, el fracàs de certa retòrica dels anys setanta, deutora del Maig del 68, no consisteix a reconèixer la importància de la crítica al càstig com a simple resposta emocional o populista, sinó en la incapacitat d’articular una alternativa política coherent que combini justícia, seguretat i cohesió social. La llei de multireincidència pot ser una peça més —ni l’única ni la definitiva— d’un engranatge necessari, però serà estèril si no va acompanyada de mesures que afrontin el problema d’arrel: educació, treball, habitatge digne, inclusió i suport social. Qualsevol grup que oblidi això, i que es refugiï, com ho fa l’esquerra dividida, en fórmules antigues recitades al revés, no només fracassarà com a projecte ideològic, sinó també com a alternativa real de govern.