Des de l’escó 33

Aquests pressupostos arriben tard i arriben afeblits. Tard, perquè el Govern ha estat un any i mig sense l’instrument bàsic per governar; febles, perquè entren al Parlament sense els suports necessaris. ERC s’ha negat a donar-hi el vistiplau davant la manca de compromís del govern de Pedro Sánchez amb la cessió de l’IRPF. I aquest no és un detall menor ni una excusa tàctica: és el cor polític del debat nacional. Un pressupost no és només una suma de partides; és una expressió de sobirania.

Sense capacitat plena sobre els impostos que genera, Catalunya administra límits, no desplega projecte. Amb un dèficit fiscal estructural que supera els 21.000 milions anuals, qualsevol arquitectura pressupostària neix condicionada. Aquest és el marc real sobre el qual cal discutir. Veurem en què queda finalment la negativa actual d’Esquerra. L’endemà de Sant Jordi ho sabrem. O potser abans, perquè el pressupost de la Generalitat s’ha acompanyat aquest cop de l’estimació de les balances fiscals, cosa que pot servir d’excusa als republicans per donar el sí.

Dit això, no podem convertir Madrid en coartada. També hem de parlar de model de país que volem. En cinc àmbits centrals —habitatge, immigració, salut, educació i hisendes locals— aquests comptes no ofereixen el gir que el país necessita. Creixen nominalment, sí. Però créixer en euros no és el mateix que créixer en capacitat real. La inflació erosiona increments, els costos estructurals absorbeixen marges i, massa sovint, el pressupost consolida l’execució de l’any anterior sense obrir horitzó nou. Governar no és només administrar; és orientar. Dissenyar el futur.

Comencem per l’habitatge. Hem assistit a una escena còmica: la patronal Foment acusa un dia el Govern de “filocomunista” per com aborda la qüestió i l’endemà dona solemnement el vistiplau als pressupostos al Palau de la Generalitat. Quan algú protesta, però s’acomoda, potser el problema és l’excés d’ideologia dels uns i dels altres. El debat real és la manca d’una estratègia integral i valenta. El debat sobre l’habitatge s’ha omplert de consignes, però el que cal és una mirada de conjunt que combini mercat i regulació sense dogmatismes, tal com defensa el posicionament de MEScat Independentistes d’Esquerra: els mecanismes de mercat i la intervenció pública no són enemics, són complementaris.

L’accés a l’habitatge és un dret reconegut i una condició material de la llibertat real. Però, a diferència de la salut o l’educació, es garanteix dins un mercat. Negar aquesta realitat és tan estèril com confiar que el mercat ho resoldrà tot. Cal defugir tots dos prejudicis. El mercat residencial català no és només un problema d’oferta; és també un problema d’ús especulatiu del sòl i de l’habitatge, recursos escassos que han de complir una funció social. Quan la propietat es converteix principalment en actiu financer, el dret queda subordinat al rendiment.

Per això insistir només en l’oferta és insuficient. Cal augmentar-la, sí, però amb criteri i amb model. Avui el parc públic de lloguer social a Catalunya no arriba al 2%, mentre que als Països Baixos és del 29%, a Àustria del 24% i a Dinamarca del 20%; la mitjana de la UE és del 9%. Aquesta comparació no és retòrica: demostra fins a quin punt hem descuidat la política estructural d’habitatge. Si no ampliem de manera sostinguda i massiva el parc públic i cooperatiu, qualsevol altra mesura serà un pedaç.

Martorell és un exemple d’èxit, però el model danès és especialment il·lustratiu: les promotores d’habitatge social no són els ajuntaments, sinó cooperatives que accedeixen al sòl en condicions favorables i gestionen el parc sota regulació pública. Això combina eficiència, participació i control, i evita que l’administració acumuli un parc que després no pot mantenir adequadament. A més, l’augment del lloguer social té un efecte indirecte sobre el mercat lliure: desplaça demanda i contribueix a moderar preus. No és ideologia; és economia bàsica.

Ara bé, ampliar l’oferta no vol dir repetir els errors del passat. Arrosseguem l’herència del desarrollismo franquista: massificació, especulació, cultura de la morterada. No es tracta de construir sense límits a les perifèries ja saturades, sinó de recuperar habitatges buits, rehabilitar nuclis antics, activar el país en xarxa i reequilibrar territorialment Catalunya. L’habitatge no es pot desvincular del model econòmic ni del model territorial que hom defensa.

En paral·lel, cal actuar sobre el mercat privat amb intel·ligència. Si volem més oferta de lloguer, necessitem promotors que construeixin i propietaris que treguin pisos al mercat. Això implica incentius per uns i penalitzacions per altres: recàrrecs fiscals a habitatges buits; garanties públiques davant impagaments per protegir petits propietaris; ajuts a la rehabilitació perquè pisos en mal estat puguin llogar-se. La seguretat jurídica no és un privilegi del gran tenidor; és una condició perquè el petit propietari no tingui por de llogar.

Pel que fa a la regulació de preus en zones en tensió, cal fugir dels extrems. L’experiència comparada mostra que pot moderar increments, però també reduir oferta si no s’acompanya de mesures compensatòries. No és la solució única, però pot ser útil com a mesura transitòria o complementària, especialment si s’estén als lloguers de temporada per evitar fugues d’oferta. I el lloguer turístic, quan desplaça l’ús residencial, ha de ser regulat estrictament o limitat en zones sense oferta, amb un tractament fiscal coherent amb la seva naturalesa de negoci.

En el mercat de compra, cal innovar. La millor opció és un model de propietat pública del sòl —amb el comprador adquirint només el vol per un període llarg— que manté el control públic i impedeix la desnaturalització del parc protegit. També cal plantejar avals per a joves i famílies amb rendes baixes, foment del cooperativisme en cessió d’ús, limitacions a la compra especulativa i a determinades adquisicions per part d’estrangers. Són eines que busquen una cosa senzilla: que la compra respongui a la necessitat d’habitar, no a l’acumulació financera.

I tot això sense oblidar el principi democràtic de la funció social de la propietat. La propietat no és un dret absolut; està subordinada al destí social dels béns. Aquesta idea, present tant en la tradició socialdemòcrata com en la democràcia cristiana, és clau per sortir del fals dilema entre mercat lliure i intervenció total.

Per tant, sí: cal defensar la propietat contra les ocupacions i garantir seguretat jurídica. Però també cal impedir l’ús especulatiu del sòl, ampliar decididament el parc públic i cooperatiu, activar incentius i penalitzacions intel·ligents, rehabilitar i reequilibrar el territori. El problema no és que el Govern sigui “filocomunista” ni que Foment sigui “promercat”. El problema és que sense una estratègia coherent i integral, l’habitatge continuarà sent l’emergència central del nostre estat del benestar.

En immigració, el debat és igualment exigent. Catalunya creix demogràficament i això és una oportunitat si es governa bé. Però sense competències plenes ni finançament suficient, la pressió recau sobre les escoles, els CAP, els serveis socials i l’habitatge. La cessió de l’IRPF no és una bandera simbòlica; és capacitat de planificació. Una política d’acollida serena —llengua, inserció laboral, convivència— necessita recursos estables i coordinació amb els municipis que absorbeixen el gruix de l’arribada. La mirada progressista aquí és clara: drets i deures, sí; però sobretot governança i finançament. Sense eines, el debat es degrada; amb eines, es construeix cohesió i s’aclareix qui som i la sostenibilitat de l’estat del benestar. Com defensa el professor Sergi Pardos-Prado, les comunitats d’immigrants han de veure la catalanitat com un ascensor social. Com una mena de passaport per un futur millor. No l’han de percebre com una imposició, sinó com una nova capa que els interessa d’adquirir. Si la catalanitat impliqués oblidar-se dels orígens, de la particularitat identitària de cadascú, la catalanitat s’afebliria com a espai de trobada de tothom.

En salut, el pressupost concentra la partida més gran i el Govern en destaca l’increment. Però la ciutadania no mesura la salut en milions sinó en temps d’espera, accessibilitat i qualitat de l’atenció. Si el creixement nominal amb prou feines consolida l’execució de l’any anterior i absorbeix l’augment de costos, el marge per reduir llistes d’espera o reforçar l’atenció primària pot ser escàs. Una política progressista en salut exigeix objectius mesurables: reducció de terminis quirúrgics i diagnòstics, estabilització de plantilles, impuls decidit a la salut mental i a l’atenció primària com a porta d’entrada del sistema. Sense compromisos verificables, el volum esdevé propaganda. El més rellevant, tal com assenyala el professor Guillem López-Casasnovas, és que els pressupostos de salut recullen un crèdit pressupostari inferior al gastat el 2025. Això vol dir que la xifra de despesa sanitària pel 2026 serà inferior a la de l’any passat. Definitiu per desmentir el creixement.

L’educació és el veritable ascensor social, i continua encallat. No n’hi ha prou amb reforçar partides si no s’afronta la segregació, si no es dignifica l’FP com a via d’excel·lència, si no s’estabilitza el professorat i no es dota adequadament els centres amb més complexitat. El pressupost hauria d’incorporar un pla amb objectius clars —abandonament escolar, resultats, equitat territorial— i calendari. Sense reforma, la despesa consolida el sistema; no el transforma. I un país que no inverteix bé en educació hipoteca la seva prosperitat.

Finalment, parlem de les hisendes locals. Habitatge, immigració, convivència i serveis socials es gestionen des dels ajuntaments. I, tanmateix, massa sovint els exigim competències sense donar-los múscul financer. Parlar de dret a l’habitatge sense reforçar el finançament municipal és fer teatre. Els municipis necessiten tresoreria, personal tècnic i capacitat d’inversió per intervenir en el mercat, rehabilitar, inspeccionar i garantir convivència. Si el món local no és fort, qualsevol política pública queda coixa.

Aquests pressupostos poden ser els “més alcistes” en termes absoluts. Però no són el pressupost que Catalunya mereix. Arriben tard, sense majoria i sense sobirania fiscal plena. Junts hi votarà en contra, no per instal·lar-se en el “no”, sinó per exigir un projecte amb ambició. Un projecte que prioritzi l’ús residencial en habitatge, que governi la immigració amb recursos i competències, que fixi objectius mesurables en salut, que reformi de debò l’educació i que reforci els ajuntaments. A més, el PSC ja ha dit en veu ben alta que Junts no compta com a soci. Potser ja està bé així, perquè tothom pugui avaluar les diferències.

Un pressupost és el mapa del país que vols construir. Si el mapa és limitat, el país també ho serà. Catalunya pot aspirar a més: més sobirania fiscal, més eficàcia pública i més justícia social. Sense això, potser tindrem més milions, però no tindrem més país.