Des de l’escó 33

De tant en tant apareixen documents que val la pena llegir amb calma perquè ofereixen una imatge més nítida de la societat que la que ens arriba a través del soroll de les xarxes socials. La tercera onada de l’Enquesta longitudinal del Panel Ciutadà de Catalunya del Centre d’Estudis d’Opinió és un d’aquests documents. No és una enquesta qualsevol: ressegueix durant anys les mateixes persones per observar com evolucionen les seves opinions i valors. Això fa que l’enquesta es converteixi en una eina especialment útil per detectar tendències profundes i no tan sols reaccions conjunturals a fets de l’actualitat.

La mostra és àmplia —més de 6.700 persones— i la població de referència són els habitants de Catalunya de setze anys o més. Per tant, comprèn el 25% de nascuts a l’estranger. Tot i que el marge d’error és de l’1,18%, els experts recelen de comparar aquesta enquesta amb el Baròmetre d’Opinió Pública que també publica el CEO. No obstant això: l’enquesta no és una mera intuïció sociològica, sinó una radiografia bastant fiable del país. Té calat i ofereix una lectura molt reveladora sobre el que és avui Catalunya. Les dades del lliurament d’enguany de l’enquesta no anuncien cap catàstrofe imminent. Però sí que envien un missatge clar sobre els perills a evitar.

El qüestionari aborda gairebé tots els àmbits de la vida col·lectiva: economia, desigualtats, immigració, tecnologia, valors familiars, seguretat, identitat nacional o confiança en les institucions. El resultat és un mapa molt complet de les inquietuds d’una societat que viu immersa, com totes les europees, en una acceleració de les transformacions socioeconòmiques i demogràfiques. I ara, a més, sota l’amenaça d’un renovat imperialisme dels EUA, la Xina i Rússia.

Llegint l’informe amb atenció, hi apareixen algunes idees que haurien de fer reflexionar els dirigents polítics i els agents socials catalans.

La primera idea és que les prioritats socials són avui molt diferents de les que dominaven fa una dècada. Quan es pregunta quines haurien de ser les principals prioritats del Govern de Catalunya, la ciutadania situa en primer lloc la reducció de la pobresa i les desigualtats, que inclou l’accés a l’habitatge, seguida del creixement econòmic i de la seguretat pública. La qüestió de les relacions entre Catalunya i Espanya apareix clarament en un segon pla.

Això no vol dir que la qüestió nacional hagi desaparegut. Però sí que indica que el centre de gravetat de les preocupacions socials s’ha desplaçat cap a problemes materials i quotidians. Les societats madures solen reaccionar així: quan la política s’encalla perquè una de les parts imposa la repressió, el bàndol derrotat entra en una fase de desànim i la gent acaba culpant els polítics —als uns i als altres— de la seva incapacitat per resoldre el conflicte. Després d’una derrota, el pèndol de la política gairebé sempre oscil·la cap a l’altra banda. A Catalunya, de fet, conviuen dos tripartits: el que actua amb eficàcia per frenar el sobiranisme —PSC, PP i Vox— i el que governa sense una direcció clara —socialistes, republicans i comuns. I és en aquest escenari on es mou avui la política catalana.

La segona constatació és que Catalunya continua sent una societat oberta i plural, però també travessada per tensions culturals. Les preguntes sobre immigració, convivència o discriminació mostren una societat que accepta la diversitat com a realitat irreversible, però que alhora manifesta inquietuds sobre els seus efectes econòmics o culturals. No és una excepció catalana; és el mateix debat que travessa tot Europa. Només que a Catalunya, l’afebliment de la llengua, que sempre havia estat el nervi de la nació, introdueix un element nou: que la nació està en perill.

El mateix passa amb els canvis en els valors socials. Les dades sobre gènere, identitat sexual o models de relació indiquen una evolució cap a formes de vida més diverses i menys normatives. Però aquesta transformació també genera reaccions, dubtes o resistències. Les societats canvien sempre enmig de tensions i es comença a detectar que els més joves s’allunyen de les polítiques d’igualtat, siguin de gènere o ètniques. No és una bona notícia per als valors democràtics.

Un tercer element que emergeix amb força és la sensació d’incertesa davant el futur. La preocupació pels conflictes internacionals, la percepció de desigualtats creixents o les preguntes sobre l’impacte de la intel·ligència artificial apunten a una societat que percep que el món està canviant més ràpidament que les seves institucions. El món canvia, però l’administració està ancorada en la burocratització més eixorca, fruit, en part, d’una proliferació absurda de regulacions. Només són actius, i no precisament en un sentit positiu, els polítics populistes —que van de Trump a Milei, passant per Orbán— que subverteixen el pacte social sobre el qual recolzava el benestar keynesià.

En aquest context, el que sorprèn no és tant el contingut de les respostes com el contrast amb la política real. El país sembla tenir preocupacions bastant clares. Però la política sovint sembla atrapada en un joc autoreferencial, dominat per càlculs tàctics, equilibris parlamentaris de poca volada i estratègies de supervivència d’uns polítics als quals només els preocupa perdre el poder. Temen perdre les eleccions i no gosen preguntar-se, amb una mica d’honestedat i valentia, si no s’han convertit ja en perdedors abans que les urnes els facin fora.

I aquí apareix una idea que considero central per entendre el moment que vivim: Quan la política es debilita, els beneficiaris gairebé sempre són els mateixos: els populismes d’extrema dreta.

Això no és una hipòtesi teòrica. És un patró històric bastant conegut arreu del món. Quan els ciutadans perceben que els governs no resolen els problemes reals o que els polítics estan més preocupats per conservar el poder que per exercir-lo amb eficiència i bon govern, es genera un buit. I aquest buit rarament l’ocupa la moderació. Sempre cau a les mans de l’extremisme, d’esquerra o de dreta.

Durant dècades, molts analistes van pensar que el principal risc per a les democràcies occidentals seria l’extrema esquerra. Però la realitat dels darrers anys mostra una altra cosa. L’extrema esquerra, quan ha tingut ocasió d’accedir al poder en diferents països, ha acabat integrant-se en el sistema sense transformar-lo substancialment. El resultat és que ha perdut gran part del seu atractiu insurgent.

L’espai del descontentament ha estat ocupat progressivament per l’extrema dreta. No és un fenomen exclusiu de Catalunya ni d’Espanya. Ho veiem a França, a Itàlia, als Països Baixos, Suècia, Finlàndia o a Alemanya. Quan el centre polític adopta el llenguatge dels extrems, no els debilita: els legitima. Aquest és el perill més gran que els demòcrates de veritat hem de combatre.

El polític curt de mires, aquell que només pensa en si conservarà o no la cadira en les eleccions següents, acaba sovint caient en la temptació d’imitar l’extrema dreta. Creu que ocupant el terreny retòric de la intolerància podrà retenir votants descontents que considera propis. Però el resultat acostuma a ser el contrari: reforça la idea que aquell discurs era legítim des del principi.

A llarg termini, la millor manera d’alimentar els populismes no és l’excés de política, sinó la seva absència. Hi ha coalicions que no s’haurien de permetre mai. L’anhel de poder no justifica cap sacrifici dels valors humanístics.

Perquè també hi ha una altra forma de corrupció que no sempre apareix als tribunals. És la corrupció de la inacció, del que mira cap a una altra banda tot i saber que algú perverteix el poder. No cal posar la mà a la caixa per convertir-se en un corrupte moral.

Governar només per mantenir-se al poder, ocupar institucions sense transformar res o utilitzar el càrrec per beneficiar-se’n personalment és una forma de degradació política que els ciutadans perceben perfectament i condemnen. Potser no sempre saben posar-li nom, però en detecten els símptomes.

Enquestes com aquesta del CEO mostren que la societat continua tenint expectatives sobre la política: reduir desigualtats, impulsar l’economia, garantir la seguretat, gestionar els grans canvis tecnològics i socials. Són objectius perfectament legítims. Què impedeix, per exemple, que Catalunya disposi d’un SMI de 1.240 €? Evidentment, l’estat centralista, però també la incapacitat de l’independentisme de posar-se d’acord per exigir-lo, també a les patronals, fins a les últimes conseqüències.

El problema és que massa sovint la política sembla haver oblidat que governar consisteix precisament en això: fer coses. No només les que són fàcils d’abordar, sinó precisament les que no ho són tant. A Catalunya s’ha substituït la política per la retòrica: “Govern de tothom”, “prosperitat compartida” i altres eslògans semblants —o pitjors— mentre ningú no atura la pobresa estructural o el sensellarisme, en un país on el preu de l’habitatge ha augmentat un 129%.

Si la política i les institucions no recuperen aquesta funció, el risc no és només el descrèdit de la política. El risc és que la democràcia s’afebleixi davant el pensament intransigent i desesperat. La història europea ens recorda sovint que les democràcies no acostumen a desaparèixer de cop. Normalment, s’erosionen lentament, quan la política deixa de ser percebuda com una eina útil per millorar la vida col·lectiva i es converteix simplement en una manera d’ocupar el poder.

El periodista italià Siegmund Ginzberg ha posat nom a la malaltia del món actual: síndrome 1933. La història ja ens n’ha mostrat el desenllaç: guerra, camps de concentració, pobresa i extermini. Però la història no és un destí inevitable. Impedir que torni a repetir-se depèn que la política democràtica —i en especial l’independentisme— sàpiga revertir la frustració de la gent i evitar recaure en aquella Europa negra que va obrir les portes al totalitarisme.