Des de l’escó 33

Hi ha moments en què un episodi concret explica millor que cap discurs l’estat real de la política. La vaga de docents d’aquesta setmana, amb un seguiment majoritari, contra l’acord del Departament d’Educació amb UGT i CCOO és un d’aquests moments.

El Govern va presentar l’acord amb aquests sindicats minoritaris com una prova de diàleg i responsabilitat institucional. Però els docents el van rebutjar des del primer moment i els sindicats majoritaris del sector —USTEC i CGT— van convocar la vaga d’aquests dies. Mentre el govern pacta amb els sindicats del sistema, el país real surt al carrer.

Si algú vol entendre què està passant a la política catalana, amb la vaga de l’ensenyament en tindrà prou. És una bona metàfora que reflecteix que el PSC està abonat a la política del simulacre. La política del simulacre és aquella en què les reformes existeixen sobretot en el discurs, però tenen una traducció institucional mínima perquè no alteren de debò les estructures del poder.

Els socialistes, quan no es llencen als braços de la dreta i l’extrema dreta per defensar la unitat d’Espanya, tenen una manera de fer política basada en l’aparença de consens. El mecanisme és conegut: negociar amb els actors institucionals que formen part del sistema —sindicats majoritaris, patronals, organismes consultius— i presentar el resultat com un acord social ampli. Però cada vegada passa més sovint que aquests acords no representen la realitat social que pretenen ordenar. Les estructures del sistema continuen parlant entre elles mentre la societat real es mou per altres canals.

Aquest divorci entre el sistema institucional i la realitat social defineix el moment polític actual. El Govern de la Generalitat funciona formalment amb normalitat administrativa, però políticament viu en una precarietat gairebé permanent. Des del primer dia de la legislatura —i fins ara el president Illa no hi ha donat gens d’importància— ha governat sense pressupostos aprovats. Aquesta circumstància, que en qualsevol democràcia madura seria considerada una anomalia greu, aquí s’ha convertit en una rutina institucional. Després de fer-la ballar durant tots aquests dies, aquest matí el Govern ha retirat els pressupostos per, segons diu el president Illa, continuar la negociació amb ERC. Mai fins ara cap govern català ho havia fet. Una prova més del simulacre de l’executiu que ens havia de portar “estabilitat”.

Un govern sense pressupostos és, en realitat, un govern sense projecte. Pot gestionar el dia a dia, però difícilment pot impulsar cap transformació ambiciosa. La política es redueix aleshores a una successió de gestos i anuncis, sovint més orientats a mantenir la imatge d’activitat que no pas a produir canvis reals. L’aliança fallida del PSC amb ERC, que no es compensa amb el servilisme dels Comuns si realment acaba en ruptura, ha deixat al descobert una evidència: el president Illa es passeja nu pel Parlament.

Aquesta manera de fer socialista també aflora en l’avantprojecte de llei de la Direcció Pública Professional, que el Govern ha obert a consulta pública recentment i que presenta com una gran reforma modernitzadora de l’Administració. Sobre el paper, la idea és atractiva: professionalitzar la direcció pública, reduir la dependència partidista i introduir criteris meritocràtics en la selecció d’alts càrrecs. Però fins i tot el Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC) ha advertit, amb una claredat inhabitual, que el projecte és imprecís i que els seus conceptes clau resten indeterminats perquè ho resolgui un reglament posterior. És a dir: una reforma anunciada amb grans paraules però amb un contingut pràcticament buit, que permetrà continuar fent el de sempre.

Mentrestant, la realitat continua acumulant problemes. Les crisis en infraestructures s’han convertit en un element gairebé orgànic del paisatge polític català. Incidències ferroviàries constants, inversions promeses que no arriben, xarxes saturades. L’oferta d’un nou finançament que depèn de tercers. La recaptació de la totalitat de l’IRPF que Pedro Sánchez es nega a cedir. Cada episodi es presenta com una incidència puntual, però el conjunt dibuixa una incapacitat persistent de planificació i execució.

A aquest panorama s’hi afegeix la fragilitat parlamentària del govern. Els acords d’investidura que havien de garantir estabilitat s’han anat erosionant amb el pas dels mesos. El suport dels socis és cada vegada més condicional i l’executiu té dificultats evidents per impulsar iniciatives legislatives amb recorregut.

Quan un govern depèn constantment de negociacions precàries, les decisions es prenen a curt termini, amb l’objectiu immediat de superar cada crisi puntual. La política es transforma en gestió de contingències. O, com ha passat amb el projecte de pressupostos pactats amb els Comuns, els socialistes assumeixen mesures que probablement no s’aplicaran mai. Més simulacre.

La situació s’ha accentuat encara més després del període de baixa mèdica del president de la Generalitat, Salvador Illa, a principis de 2026. Aquell episodi va revelar fins a quin punt el govern depenia d’un lideratge personal que, un cop afeblit, ha deixat un buit difícil d’omplir. Els buits, en política, el diable els carrega. L’agenda del president es redueix a actes celebrats al Palau o al Parlament. Ja no es mou pel territori.

El problema de l’ensenyament s’ha agreujat perquè la consellera d’Educació també està de baixa per una malaltia greu, i el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, acumula carpetes de departaments que difícilment pot abastar amb el detall que exigirien. L’error de pactar amb els sindicats minoritaris de l’ensenyament és seu i n’és una conseqüència directa. La sensació de desgovern és total.

El resultat és una legislatura que avança més per inèrcia que no pas per direcció política. De moment, les institucions funcionen, però sense un projecte clar que orienti les decisions del govern. Els anuncis se succeeixen, les reformes es presenten amb molta fanfàrria, els acords se signen amb pompa, però tot plegat té sovint un aire provisional i inconclús. És la casa en flames de qui promet normalitat i pren decisions en la direcció contrària.

Potser per això la sensació que plana sobre la legislatura és la d’un final abrupte més que no pas la d’un projecte en desplegament. Entre la debilitat parlamentària, la manca de pressupostos, les reformes retòriques i la pèrdua de lideratge, l’executiu sembla avançar cap a un desenllaç incert.

La vaga dels docents d’aquesta setmana és només una escena d’aquest procés de degradació. Però les escenes concretes sovint revelen millor que cap anàlisi el sentit profund d’una època. I aquesta ens diu una cosa bastant clara: mentre el govern pacta amb el sistema, el país real ja camina cap a un altre costat. El país cau a trossos.

Quan la política es converteix en simulacre, el buit sempre l’acaba ocupant algú. I ara mateix qui creix és l’extrema dreta.