Des de l’escó 33

Els think tanks i l’administració nord-americans han escampat una idea autoassumida amb una certa alegria: Europa és feble. La raó és simple: La Unió Europea s’ha convertit en un gegant econòmic paralitzat per les seves divisions internes, incapaç de defensar-se sense l’escut americà, condemnat a reaccionar on d’altres actuen. La imatge de feblesa té el poder de les metàfores que simplifiquen bé. I com totes les simplificacions poderoses, amaga més del que revela.

Però Europa no és feble. Europa és incompleta.

Pot semblar una distinció menor, gairebé un joc de paraules. No ho és. Afirmar que Europa és feble implica un problema de voluntat o de caràcter, una manca congènita de determinació col·lectiva. Afirmar que és incompleta implica un problema d’arquitectura: les institucions que caldrien per convertir el poder latent en poder efectiu encara no existeixen, o existeixen a mitges. No és el mateix diagnòstic. I, per tant, no té el mateix remei.

Si anem als fets, Europa acumula un poder considerable que sovint desapareix de l’anàlisi estratègica perquè no es visualitza ni en tancs ni en portaavions. La Unió Europea és la primera o segona economia mundial, depenent de la metodologia de càlcul. El seu mercat interior —més de 440 milions de persones amb un nivell de vida alt i una capacitat de consum enorme— és l’espai econòmic més regulat i influent del planeta. A més, els acords amb el Canadà, l’Índia, Austràlia i el Mercosur amplien el radi d’influència fins a 2.000 milions de persones.

Quan Brussel·les decideix uns estàndards de privadesa digital, les corporacions tecnològiques de Silicon Valley els adopten globalment, encara que sigui rondinant. Quan la Comissió Europea imposa una multa a una multinacional, els mercats ho noten. Inclús quan el Banc Central Europeu puja o baixa els tipus d’interès, les economies emergents ajusten les seves polítiques.

És l’anomenat “efecte Brussel·les”: la capacitat d’un actor per exportar les seves normes al món sense disparar un sol tret. És, en molts sentits, la forma més sofisticada i duradora de poder. Sovint ho menystenim, perquè estem acostumats a l’ús de la força bruta que ara recorden les maneres imperialistes d’abans de dominar el món.

Per una altra banda, l’euro és la segona moneda de reserva mundial. La indústria europea —automobilística, aeronàutica, farmacèutica, agroalimentària— és competitiva a escala global. La producció científica i universitària del continent continua entre les primeres del món. Cap d’aquests elements és accessori: tots parlen d’una civilització amb una projecció material i simbòlica immensa.

Llavors, d’on surt la sensació de feblesa?

Ve de la incapacitat de sumar. La fragmentació que dissol el poder. Europa té els ingredients d’una gran potència, però no té el recipient que els hauria de contenir. La política exterior i de defensa continua sent, en termes substancials, intergovernamental: cada estat membre parla en nom propi, negocia els seus interessos particulars i, quan les posicions divergeixen, el resultat sol ser la inacció o la dilució del missatge comú fins a la insignificança. Ho hem constatat en la resposta a les exigències de Trump per augmentar la despesa militar europea o davant l’esclat de la guerra a Ucraïna o l’Iran.

El dret de veto en política exterior —avui en mans de qualsevol dels vint-i-set membres— és l’exemple més clar d’aquesta paradoxa estructural. Un instrument pensat per protegir la sobirania de cada estat acaba per paralitzar la sobirania col·lectiva del conjunt. Hongria ho ha convertit en una política deliberada. Però no és un problema d’Hongria: és un problema del disseny institucional que permet que un actor petit pugui bloquejar la resposta d’un actor gegantí.

El resultat és un poder que no s’acumula sinó que s’esmuny. Com l’aigua que cau sobre una roca sense cap mena de canal que la condueixi: és la mateixa aigua, però no mou res. No és fàcil resoldre aquesta qüestió, perquè afecta no tan sols als estats, sinó que també condiciona aquelles regions europees, amb personalitat nacional, com ara Catalunya, que aspiren a ser també actors deliberants.

La dependència estratègica i militar d’Europa respecte dels Estats Units no va ser una imposició. Va ser una decisió racional presa en un context molt concret: el final, l’any 1945, d’una guerra mundial devastadora, per la necessitat de reconstrucció econòmica del continent i per l’inici d’una Guerra Freda que requeria el paraigua de la dissuasió nuclear que cap estat europeu podia proveir sol. Delegar la defensa europea als EUA mentre el continent es reconstruïa i s’integrava econòmicament era, en aquells anys de postguerra, un intercanvi perfectament lògic.

El problema és que aquella lògica, que hauria d’haver estat conjuntural, va acabar sedimentant-se en una dependència estructural. Durant dècades, gastar poc en defensa i fiar-se de l’OTAN va ser gratuït, còmode i políticament senzill. Els pressupostos de defensa europeus es van mantenir baixos. Les capacitats autònomes van atrofiar-se. Les cadenes de decisió van tornar-se òrfenes d’instruments propis. El pacifisme desarmat dels europeus recolzava en l’armamentisme estatunidenc. Una autosatisfacció inútil, que Trump ha tornat a desemmascarar en posar en dubte la fiabilitat de l’article 5 del Tractat de l’Atlàntic Nord.

En imaginar-se el que Europa podria arribar a ser si completés la seva arquitectura institucional, no cal recórrer a fantasies federalistes d’arriscada utopia. N’hi ha prou de projectar les capacitats existents cap a estructures que d’altres potències ja tenen i donen per descomptat per assolir una Europa capaç de parlar amb una sola veu davant la Xina, els Estats Units o Rússia. Una Europa que emeti deute comú per finançar la transició energètica, la defensa i la recerca tecnològica amb la mateixa coherència que qualsevol estat nació. Una Europa que desplegui forces militars sota comandament propi quan ho decideixi, sense haver de negociar el permís tàcit de Washington. En definitiva, una Europa que protegeixi els seus interessos industrials i tecnològics amb la mateixa fermesa que avui protegeix la competència interna. França, a més, una de les dues potències nuclears europees (l’altra és el Regne Unit), ja ha ofert als socis europeus el seu escut defensiu, després d’haver defensat la sobirania d’Ucraïna des del primer minut de la invasió russa.

Totes les peces existeixen. Algunes ja funcionen. El que falta és el mecanisme que les articula en un poder coherent i autònom. Falta, en una paraula, completar la construcció.

Dir que Europa és feble estronca el debat. És una conclusió que absol tothom de qualsevol responsabilitat: si la feblesa és constitutiva, no cal fer res, perquè no hi ha res a fer. Dir que Europa és incompleta obre el debat. És un diagnòstic que interpel·la directament les elits polítiques europees —i els ciutadans que les elegeixen— i pregunta: per què no heu completat allò que vau començar? La distinció és política, no semàntica.

Hi ha actors, a banda i banda de l’Atlàntic, als quals convé mantenir viva la narrativa de la feblesa europea. Als Estats Units, perquè un soci dependent és més fàcil de manegar que un actor autònom amb interessos propis. En alguns estats europeus, perquè la dependència exterior els eximeix de responsabilitats que prefereixen no assumir. I fins i tot en alguns cercles europeus progressistes, perquè la idea d’un poder europeu fort activa recels antics sobre sobirania i militarisme. Però qui des dels Estats Units anuncia que Europa morirà per la immigració massiva potser no s’equivoca del tot en el diagnòstic —s’erra en què en sigui la causa. El perill no són els immigrants: és la incapacitat d’una Europa incompleta per gestionar-los com a potència política coherent. És, en el fons, el mateix debat que tenim a casa: el que separa els demòcrates de l’extrema dreta no és la percepció del problema, sinó la capacitat de respondre-hi amb eines d’estat i humanistes.

La realitat geopolítica del segle XXI no espera que Europa resolgui les seves ambivalències amb la típica burocràcia brussel·lesa. Un ordre mundial que ha abandonat els equilibris del 1945 i que ha entrat en una nova fase —amb una Xina assertiva, uns Estats Units imprevisibles i una Rússia que ha tornat a apostar per la força bruta— requereix que Europa tingui actors polítics decidits a determinar sobre el que volen per al futur de la Unió. Ha passat el temps de Schuman i Adenauer, que van construir Europa des de la convicció que la integració era l’única alternativa a la guerra. L’advertència de Delors en l’informe del 1989 és ben vigent: que la unió econòmica i monetària europea seria insostenible sense la corresponent unió política. I Europa, en lloc d’escoltar-lo, va optar per la comoditat d’una construcció a mitges. Ara, en un moment de tribulacions bèl·liques i econòmiques, paguem el preu d’aquesta mitja Europa.

Europa sap el que és. El que ha de decidir ara és com completar-se, i amb quines eines concretes. La subsidiarietat —mal aplicada durant dècades com a fre a la integració— hauria de ser rellegida en clau constructiva: allò que cap estat pot resoldre sol ha de pujar al nivell on sí que es pot resoldre. Defensa, política exterior, fiscalitat de les grans corporacions i gestió migratòria no són àmbits on els estats han cedit sobirania: són àmbits on, actuant sols, ja fa temps que l’han perduda de fet. Completar Europa, en aquest sentit, no és un projecte ideològic sinó una necessitat funcional.

Les mesures que ho farien possible no són utopies: ja han estat debatudes institucionalment i algunes tenen precedents recents. Superar el dret de veto en política exterior, substituint-lo per una majoria qualificada reforçada per a decisions que no afectin la seguretat territorial dels estats membres. Crear un fons europeu de defensa finançat amb deute comú, en la línia del que el programa NextGenerationEU va demostrar que era possible. Establir un comandament militar europeu permanent, autònom en la planificació i la decisió, compatible amb l’OTAN però no subordinat a Washington. Dotar l’agència europea de fronteres de competències executives reals per gestionar la immigració com a política d’estat, no com a crisi recurrent. Cap d’aquestes propostes resol sola el problema. Totes juntes comencen a dibuixar el recipient que Europa necessita per convertir el seu poder latent en poder efectiu.

La finestra per fer-ho s’està tancant. No per fatalisme, sinó perquè l’ordre internacional que permetia ajornar aquestes decisions ja no existeix. Un continent que ha produït la concentració més significativa de democràcia i benestar de la història contemporània des de la Revolució Americana de 1776 no pot permetre’s continuar sent el subjecte passiu d’un món que altres dissenyen.

Completar Europa és, senzillament, la tasca política d’aquesta generació. La llista d’espera per entrar a la UE s’eixampla cada dia més, fins i tot al Regne Unit creix la força dels que reclamen un “rejoin”. És el moment de superar la fatalitat.