L’última vegada que et dic adeu, de Natza Farré (Angle Editorial)

---

Natza Farré (1972) escriu bé. Això és indiscutible. L’ofici periodístic i d’escriure guions es nota en cada pàgina: la frase neta, el ritme controlat, la capacitat de dir molt amb poc i algunes pinzellades de correspondència familiar. Els capítols són curts i, en aquest sentit, intensos. Però precisament per això, un cop tancat el llibre, la pregunta que queda a l’aire és incòmoda: de què tracta, exactament, aquest llibre?

El títol i la contraportada prometen el retrat d’una relació fraternal marcada pel drama de l’heroïna i la relació de l’autora amb la malaltia del germà. Qui s’acosti al text esperant trobar-hi ben perfilat el germà drogoaddicte com a figura central, en sortirà amb una certa sensació de frau. El germà hi és, certament, però com a teló de fons. El que ocupa el primer pla, amb tota la centralitat, és l’autora: les seves pors, les seves manies, els seus complexos, la seva construcció identitària, que no vol assemblar-se al germà ni físicament. L’addicció acaba operant com a detonant d’una autoexploració més que no pas com a tema en si mateix.

Per a algú com jo, nascut el 1957, que va viure de ple la devastació de l’heroïna als anys vuitanta —les morts, el desconcert col·lectiu, la ignorància absoluta sobre com actuar, l’epidèmia de la Sida—, l’opció narrativa de Farré genera una distància difícil de salvar. Esperava trobar-hi context, densitat d’època, alguna forma de memòria compartida, més enllà del retrat d’una família de classe mitjana de quatre germans. No hi és. El relat és deliberadament introspectiu i prescindeix gairebé del tot d’escenaris recognoscibles. Ni qui ho va viure s’hi pot situar, ni qui no ho va viure hi pot accedir.

Aquesta absència es fa especialment visible en episodis com el pas del germà pel centre de desintoxicació francès anomenat El Patriarca, esperava molta més mordacitat. Farré en dona una visió funcional, fins i tot positiva, perquè va ajudar el seu germà. Però el retrat queda incomplet. El seu fundador, Lucien J. Engelmajer (1920-2007), el fundador, era un Jeffrey Epstein (1953-2019) del seu temps: un assetjador sexual que va abusar sistemàticament de persones en situació de vulnerabilitat extrema, especialment de les dones drogoaddictes que hi ingressaven. Que el centre funcionés per al germà no esborra el que era: un infern per a moltes altres persones. Aquí, la mirada de Farré, tan lúcida en altres moments, esdevé parcial.

També el tractament de la culpa és revelador. S’ha elogiat com un dels punts forts del llibre. Però més que no pas una reflexió sobre el límit de no poder salvar l’altre, el relat tendeix a girar entorn de la incapacitat d’un mateix de sostenir la relació, de no haver estimat “com calia”. És un exercici d’autoanàlisi legítim, però que centripeta constantment el focus en el jo narratiu.

L’última vegada que et dic adeu és, doncs, un llibre ben escrit i ben construït, però desplaçat respecte al que anuncia. Farré confirma amb aquest llibre el seu bon fer narratiu. Però opta per mirar-se cap endins quan el lector podria esperar —i potser necessitar— una mirada cap enfora. Altres narratives contemporànies sobre les epidèmies de drogues, com la del fentanil als Estats Units, que ella incorpora en el seu relat, han sabut combinar experiència personal i dimensió col·lectiva amb més ambició. En el cas de Farré, aquesta ambició hi és menys.