L’elefant al plató

L’estudi abans de començar el debat

Al plató hi havia dues cadires i, abans que s’acabés el primer minut, ja hi havia entrat l’elefant. Feijóo va obrir l’únic cara a cara de la campanya invocant Carles Puigdemont: el balanç de la legislatura, va dir, l’havia fet un dels socis de Sánchez. Sánchez no li va respondre. Ahir dijous, El Mundo duia a portada la primera part d’una entrevista en què el president de Junts explicava com havia negociat la investidura del 2023 i com s’havia valgut de l’ambició de Sánchez per arrencar l’amnistia. La segona entrega es publica avui divendres, amb un no rotund a qualsevol entesa amb Vox, i el conjunt marcarà el que queda de campanya. Avís per a navegants per partida doble.

He sentit dir que «el mitjà és el missatge», com si amb el nom de la capçalera n’hi hagués prou per dictar sentència política. Entenc els recels. Aquí recordem prou bé el compte a Suïssa que aquell diari va atribuir a Xavier Trias el 2014 i que no va existir mai. Precisament per això té interès que Puigdemont hi parlés. En un mitjà afí, l’entrevista hauria circulat entre convençuts. A El Mundo ha arribat a lectors que fa anys que senten parlar de Puigdemont en boca d’altri, gairebé sempre per desfigurar-lo. La memòria serveix per saber amb qui tractes; l’estratègia, per decidir on et convé parlar. Qui confon totes dues coses es condemna a adreçar-se sempre als qui ja hi estan d’acord. Unamuno deia, amb maldat, que als catalans ens perd l’estètica. Refusar un diari per la capçalera, quan és allà on convé ser escoltat, és donar-li la raó: preferir la puresa del gest a l’eficàcia de la paraula.

Gairebé tots els analistes donen la victòria a Feijóo en el debat d’ahir, i és probable que tinguin raó. Però l’elefant que va entrar al plató no era ben bé Puigdemont. Feijóo el va convertir en arma contra Sánchez, i Sánchez va triar el silenci. Tots dos van passar de llarg d’allò que realment hi havia al darrere: la qüestió catalana, que tothom veu i que cap dels dos candidats no vol anomenar pel seu nom. Per a l’un és una amenaça que cal conjurar; per a l’altre, un expedient que l’amnistia ja hauria tancat. Hi ha, a més, una ironia que el PP prefereix no veure: Feijóo va citar com a autoritat moral algú que, a la segona entrega, diu que amb Vox són com l’aigua i l’oli, mentre que el camí del PP cap a la Moncloa difícilment s’obrirà sense Vox. Cal saber llegir. Als puristes els convindria prendre’n nota.

El PP i el PSOE tenen tot l’interès a presentar el final de la campanya com un plebiscit sobre qui ha de governar Espanya. I n’hi ha, també aquí, que s’hi troben còmodes. Que ho facin determinats grups, que representen l’esquerra espanyola a Catalunya, és lògic; que ho faci el candidat d’Esquerra és una anomalia. Les diferències ideològiques entre l’esquerra i la dreta importen, i molt. Però cadascuna d’aquestes discussions en conté una altra que l’unionisme deixa sempre pendent: qui decideix a Catalunya, amb quins recursos i amb quin dret l’Estat es reserva l’última paraula sobre el model de benestar que volem construir.

Des d’una tradició d’esquerra i independentista és incomprensible caure en aquest parany. Fa pocs dies, la vaga general per l’habitatge ho va fer evident: quan discutim d’habitatge, tan important és què volem fer com de quines eines disposem per fer-ho. Una política de lloguer sense competències plenes ni finançament suficient es queda en una declaració d’intencions. I quan una majoria vol decidir el futur polític del país, la pregunta és democràtica en el sentit més elemental: a qui correspon aquesta decisió? No és una pregunta identitària. És la mateixa que ens fem sobre qualsevol política pública, portada fins al final. I si parlem d’immigració, la lògica és la mateixa. Per això és impossible compartir espai amb qui ens nega la capacitat de decidir en qüestions estratègiques. Socialistes, Comuns i Podemos són els aliats de PP i Vox en aquest aspecte.

Encarem l’última setmana de campanya amb aquesta pregunta damunt la taula. Sánchez i Feijóo voldrien reduir-ho tot, també aquí, a decidir qui dels dos ocuparà la Moncloa. És la seva elecció. La nostra és una altra: decidir quina força volem que tingui Catalunya davant de qui acabi essent cap del govern. Perquè l’elefant no sortirà del plató el 29 de novembre. La qüestió és si, a partir de llavors, en continuaran parlant els altres o en parlarem nosaltres.


Descobriu-ne més des de Història & Política

Subscribe to get the latest posts sent to your email.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.