Des de l’escó 33

Dimarts passat, 3 de novembre, als EUA la realitat es va imposar a la propaganda. Les eleccions de mig mandat han estat una derrota colossal per a Donald Trump, per a la seva política i per a la ideologia devastadora que l’empara. Els demòcrates han recuperat la Cambra de Representants (234 escons, que poden arribar a ser 260 quan acabi el recompte) i el Senat (54 escons o 56 si la disputa a Mississipi i Alaska els afavoreix), i quatre estats han canviat del vermell republicà al blau demòcrata on Trump havia guanyat el 2024: Geòrgia, Iowa, Texas i Ohio. Per primer cop en setze anys, els demòcrates governaran la majoria dels estats de la Unió. Des de la Segona Guerra Mundial, només quatre vegades un partit havia capgirat alhora la majoria de les dues cambres en unes eleccions de mig mandat: el 1946, el 1954, el 1994 i el 2006. Ara ja en són cinc. Una ensulsiada històrica dels republicans en tots els fronts.

El mapa parla per si sol. Texas ha triat una governadora demòcrata, Gina Hinojosa, que ha derrotat Greg Abbott, i un senador demòcrata, el seminarista presbiterià James Talarico, cosa que no passava des de 1988. A Kansas, un pastor metodista, Adam Hamilton, serà el primer senador demòcrata de l’estat en gairebé un segle. A Carolina del Sud, on Trump havia guanyat per divuit punts, la pediatra Annie Andrews ha batut la senadora republicana. A Maine, l’antic llenyataire Troy Jackson —ferm partidari de Bernie Sanders— ha jubilat Susan Collins, que feia gairebé trenta anys que seia al Senat. Més de dues dotzenes de districtes republicans ara són demòcrates. Amb un panorama com aquest, Trump no podia refugiar-se en un suposat frau electoral per impugnar-ne la victòria, i, alhora, va negar que el resultat nefast dels republicans fos un retret a la seva presidència. Ara bé, les primeres enquestes a peu d’urna situaven la seva aprovació en el 38 %, la més baixa d’un president en unes eleccions de mig mandat. Ell ho pot negar. Les urnes ja l’han desmentit. El vicepresident JD Vance es va aventurar a reconèixer obertament la magnitud de la tragèdia en una llarga piulada a X. Hi va identificar quatre motius pels quals una part dels electors que van donar suport a Trump el 2024 han optat ara pels demòcrates: la voluntat de posar fi a la guerra contra l’Iran, la preocupació pel cost de la vida i la inflació, la defensa del principi America First, que consideren traït, i el desig de replantejar les relacions dels Estats Units amb Israel.

La mentida i la intolerància com a eines per fer política poden funcionar a curt termini. Són molt populars a les xarxes, perquè l’algorisme premia la indignació i l’insult. Trump té una xarxa social pròpia, Truth Social, des de la qual insulta i amenaça tothom. Però el vot no es decideix a la pantalla del mòbil, sinó davant la factura de la llum, el preu de la compra i la consulta del metge. L’economia americana va com un tro per a molt pocs i no rutlla per a la majoria de la gent. El 10 % de les llars amb més ingressos ja concentra gairebé la meitat de tota la despesa de consum, la proporció més alta mai registrada, mentre que la meitat més pobra de la població només té el 2,5 % de la riquesa. Els aranzels, que havien de protegir el treballador americà, costen més de mil dòlars l’any a una llar típica. El Budget Lab de la Universitat de Yale calcula que, sumats a la reforma fiscal de Trump, faran baixar més d’un 6,5 % els ingressos del 10 % més pobre i pujar gairebé un 1,5 % els de les rendes més altes. Els electors ho han notat a la butxaca: segons les enquestes a peu d’urna, el doble de votants diuen que la seva economia familiar ha empitjorat que no pas millorat, i gairebé nou de cada deu reconeixen que el cost de la vida ha pesat en el seu vot.

A l’estat d’Ohio, Sherrod Brown ha tornat al Senat dos anys després d’haver perdut l’escó apel·lant en campanya als efectes dels centres de dades de la intel·ligència artificial sobre el cost de l’energia. Aquest detall ho explica tot: els gegants tecnològics devoren electricitat i els veïns paguen la factura. Candidats demòcrates del sector més a l’esquerra (com James Talarico a Texas, Tom Steyer a Califòrnia o Darializa Avila Chevalier a Nova York) han denunciat públicament que, sota l’administració de Donald Trump, el Servei d’Immigració i Control de Duanes (ICE) està actuant com una «policia secreta» que opera amb «homes emmascarats, en cotxes sense retolar, que estan segrestant i assassinant els nostres veïns davant els nostres ulls». Tots ells no han dubtat a comparar l’assassinat el gener passat d’Alex Pretti per part d’agents federals d’immigració —així com ho ha fet l’alcaldessa de Los Angeles, Karen Bass— amb la violència policial que es va exercir contra Rodney King el 1991. Els americans han comprovat amb amargor l’error de tornar a donar el poder a Trump i als seus, i l’han castigat durament. És un vot de censura i també de disgust. Ho reconeix el mateix Vance: «molta gent que va votar Trump i Vance el 2024 ha votat demòcrata el 2026». Encara és aviat per demostrar-ho, però els indicis són difícils d’ignorar: Texas, Geòrgia, Ohio o Iowa, que fa dos anys van votar Trump, ara han triat governadors demòcrates.

Ha estat, a més, un fracàs estrepitós dels magnats tecnològics que pretenen accelerar la transformació de la democràcia liberal en un sistema autoritari i classista. Elon Musk ha estat, amb molta diferència, el gran donant d’aquestes eleccions: més de 445 milions de dòlars per a causes republicanes. El candidat que va apadrinar a Texas va perdre. A Ohio, el multimilionari Vivek Ramaswamy va posar uns 36 milions de la seva butxaca per fer campanya (incloent-hi un anunci execrable contra la rival) i va perdre davant la demòcrata Amy Acton, que serà la primera governadora dona i jueva d’aquest estat. A Geòrgia, Rick Jackson, que s’hi va gastar més de 200 milions, va caure davant Keisha Lance Bottoms, que serà la primera dona negra elegida governadora als Estats Units. Un analista electoral gens sospitós de partidisme, Logan Phillips, considerava que potser és la derrota més gran dels diners en la història política americana. La mateixa nit electoral, Musk va escriure a X que els centres de dades a l’espai començaven a semblar-li molt atractius. Ho deia de broma, però sona a confessió. El 2009, Peter Thiel va escriure que ja no creia que la llibertat i la democràcia fossin compatibles. Quan el demos no obeeix, els il·luminats somien a fugir-ne, si cal fins a l’espai.

Cal destacar també la varietat dels candidats demòcrates que han guanyat. N’hi ha de moderats, com ara l’exgovernador Roy Cooper a Carolina del Nord, i de radicals, com Abdul El-Sayed a Michigan, que serà el primer senador musulmà i coincidirà amb senadors demòcrates jueus, com ara Jon Ossoff, que ha estat reelegit. Hi ha un populista d’arrel obrera com Brown, un pastor a Kansas i un seminarista a Texas —estats normalment conservadors— i una pediatra que ha fet campanya per protegir els infants a les xarxes i per tenir escoles sense mòbils. A la Cambra de Representants, els demòcrates estan dividits en tres grups d’afinitat ideològica: els, diguem-ne, conservadors de la Blue Dog Coalition (20 representants), el caucus centrista New Democrat Coalition (140 representants) i el caucus Progressista (100 representants), que inclou els vuit congressistes que pertanyen a Socialistes Democràtics d’Amèrica (DSA): Darializa Avila Chevalier, Claire Valdez i Alexandria Ocasio-Cortez, a Nova York; Melat Kiros, a Colorado; Angela Gonzales-Torres, a Califòrnia; Donavan McKinney i Rashida Tlaib, a Michigan, i Chris Rabb, a Pensilvània. Aquesta diversitat demostra la permeabilitat del partit, que no és fàcil de governar. No hi ha hagut un únic patró per elegir candidats als diversos càrrecs, sinó que els demòcrates s’han constituït en un front ampli que no ha cedit a la dreta ni la fe, ni el patriotisme, ni la defensa dels treballadors. És una lliçó per als demòcrates progressistes europeus, que massa sovint deixen vacants aquests registres perquè els ocupi el populisme de dreta. És una lliçó, per parlar en termes casolans, per a qui vol representar l’independentisme.

El que passa als Estats Units no és només un afer intern. Els dirigents trumpistes han interferit en la política europea d’una manera inacceptable. Ho va fer Vance a Múnic, el febrer de 2025, quan va donar lliçons de democràcia als europeus i va demanar que s’acabessin els cordons sanitaris contra l’extrema dreta. Ho va fer Musk fent campanya per l’AfD alemanya. I ho va fer la Casa Blanca en l’Estratègia de Seguretat Nacional de desembre de 2025, que parlava de l’«anorreament de la civilització» a Europa i es proposava ella sola impulsar la resistència dins dels estats europeus. La pretensió era enfonsar el sistema democràtic sorgit després de la Segona Guerra Mundial, que els mateixos Estats Units van contribuir a bastir amb un gran sacrifici, des de les platges de Normandia fins al Pla Marshall. Diversos governs europeus han celebrat el resultat de dimarts com un retret a aquesta política. Tant de bo, doncs, l’esfondrament del trumpisme permeti revertir la deriva antidemocràtica i antieuropea que s’ha apoderat de la Casa Blanca. Trump hi serà dos anys més, però ja no governarà sense contrapesos.

El món necessita desaccelerar-se i desempallegar-se dels il·luminats que han alimentat una ideologia que només porta a l’autoritarisme i a la violència. Amb Trump i amb tots els que li riuen les gràcies i el feliciten per cada ocurrència, el món no ha anat millor, sinó pitjor. L’acceleracionisme de Silicon Valley promet un futur sense friccions, sense parlaments i sense ciutadans que molestin. La democràcia, en canvi, és lenta, feixuga i plena de contrapesos. Per això funciona. Dimarts, els americans ho van recordar a qui ho havia oblidat. L’algorisme no vota. Voten les persones.