Fa uns dies, l’inquiet i actiu jove vilafranquí Guillem Carol em va fer arribar la transcripció d’una de les intervencions de Miquel Roca i Junyent en el debat parlamentari de finals de juny del 1982 sobre el projecte de llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic. La famosa Loapa. En Carol em va advertir de l’actualitat d’aquell discurs, perquè avui dia es podria tornar a repetir sense esmenar gairebé ni una coma. Quan Roca defensava que avançar en la construcció d’una societat basada en la llibertat i el progrés, una societat reformista que posés l’accent en el valor de la persona, en el reconeixement dels seus drets i llibertats, i que això requeria un model d’Estat que no fos intervencionista i que no tingués una visió tutelar i assistencial, és, certament, un dictamen ben actual. Sobretot perquè la dèria intervencionista que va animar la Loapa s’assembla molt a l’actitud del PSOE de Rodríguez Zapatero, que ha anat construint un renovat model jacobí de l’Estat rere una enganyosa fraseologia federalista.

Deia Roca i Junyent que la Loapa volia sacrificar el model de societat oberta que era l’Estat de les autonomies per donar pas a un model d’Estat harmonitzat que donés una momentània tranquil·litat als conservadors de sempre, als que reclamaven sacrificar la llibertat per reforçar l’Estat davant l’autonomisme i la capacitat de discernir dels ciutadans. Sempre s’ha dit que la Loapa ve ser conseqüència directa del 23-F. Potser sí, ara bé, probablement l’intent de cop d’Estat va ser-ne el detonant, però és clar que el debat era més de fons. Ho reconeixia el mateix Felipe González al Congrés de Diputats en una intervenció del 22 de juliol de 1982: “Se ha dicho que la causa inmediata de la puesta en marcha de una dinámica de pactos autonómicos y su derivación normativa, como es el caso de la Loapa, está en el 23-F; no se puede decir eso al grupo parlamentario y al partido que represento, y no creo que sea legítimo decírselo a nadie”. No, és clar que no, perquè l’important era la discrepància sobre el model de societat que defensava cadascú. El 23-F no va ser la causa de res, només l’efecte d’un malestar -que unia conservadors i progressistes- sobre el canvi emprès el 1979 amb l’aprovació del títol VIII de la Constitució.

Tornem a Roca i al seu discurs d’explicació del vot contrari a la Loapa. El discurs del 30 de juny té una arrencada superba: “Señor presidente, cuando comentaba con mis compañeros lo que iba a decir en este trámite de explicación de voto, les decía que me hubiese gustado subir para decir simplemente: «Lo lamento y adiós, muy buenas», porque esto es lo que me salía del corazón”. Al portaveu de la Minoria Catalana li sortia del cor aquell “adéu, Espanya” del poeta Joan Maragall, que és el primer que ens surt del pap als catalans quan se’ns acaben els neulers. Roca continuava manifestant la tristor que sentia per l’aprovació d’aquella llei al final de la primera legislatura de la democràcia espanyola: “En una misma semana no hemos podido dar al país la institución del Defensor del Pueblo, pero sí que ha podido existir consenso para la Loapa. Esto es malo, porque realmente hay que reservar el consenso para aquello que realmente es fundamental y no para aquello que sabemos que va a doler…”. Aquí és on s’equivocava Roca, perquè, a pesar que la realitat plurinacional d’Espanya era un fet irrefutable, per a la UCD i el PSOE, com després per al PP i el PSOE, el consens sobre model d’Estat era -i és- més important que regular la figura del Defensor del Poble, tot i que ara els hagi servit per impugnar el nou Estatut.

En el seu discurs, Roca va destacar que la Loapa era una punyalada a aquells que des de Catalunya i Euskadi havien defensat la democràcia i que creien que amb la democràcia es garantiria el pluralisme nacional. Per ell, democràcia i autonomia eren aspectes indissociables del nou model constitucional: “En esta Cámara hemos de entender que en España, nos guste o no, lo queramos, o lo queramos menos, democracia y autonomía son elementos absolutamente indisociables. No se constituirá una España democrática sin una España que reconozca en profundidad la riqueza de sus pueblos. Y no se construirá una autonomía auténtica sin democracia. Querer sacrificar alguno de estos dos elementos rompe el Estado democrático en su conjunto. Esta apuesta la hemos hecho nosotros y en este momento, lamentablemente, nos encontramos fuera de esta apuesta. Se nos quiere fuera de esta apuesta y este es un sentimiento que es real. Hemos venido a este debate con voluntad de concordia -eso no sé si se ha notado, quizá no, pero hemos venido con voluntad de concordia-. En diversas ocasiones hemos querido coger puntos a los que se estaban aproximando, para decir: ahí estamos, podemos adoptarlos. No ha sido posible avanzar. Y yo creo que esto ha sido malo.” I tant que fou dolent!

Segurament, aquest és el moll de l’os del debat sobre com s’entén la democràcia a Espanya. Però és evident que els darrers cent anys no hi ha hagut cap partit espanyol, d’esquerres o de dretes, que hagi aportat res original amb relació al reconeixement dels drets nacionals. Tot passa sempre per fer propostes administrativistes que no resolen el que és previ, o sigui com articular la diferència dins de l’Estat. I és que per a la política espanyola, l’Estat de les Autonomies és més una variant de l’Estat centralista que no pas del federal. Roca confiava, i així ho va dir al final del seu discurs, que el Senat modularia la càrrega centralista d’aquella Loapa, al mateix temps que advertia als socialistes, sense anomenar-los, que la Minoria Catalana estava disposada a afavorir l’esperit de canvi que ja es veia a venir. Ara bé, els deia, “estamos dispuestos precisamente a poner por encima de todo las bases muy sólidas de esta operación de cambio, y sepan aquellos que quieran, o necesiten, o crean conveniente saberlo, que, para nosotros, en esta operación de cambio está la reconsideración de la filosofía que ha animado a la Loapa.” Després d’allò, que fou dramàtic, i amb el PSOE a la Moncloa i CiU a la Generalitat, van arribar TV3 (1983) i el finançament dels Mossos (1995) i altres traspassos que la Loapa hauria volgut retallar. Va actuar la política. Oi que m’entenen?

Publicat a l’Avui, el 28/09/2009. Il·lustració: Salvador Anton