Home

Dimecres de la setmana passada Le Monde va dedicar un suplement al 400 aniversari de la fundació de la ciutat de Quebec. No és d’estranyar que ho fes, perquè la història de la presència francesa a Amèrica del Nord va començar un 3 de juliol del 1608, quan Samuel de Champlain va instal•lar-se a Kebec, un antic assentament huron-iroquès anomenat Stadacona, que el 1535 Jacques Cartier va assimilar a la paraula sioux kanata, la qual, malgrat que només vol dir poble o poblat, va servir-li per designar la zona que estava sota el domini del cap indígena Donnacona. D’aquí arrenca el nom Canadà, que es va oficalitzar l’any 1791 quan la província del Quebec va ser dividida en Alt i Baix Canadà. Però quan Champlain va arribar a Kebec, aquell enclavament es va convertir en el bressol de la població francòfona i en un dels assentaments europeus més antics del continent. Kebec significa on el riu s’estreny. Del riu Sant Llorenç, s’entén, tocant a la confluència del Saint-Charles. El 1659 Quebec es convertí en seu episcopal i el 1663 el bisbe Laval hi fundà un seminari que es convertí posteriorment en la universitat, la més antiga del Canadà. Atacada pels anglesos dues vegades sense èxit (1639 i 1711), finalment la ciutat fou conquerida el 1759 i incorporada a l’Imperi Britànic per la Pau de París del 1763.

No he estat mai a Québec, però he vist moltes fotografies de l’àrea de l’Haute-Ville, al capdamunt d’un imponent promontori anomenat cap Diamont, on s’alça el castell Frontenac, des del qual és possible apreciar el contorn de la ciutat fortificada -almenys així ho afirmen els que hi han estat- i on abans, el 1784, hi havia el castell Haldimand. Deu ser ben cert, perquè aquest sector forma part dels tresors monumentals salvaguardats per la UNESCO des del 1985. El castell va ser construït el 1892-93 a instàncies de la Canadian Pacific Railway, que es convertiria en una de les cadenes hoteleres més grans del món, per donar acolliment als seus passatgers. L’arquitecte que va construir-lo, el novaiorquès Bruce Price, va inspirar-se en el model renaixentista però esquivant la simetria d’aquells castells, atès que va afegir-hi torres i torretes, balconades, xemeneies i sostres tirats amunt que li donen un aire majestàtic impressionant. I aquest mateix estil fou conservat per Walter S. Painter, Edward i William Maxwell, Robert Lapierre i Bruce Allan, que foren els arquitectes que van dissenyar les sis ampliacions posteriors. En aquest castell s’hi han organitzat esdeveniments importants, com ara dues de les Conferències de Quebec, les de 1943 i 1944, que van aplegar el president nord-americà Franklin D. Roosevelt, el primer ministre britànic Winston Churchill i el primer ministre canadenc William Lyon Mackenzie King per debatre sobre l’estratègia dels aliats en la Segona Guerra Mundial, o bé la reunió de 44 Estats que va portar a la creació de la FAO (l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació) el 16 d’octubre de 1945. Però en aquest hotel, que va prendre el nom del títol de qui va ser governador de Nova França del 1672 al 1698, també s’hi ha hostatjat reis, artistes i personatges famosos de tota mena.

Des que els anglesos pretengueren de convertir el conjunt del Quebec (incloent-hi la ciutat) en una colònia més de les moltes que tenien a Amèrica, ja es va fer evident que això no es podria fer. Així doncs, i obligats per les peculiaritats sociològiques del territori, al final el Parlament anglès atorgà un règim especial, conegut amb el nom de Quebec Act (1774), als colons francesos tractant d’acomodar les institucions colonials angleses a la mentalitat francesa, cosa que va comportar la reducció d’algunes de les llibertats que els angloamericans consideraven essencials. Durant la primera meitat del segle XIX la població anglesa augmentà considerablement amb relació a la francesa fins al punt que va acabar dominant la política i l’economia de la província. Aquest domini fou encara més clar a partir del 1867, data en què es creà la federació coneguda com a dominion del Canadà. Des de llavors existeix un sentiment nacionalista per part dels quebequesos francoparlants, el qual, per cert, no estat mai gaire benvist pels descendents dels indígenes que van ser sotmesos pels conqueridors anglofrancesos.

Perdonin aquesta mena d’expansió geogràfica i històrica, però tinc una debilitat per les ciutats. Però és evident que la història del Quebec, de la ciutat i del conjunt de la província, limitada per l’estret de Hudson i la badia d’Ungava al nord, el Labrador a l’est, el golf de Sant Llorenç i Nova Brunswick al sud-est, els EUA al sud i Ontario i la badia de Hudson a l’oest, no és fàcil. Per bé que el Quebec és l’única nació francòfona de l’Amèrica del Nord, i és diferent, per tant, del conjunt anglòfon canadenc, la veritat és que la població autòctona originària és ameríndia, encara que avui dia només representi un 2% de la població. Tothom coneix els intents d’assolir la plena sobirania dels quebequesos a través dels referèndums de 1980 i 1995. I tothom sap, també, que els nacionalistes van perdre’ls, entre altres raons, per l’oposició de les tribus originàries. Recordar aquests fets ara ens amargaria l’aniversari. Deixem-ho estar, doncs, i celebrem-lo amb uns versos de la poeta quebequesa Hélène Dorion: “Ruïnes, ruïnes disseminades en la història / geometria complicada d’un món / sumit en la joia dolorosa del temps.”

(Publicat a l’Avui, 07-07-08)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s