Home

dragons-006-2095

El dimarts 29 de juliol, l’amic Ferran Sáez, que és el coordinador de l’àmbit de reflexió La Catalunya Plural de la nostra Fundació, va publicar a l’Avui un article interessant: “La fi d’un debat”. La veritat és que, atabalat com he anat per enllestir la feina abans de les vacances, aleshores només vaig retallar l’article amb el propòsit de llegir-lo a partir d’avui, que és quan he començat el meu sojorn estiuenc. I aquest matí, un altre bon amic, en Joan Ramon Resina, catedràtic i cap del departament d’espanyol i portuguès a la Universitat de Stanford, m’ha enviat un correu per advertir-me d’un l’article dEnric Vila, «El coratge de CiU» que arrenca, precisament, apel·lant als arguments de Ferran Sáez per sostenir que, «Senyors, el catalanisme s’ha acabat». Per fi, escriu Vila, algú que no és un dels pallassots de la colla, proclama la necessitat de tenir coratge i reclamar la independència. Molt bé. Però la cosa no acaba aquí, acte seguit Vila diu una cosa que em sembla tan bèstia, tan del seu estil ahistòric que crema els arguments amb salves, que no em puc creure que la dedueixi del que havia escrit Ferran Sáez: que el «catalanisme, que era una reacció de coratge, sense l’amenaça de les armes [del poder espanyol, s’entén], a la llarga ens traurà la raó».

Quan he acabat de llegir el breu article de Vila, i com que em recordava la radicalitat d’una conversa, si és que se’n pot dir així, que vaig tenir amb ell fa uns dies, vaig passar a llegir de pressa, de pressa, l’article d’en Sáez. I, oh, sorpresa, com ja m’havia passat en l’intercanvi d’impressions al voltant d’una taula ben parada, Vila pren el rave per les fulles i tergiversa l’argumentari de Sáez. La complexitat del filòsof es converteix en aigua propagandística a mans de Vila. I és així com es passa de reflexionar, amb els dubtes que fan al cas, sobre per què l’etern –i sovint dramàtic– debat sobre la relació entre Catalunya i Espanya ha arribat, segons Sáez, al límit, fins al punt de fer-lo insostenible per l’agressivitat del nou nacionalisme espanyol, a defensar que això se soluciona fent propaganda de la independència. Renoi, què simple que es veu tot quan hom viu tancat en la pròpia salsa, quan hom creu, com els vells anarquistes d’antany, que la realització d’actes notables inspira a uns altres a adherir-se a la causa. Les formes exemplars de l’acció directa que havien d’encendre el fervor revolucionari de la classe obrera ja sabem on van anar a petar. I això Vila hauria de saber-ho, atès que és un gran admirador del reaccionari Josep Pla. La seva posició, aparentment radical, fins i tot agressiva verbalment, em recorda l’agitació independentista d’ERC, que sempre alliçona sobre les coherències nacionals dels altres, però resulta que quan arriba l’hora de decidir-se entre formar un govern nacionalista o una coalició federalista, llavors es decanta pels federalistes i dóna tot el poder al PSC. Caram, per això, per exemple, no calia haver patit el viacrucis de sortir d’un govern per posicionar-se en contra del nou Estatut i després tornar-hi a entrar, en pitjors condicions, com si fossin xais. I tot plegat, sense perdre la retòrica propagandística de la coherència nacional, la independència i tota la pesca. Com que Vila és historiador, li diré que prefereixo Francesc Macià a Daniel Cardona. Ens entenem, oi? Deixem córrer, doncs, aquesta estratègia, tan catalana i tan romàntica alhora, del cavaller que mata el drac que treu foc per la boca al crit de «A carn!», versió millorada del «Desperta ferro» medieval, o del més actual, també suposadament guerrer, de «pit i collons». Una altra vegada el coratge. La flamarada, que no és de pallassots, sinó de doctrinaris. Vejam que no ens acabi passat com al Quebec, que la polarització els va portar a massa baralles entre nacionalistes i a dos referèndums d’independència fracassats.

El que planteja Sáez al seu article és molt més ric intel·lectualment del que en dedueix Vila. També per fer política. Escriu Sáez que la «contraposició entre la identitat espanyola i la catalana ha entrat en un procés ja irreversible, que només pot desembocar en dos escenaris: la secessió (sigui en forma d’independència, de confederació o d’altres fórmules) o el retorn al centralisme (a partir de determinades reformes constitucionals que ja han estat fins i tot insinuades)». La secessió, com bé indica l’autor, no vol dir independència. Almenys, no en el sentit clàssic que va portar a la creació dels estats moderns. Però aquest és un debat molt més llarg i profund. Aquesta és, precisament, la mena de discussions que volem promoure des de la Fundació. Els nominalismes, en canvi, no ens interessen gaire. Si Vila penses el mateix, potser llavors ell i molts altres joves radicalitzats que es pensen que Pujol va ser una anomalia que va ser possible gràcies a la coherència independentista del president Barrera, entendran, per exemple, que el catalanisme és un moviment social, de masses, que representa el nacionalisme català sense predeterrminar quin ha de ser l’estadi final de la realització nacional. En aquest sentit, és un moviment obert. I, de passada, potser també entendrien que Pujol va ser president perquè Barrera era, abans que res, un anticomunista de cap a peus. Per això el possible tripartit de l’any 1980 (la coalició PSC + ERC + PSUC que sumava la majoria suficient per fer-se) no va donar-se. I és que la política és una pràctica molt més complicada com perquè hi hagi qui intenti resumir-la amb una frase brillant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s