Home

maison_catalogne-2096

El Consell de Govern ha nomenat Apel·les Carod i Rovira com a nou delegat del Govern de la Generalitat a França. Així es tanca la crisi d’aquesta delegació des què va ser destituïda Montserrat Casals el març del 2007. Amb aquest nomenament i els nomenametns de Xavier Solano com a delegat del Govern al Regne Unit i de Martí Estruch com a delegat a Alemanya, es conclou el que va acordar l’executiu català el passat mes de març.

Fem-nos una primera pregunta: calia substituir la voluntariosa però inexperta Elisabet Dalmau, fins ara cap interina de la delegació des de la destitució de Casals, per una altra persona inexperta (i no sé si voluntariosa) a qui només avala el cognom i la militància? Personalment, crec que no. Opinió que també comparteix, per exemple, el director adjunt de l’Avui, el periodista Toni Cruanyes, que al seu article s’interroga: «Vicepresident, no hem après res?» (Avui, 30-07-08). Si els parents valen per desenvolupar un càrrec, doncs cap problema, però quan no és així, la cosa té un altre nom: nepotisme. Diguem-ho clar, perquè el partit de les «mans netes» fa temps que té esquerdes en aquest sentit.

Ahir em van trucar d’una ràdio per preguntar-me què hi havia de l’afirmació que el senyor Carod i Rovira també s’encarregaria de les relacions de Catalunya amb la UNESCO. Els ho vaig dir ben clar: la Generalitat de Catalunya no té, de moment, cap mecanisme per relacionar-se amb la UNESCO. Bé, sí, un, el que han estat utilitzant fins ara, amb un clar intent de minar el prestigi i el rang d’Unescocat: integrar-se a la delegació espanyola. En comptes de seguir els consells d’aquells que sabien per què el 1984 es va crear Unescocat i quines dificultats va haver de passar per ser reconeguda oficialment per la UNESCO, la concepció jacobina i maldestre dels republicans va col·locar la Generalitat sota l’òrbita de la delegació espanyola davant de la UNESCO. Ja sé que un país que no té reconegudes les competències en relacions internacionals, té moltes dificultats per bastir una política exterior pròpia, però el que és imprudent és trinxar el que ja hi ha senzillament perquè no ho controles.

Vejam què passarà en el futur, perquè fins i tot ara que ja no tenen al davant qui els parava els peus i tot està més subordinat a l’administració, l’erràtica política exterior de vicepresidència (la de veritat, la Secretaria per a la UE, és a mans de la presidència), pot convertir-se encara més amb l’elefant que entra rampant en una cristalleria. Un desastre, vaja, que només tapa el munt de diners que l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament aboca en projectes solidaris sense que, d’altra banda, estigui gaire clar com es reparteixen aquests cabals. Però oi que disposar de diners no vol dir tenir definida una política exterior?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s