Home

at-home-with-their-books-elena-climent-2091

Viatjant per Internet es troben perles molt interessants. Avui n’he pescat una al blog de Roger Bartra, l’eminent antropòleg mexicà, fill d’Agustí Bartra (el centenari del qual se celebra enguany) i Anna Murià. Un dia parlaré de Roger Bartra, perquè em sembla paradigmàtic de moltes coses: rigor intel·lectual, integració a la cultura d’acollida fins gairebé esborrar els orígens (cosa que hi ha qui lamenta que passi en els catalans que viuen a fora i, en canvi, oh paradoxa!, sovint ho exigeix als catalans nouvinguts) i cultura àmplia. Prometo fer-ho.

Tafanejant el blog de Roger Bartra he descobert, doncs, el quadre de grans dimensions d’Elena Climent i que porta per títol At Home With Their Books. He quedat trasbalsat. Quina composició més bella, quina originalitat, quin resum d’intel·ligència per mostrar-nos les cambres de Washington Irving, Edith Wharton,Zora Neale Hurston, Frank O’Hara, Jane Jacobs i Pedro Pietri. En fi, l’univers de felicitat que acompanya els llibres quan aquests són gairebé una mena de biografia d’un mateix. Per no repetir-me, em permeto reproduir aquí dos breus escrits («Els llibres i la conquesta de la felicitat» i «La lectura del primer llibre») que vaig publicar al meu llibre Manual de Sensacions (Angle 2004, pàg. 69-70 i 71-73). Tanmateix, els he barrejat i els he modificat una mica per donar més coherència a la lectura actual. Al capdavall, no serà la primera vegada que els modifico, perquè, de fet, els vaig escriure per ser dits de paraula al programa matinal de Catalunya Ràdio que realitzava i presentava a l’estiu el bon amic Gaspar Hernández. Com ens divertíem, senyor!

El primer dels assaigs que vaig publicar refet arrencava amb l’advertiment següent: si vostès hi reflexionen un mica, la conquesta de la felicitat universal hauria de ser, com deia Bertrand Russell, el principal objectiu de la nostra vida. Al capdavall, la persecució d’aquest anhel fóra la millor prova de la nostra intel·ligència. Però tothom sap que els humans només aconseguim ser feliços a estones i encara més sovint tenim la sensació que ens manca alguna cosa, psicològicament o afectivament. Guardo una pàgina de La Vanguardia de no sé quin dia ni de quin l’any (en vaig retallar l’encapçalament per error), on va ser publicada una entrevista amb Derek Bickerton. Bickerton és un professor anglès que estudia l’origen del llenguatge humà en una universitat dels EUA i en aquesta entrevista explicava que els humans, en assolir el llenguatge, vam desencallar la màquina evolutiva. En poder crear símbols i abstraccions, incloent-hi l’art, vam provocar la revolució simbòlica i tecnològica que desembocaria en el que som avui. Un cop encetat aquest procés, cadascú ha intentat saciar el buit, l’spleen o aquella mena de malenconia de què els parlava abans com ha pogut: amb el futbol, els toros, la pornografia, la religió, el shopping o els llibres. I aquí és on volia anar a parar.

A la novena sèrie dels seus monumentals Testimonios (1975), Victoria Ocampo inclou les seves respostes a una enquesta que li havien fet tres anys abans sota l’epígraf «Influencia de la lectura sobre nuestra infancia». Ocampo recorda que l’any 1917 Ricardo Güiraldes li havia escrit que quan ell encara estava amarat d’una ingenuïtat no condicionada per la mesquinesa del treball de desenterrar ànimes en les pàgines mortes, se n’anava a una llibreria i comprava un llibre: un parell d’ales, segons deia. Certament, els llibres sempre són això per a les persones que viuen entre llibres. Jo mateix, per exemple, quan estic de mal humor passo per una càlida llibreria, últimament La Central del carrer de Mallorca o bé Laie, al carrer de Pau Claris, o bé Ona, a la Gran Via, per passejar-m’hi com qui fa un tomb per la biblioteca de casa, cosa que no em permeten les llibreries tipus magatzem que inunden el centre de Barcelona, incloent-hi la gèlida delegació que La Central va obrir al Raval el 2003. Passejo entre llibres, doncs, fins a un cert punt com a teràpia, fullejo un volum aquí i allà i reconec en la tria les meves inclinacions, els índexs d’aquells altres de qui en desconec l’autor o el tema i, per fi, al cap d’un parell d’hores de deambular per dins el local, potser acabo comprant un llibre inesperat que em doni ales per a després.

Com vaig confessar al post anterior, sóc un home de dèries intel·lectuals. Segurament perquè és la millor manera que he trobat de donar satisfacció a la indagació. Visc la cultura com una persecució. Com un anhel, a pesar que, segurament, «nunca se logra hablar de lo que se ama», com ens deixa clar el títol d’un bell escrit d’Enrique Vila-Matas sobre Roland Barthes inclòs a El viento ligero de Parma (Sexto Piso, 2004, pàg.77-79). A mi això també em passa amb les persones, però aquesta és una altra qüestió. I el dia 18 d’abril del 2002 vaig escoltar a la ràdio que s’havia mort l’antropòleg i biòleg noruec Thor Heyerdahl. Tenia 87 anys i vivia retirat en una caseta a prop de la vila d’Alassio, a la província italiana de Savona, de cara al mar lígur, a l’esplèndida badia del Sol. Heyerdahl ha estat una d’aquestes dèries que acabo d’esmentar. Crec que per a la gent de la meva generació, la lectura del llibre de Heyerdahl, L’expedició del Kon-Tiki (Joventut, 1969), va ser doblement iniciàtica. I si no ho va ser per a tothom, si més no sí que ho va ser que ho va ser per a mi.

D’una banda, perquè als dotze anys aquell va ser el primer llibre «seriós» i llarg (212 pàgines) que vaig llegir en català. La traducció de Ramon Folch i Camarasa dels avatars de l’expedició al rai Kon-Tiki des del Perú fins a la polinèsia que explicava aquell científic aventurer em va pemetre anar adquirint el domini d’un idioma humiliat i perseguit, el meu, el català, que tanmateix la dictadura franquista havia exclòs del currículum escolar dels infants d’aquest país per raons polítiques. Per un altre costat, el relat d’aquells fascinants 101 dies de navegació de sis homes en una barca de joncs que el 28 d’abril del 1947 va partir del port del Callao per travessar el Pacífic i intentar arribar a les illes de la Polinèsia em va proporcionar unes hores dolcíssimes assegut en una de les butaques entapissades de color verd de casa del meu padrí Agustí, al carrer Bailèn de Barcelona, entre els de Casp i Ausiàs March.

Cada dissabte, a primera hora de la tarda, després d’haver degustat un menú infantil universal (macarrons i carn arrebossada), i mentre el padrí llegia, capficat i delerós com jo, el diari anglès The Guardian, al qual estava subscrit, un servidor aprenia, entre altres coses, que «de vegades ens trobem en una situació estranya, sense saber ben bé com. Hi arribem gradualment i de la manera més natural, i quan hi som de ple tot d’una ens emportem la gran sorpresa i ens preguntem com dimonis hem arribat allà on som». Així és com comença el relat de Heyerdahl, que també em va saber fer descobrir que per construir un rai cal tallar joncs a l’agost, durant la lluna plena, ja que en aquesta època contenen una saba que impedeix que absorbeixin l’aigua. I que si no es pot fer aleshores, cal impregnar els joncs amb quitrà per tapar-ne els porus.

La forma d’un llibre és determinada per l’anatomia de les persones, però el llibre estàndard no pot ser ni més petit que un paquet de tabac ni més gran que un diari. Vaig llegir aquesta relació física dels llibres amb els individus en un llibre d’Umberto Eco –no recordo quin– en una d’aquestes passejades que acabo d’explicar. Doncs bé, el petit llibre de Heyerdahl, de tapes blau turquesa amb una franja blanca al capdamunt on hi havia estampats el nom de l’autor i el títol, estava fet a la mesura de la dimensió de les meves mans d’infant. Avui encara el conservo i, com si fos un ritual –com un llegat, vull dir–, l’he passat al meu fill perquè el llegeixi i es deixi anar per aquest món de civilitzacions extingides. Al cap dels anys, si li aflora el mateix mal que em van incubar a mi, potser també conservarà un bon record dels sis homes que al final del relat del savi etnòleg i intrèpid explorador que fou Heyerdahl, quan ja «tornaven al segle XX, que havia quedat tan lluny de nosaltres», eren vius i a coberta, al costat dels nou gruixuts troncs de rai, mentre «en la llacuna de Tahití sis garlandes de flors blanques suraven, gronxant-se en les petites onades de la platja».

També he llegit en alguna banda –i tampoc no recordo on– que Just Cabot, que va ser director de la prestigiosa revista Mirador, va posar un pis al carrer de Tantarantana de Barcelona no a una amiga, sinó als llibres. El meu mestre i amic, l’historiador Josep Termes  (que presideix la Comissió de Memòria Històrica de la nostra Fundació), ja fa anys que ha fet el mateix, però al barri d’en Grassot, a prop de casa seva. S’hi passa moltes hores i de la manera que en parla, ja és veu que hi és feliç. Repassa una vegada i una altra els volums que folren totes les parets de la casa, dels quals en coneix la disposició sense necessitat de cap fitxa. En llegeix algun fragment o bé, quan cal, restaura personalment algun dels exemplars que ha comprat en una de les moltes llibreries de vell que visita amb assiduïtat franciscana. Si un matí quedes amb ell, al jardí de l’Ateneu o en un bar del centre de la ciutat, i arribes a la cita amb un llibre sota el braç, de seguida et demana si el pot fullejar. Aleshores, si és que el llibre li ha suscitat interès, treu de la cartera una envellida agenda i amb una lletra petitíssima hi anota l’autor, el títol i totes aquelles dades que més tard li perpetran localitzar-ne un exemplar. Amb els anys i l’amistat, he pogut comprovar que la llista s’ha fet molt llarga, però també he constatat que n’ha comprat molts, atès que un cop adquirits en ratlla la referència sense estripar-ne el paper. L’agenda de Termes deu contenir centenars de títols i aquells que el coneixem sabem que les prestatgeries del pis que ha parat als llibres són un niu d’amor. I és que com diu Francisco Mendoza Díaz-Maroto en la dedicatòria del llibre La pasión por los libros. Un acercamiento a la bibliofilia (Espasa, 2002), les dones d’aquests éssers avui gairebé en extinció practiquen la virtut heroica de compartir-los amb un munt d’amants. El seu desig immoderat i intens consisteix, però, a posseir molts llibres que els permetin gaudir de la felicitat. Per això, més que no pas erotòmans són bibliòmans que de vegades també creuen, com el Don Teodoro d’una de les novel·les del romàntic francès Charles Nodier (1780-1844), que les sabates d’una formosa jove són un tros de pell raptada a l’enquadernació d’un bon llibre.

Aquesta mena de paradoxes també les vaig començat a aprendre amb el llibre de Heyerdahl. Com poden comprendre, a l’edat que jo tenia el 1969, no havia sentit a parlar mai ni de Darwin ni de la baula perduda entre les civilitzacions prehistòriques. I encara sabia menys coses de la teoria racial que volia demostrar Heyerdahl per mitjà de la constatació que els pobles primitius de l’Amèrica del Sud eren capaços d’emprendre grans viatges per l’oceà i que les illes del Pacífic es trobaven perfectament al seu abast. Però aquesta meva ignorància no va ser un impediment perquè jo em divertís d’allò més amb les peripècies d’aquells sis homes esbojarrats que, sota la cara barbuda d’aquell Kon-Tiki que duien pintada a la vela del rai, caçaven tonyines d’aletes daurades, mesuraven la velocitat dels vents i s’havien d’enfrontar a muntanyes d’aigua que, a la fi, van fer-los embarrancar al baix de corall de l’illa polinèsia de Raroia.

Contemplar el quadre d’Elena Climent, una pintora mexicana que resideix a Nova York i de llinatge valencià perquè és filla del també pintor Enrique Climent (1897-1980), m’ha portat fins aquí, quan la tarda ja cau, a l’espera que arribi la nit amb el glopet de whisky i un cigarret imaginari, perquè, ara que hi penso, fa més de cinc anys que vaig deixar de fumar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s