Home

mascarell_avui-2041

La setmana passada vaig publicar un elogi de Ferran Mascarell a elsingulardigital.cat. Si els fa peça llegir-lo, poden fer-ho al meu blog. Hi deia que el que m’aproxima a Mascarell en el debat sobre el catalanisme és el seu antidogmatisme actual, que posa en dubte les certeses absolutes que han dominat -i encara dominen- el panorama intel·lectual de la tradició política d’on ell prové, la qual, d’altra banda, també és la meva. Des de fa un temps, doncs, Mascarell va desgranant la seva visió del que ha de ser la renovació del catalanisme. Del catalanisme deucentista, com l’anomena ell, per oposició al catalanisme noucentista, que és el que ens domina des del 1906, any de la publicació de La nacionalitat catalana de Prat de la Riba. En aquests interessantíssims articles hi trobo, doncs, substància, fins i tot per discrepar-hi.

Algunes de les moltes qüestions que planteja Mascarell als seus articles són, certament, cabdals per a la renovació del nacionalisme català. Com també és urgent posar-se a la feina, entre altres raons perquè la globalització accelera els canvis culturals, a pesar del sotrac que avui travessa l’economia mundial, fins al punt d’afectar, agradi o no, la definició de les identitats col·lectives. Qui hagi previst el futur, almenys estarà en condicions d’encarar aquests canvis sense sorpresa ni angúnies. I, en aquest sentit, el propòsit de Mascarell em resulta atractiu i connecta d’allò més bé amb el propòsit de la Casa Gran del Catalanisme. No dic que Mascarell hi estigui integrat, simplement constato la coincidència d’objectius entre una reflexió individual i la col·lectiva de la Fundació CatDem. Pensar és bàsic per desfer els nusos que tota evolució històrica va estrenyent, però perquè les noves idees triomfin cal que lliguin -i això Mascarell ho sap perfectament perquè és tan admirador de Gramsci com un servidor- amb un projecte. Que creixin, vull dir, a redós d’un projecte polític de construcció nacional, sobretot si del que parlem és de la nació. Hi ha qui considera que “per a Catalunya seria contraproduent caure en una obsessió identitària”. Ho he llegit en els documents de l’anomenada Causa Comuna del PSC. Els escrits de Mascarell demostren -i això és un dels aspectes que comparteixo amb ell i que, en canvi, m’allunya de Raimon Obiols- que debatre sobre la identitat catalana no és una obsessió nacionalista, sinó que és -ha de ser- una obligació per a tothom que es preocupa pel futur de Catalunya i el benestar dels ciutadans d’aquest país. La identitat no és un invent dels nacionalistes, més aviat és una realitat social que els catalanistes han de saber gestionar perquè no esdevingui conflictiva (per imposició o bé per perill de dissolució). Perquè, vejam si ens entenem, seria ridícul afirmar que a Catalunya hi ha diversitat cultural (un fenomen que no és tan nou com es diu) i no encarar amb valentia i serenitat la discussió sobre els efectes que aquesta diversitat té en la preservació d’una identitat col·lectiva que garanteixi la cohesió social. O sigui, l’equitat, que és el principi bàsic de la democràcia, entre els ciutadans de Catalunya, independentment de l’origen de cadascú.

Mascarell vol discutir. Servidor, també. I, per contra, em fa l’efecte que una bona part del catalanisme se sent insegur quan ha de debatre els fonaments de la pàtria, perquè bascula entre l’actitud refractària dels vells roquers del marxisme i els temors d’aquells radicals que consideren que tot balla, que la catalanitat ja no és el que era, que la burocratització de la societat catalana ha debilitat la consciència nacional i que la “traïció” dels líders -per dir-ho a la manera de Xirinacs o Xavier Roig- ens ha portat a un carreró sense sortida. En fi, i dit d’una altra manera, dels que pensen que aquí estem pitjor que en altres llocs perquè la nació catalana ha entrat en crisi per una combinació de corrupció, desafecció i invasió. Aquells que fan un diagnòstic tan sever, normalment ens menen cap al nihilisme o bé ens proposen la fórmula màgica de la independència, que és la solució màgica per als mals de Catalunya (perquè del País Valencià o de les Illes no cal ni parlar-ne). La Catalunya miracle.

Sóc un independentista que ha optat per deixar de proclamar que la independència és la panacea de res. Encara que Catalunya arribés un dia a ser independent, tampoc no seria veritat. I a l’exemple de la República d’Irlanda em remeto. És un país independent des de fa anys però, de fet, és una colònia britànica en molts aspectes, sobretot en el cultural. I és que la independència mental i cultural és, com ja advertia Rubió i d’Ors, almenys tan important com la independència política. Vull dir que la catalanitat no estaria assegurada pel fet que Catalunya pogués plantar la senyera a l’ONU o en un munt d’ambaixades. Voler fer entrar el clau per la cabota pot ser èpic però és irreal. A Beyond left and right (1994), el sociòleg Anthony Giddens deia que la crisi dels conceptes dreta i esquerra també es manifesta per l’exaltació artificial de la diferència ideològica. Sóc tal cosa perquè dic que ho sóc i em defineixo, a més, perquè no sóc com l’oponent. Com més afirmació propagandística es fa, més evident és la crisi de conceptes, de projecte i d’adhesions. És per això que sóc partidari de tornar a començar. D’ajudar a construir una nova hegemonia per transformar la realitat. Per això m’interessa Mascarell.

Publicat a l’Avui, 02/03/09. Il·lustració: Salvador Anton.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s