Home

veltroni_1280x1024-2042

El polític italià Walter Veltroni, líder del Partit Demòcrata (PD), va dimitir el dia 17 d’aquest mes com a secretari general de la formació, arran de la desfeta a les eleccions de Sardenya. El partit del primer ministre italià, Silvio Berlusconi, Poble de la Llibertat (PDL), va vèncer per un ampli marge sobre el candidat del PD, Renato Soru, una derrota electoral que ha desencadenat el daltabaix definitiu del líder opositor. Tot i que Veltroni va ser escollit secretari general del PD en unes eleccions primàries l’octubre del 2007, després d’haver estat fins a aquell moment un popularíssim alcalde de Roma, amb el suport del 75,63% dels gairebé tres milions d’italians que va participar-hi, el seu lideratge dels demòcrates italians no ha arrelat.

Es fa difícil de saber per què el PD no ha assolit l’objectiu de convertir-se en alternativa a Berlusconi, Fini, Bossi i companyia. Una de les raons podria ser que el procés de constitució del PD, que va engrescar molta gent i va convertir-se en una manifestació de participació impressionant, no va anar acompanyat d’una renovació a fons dels vells postulats progressistes. Quan els electors no confien en una proposta política, és fàcil de carregar el mort al líder, a la manca de carisma o a qualsevol altre aspecte col·lateral, encara que res d’això no expliqui res. És més difícil de reconèixer la insuficiència de la proposta que s’ofereix als electors, perquè per fer-ho cal molta grandesa política. I aquesta és una de les grans decepcions de la política d’avui dia: que la manca de projecte es maquilla amb retòrica demagògica. El dèficit d’emoció que tothom detecta en els projectes polítics actuals és la raó per la qual ha augmentat la desafecció política a tot arreu, però l’exageració de les diferències entre opcions polítiques amb arguments ideologitzants, quan la praxi política no és tan diferent entre les unes i les altres, encara en genera més, sobretot entre els electors als quals s’ha promès més abrandadament el canvi.

L’abril del 2008 Berlusconi també va guanyar la partida a Veltroni, que s’havia presentat com l’única garantia de renovació: “Sóc de la mateixa generació que Brown, Zapatero i Bachelet” –recordo que va dir, apel·lant tant a l’edat com a l’esperit de transformació de tots quatre. El problema és que el moviment que ha encapçalat no ha servit per a capgirar la manera de fer política a Itàlia. Veltroni i el PD són, com els laboristes o els socialistes espanyols i xilens, un decorat i poca cosa més. De color llampant, és clar.

Publicat a El Temps, núm. 1289, 28/02/09.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s