Home

ferran mascarell

Qui fou un fugaç però eficient conseller de Cultura de l’últim govern del president Maragall, l’honorable Ferran Mascarell, porta una temporada realment creativa des del punt de vista del pensament. Des de la tribuna del diari Avui va desgranant el que pensa sobre la renovació del catalanisme en una sèrie d’articles interessantíssims que, com en els tres darrers, s’articulen a través de la reflexió cultural. No podia ser d’altra manera, perquè Mascarell és, per damunt de tot, un culturalista, però va més enllà, perquè vol provocar una profunda renovació de la cultura democràtica i política amb l’objectiu de construir el que ell anomena catalanisme deucentista, per oposició al noucentista, que és el que ens domina des del 1906, any de la publicació de La Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba. En un d’aquest articles, “Catalanisme i nació” (02/12/08), també deia que la renovació no seria possible si no s’encarava una mena de desconstrucció del concepte de nació catalana: “Què és la nació per als catalans? Quina és la nació que estem intentant construir plegats? Quina nació es pot construir si no hi ha una teoria compartida?”, es preguntava l’historiador i polític Mascarell.

L’article d’ahir, que era el tercer que ha dedicat a la creació del Consell Nacional de la Cultura i les Arts de Catalunya, acabava amb la reflexió igualment interessant: “Renovar el catalanisme exigeix posar la cultura en la centralitat de la vida social i del debat públic. Implica projectes plurals per part dels partits. Suposa un govern amb un programa cultural que tenyeixi el conjunt de la seva acció. Exigeix una societat enèrgica que cregui en el paper transformador de la cultura —dels valors i els coneixements. La cultura la fa la gent. El catalanisme exigeix un pensament cultural sistèmic que relligui el què està disjunt, que respecti la diversitat, que busqui la unitat. Aquest és l’encàrrec urgent que la societat catalana s’ha de fer a si mateixa”. Sense entrar en els detalls, comparteixo aquesta i moltes altres de les propostes que ofereix Mascarell, com també que el famós Consell que presideix Bru de Sala arriba tard i segurament ja no servirà per fer front al reptes de futur. No ho reconeixeran ni els que l’han impulsat ni els que en formen part, però aquesta és la trista realitat.

Del que discrepo de Mascarell és que el repte de construir un pensament sistèmic sigui una tasca que hagi d’assumir la societat catalana per ella mateixa. És una mica idealista plantejar-ho així, sobretot perquè cal propiciar un procés de reflexió, d’indagació, o com es vulgui dir, sobre conceptes que, d’entrada, sempre surten —i ell també ho sap— dels ambients intel•lectuals i polítics. El que cal, doncs, és oferir l’espai perquè el debat sigui possible amb llibertat, gosadia i sense adhesions partidistes. Ja em perdonarà Mascarell i el públic si, arribats en aquest punt, aprofito l’avinentesa per incloure una falca publicitària amb la voluntat de reivindicar la tasca de les comissions de Cultura i de Polítiques Culturals de la Fundació que dirigeixo (la primera encapçalada per Marta Pessarrodona i Jordi Cabré i la segona per Melcior Comes i Pere Antoni Pons), les quals són una part substancial, per bé que no l’única, de l’aposta estratègica que és avui la Casa Gran del Catalanisme. Discutir sobre la nació i quina nació volem en un sentit cultural, social, econòmic, mediambiental o de participació democràtica és el que diferencia aquesta proposta d’altres, als impulsors de les quals debatre sobre la identitat els espanta o els sembla inútil i obsolet. Socialista, liberal o demòcrata se’n pot ser a tot arreu. Catalanista només se’n pot ser aquí, perquè és l’únic lloc on té sentit ser-ho. M’explico, oi?

El que m’aproxima a Mascarell és, precisament, el seu antidogmatisme actual, que posa en dubte les certeses absolutes que han dominat —i encara dominen— el panorama intel•lectual de la tradició política d’on ell prové, que és la meva, tot cal dir-ho. Estic segur que, encara que només sigui per això, Mascarell i un servidor podrem fer plegats almenys una part del trajecte que ens ha de portar a la reinvenció del catalanisme.

Publicat a elsingulardigital, 25/02/09.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s