Dimecres passat vaig participar a la tertúlia matinal de Neus Bonet a Catalunya Ràdio. Tenia com a contertulians Patrícia Gabancho, Paco Maruhenda i Antoni Batista. El tema estrella era la investidura com a lehendakari del socialista Patxi López. Si vostès ja saben de quin peu calça Maruhenda, i si no ho saben els diré que és el director del diari La Razón, ja es deuen imaginar que estava encantat del canvi que s’ha produït a Euskadi. Patrícia Gabancho i un servidor, en canvi, vam lamentar profundament l’aliança entre el PSOE i el PP per foragitar el PNB del govern, a pesar de ser el partit més votat i amb més escons. I tanmateix no és d’aquesta anomalia que vull parlar-los, perquè el fenomen de fer aliances estranyes per impedir que el partit guanyador governi ja és prou conegut a Catalunya. Des del 2003 el tercer i quart partit de la cambra catalana tenen més veu i pes institucional, almenys des de la perspectiva autonòmica, que el primer, CiU, gràcies a l’aliança que tenen amb el segons, el PSC. No, no és d’això que vull parlar-los, perquè ja s’ha discutit a bastament i no cal donar-hi més voltes. El sistema electoral que tenim ho permet i llestos. L’important, doncs, és analitzar la naturalesa dels pactes que es fan i per què es fan.

Certament, tot pacte ha de tenir una lògica i ha de respondre, també, a l’acord entre les parts sobre un projecte. És per això que no vaig compartir l’opinió inicial de Gabancho, que després va matisar, segons la qual el pacte PSE-PP-UPyD era contra natura. No ho és, de cap manera, com tampoc no ho han estat els pactes del PSC amb ERC i ICV-EUiA. Són uns pactes ben lògics. Que responen al projecte que s’ha triat en cada cas. El pacte espanyolista basc té com a objectiu regionalitzar Euskadi (sense tocar el concert, perquè això els dóna privilegis i recursos) aprofitant-se de la il·legalització de l’esquerra abertzale (per bé que sigui una perversió) i, per tant, de la possibilitat de fer una coalició nacionalista i constitucionalista espanyola. El tripartit català no va per aquí, sinó que recolza primordialment la idea del front d’esquerres (per molt que costi de detectar que la Catalunya d’avui dia sigui gaire diferent de la d’abans, quan suposadament manava la dreta), sense tenir cap intenció de compartir el projecte nacional. És per això que a Catalunya estem ben estancats en aquest sentit, perquè, per exemple, es confon el reclam d’un millor finançament amb el sobiranisme. Diuen que els diners no fan la felicitat però el que és segur és que no atorguen més competències ni capacitat de decidir. Ja els ben asseguro que encara que rebéssim de Madrid tot allò que ens pertoca, o bé que aconseguíssim equilibrar el dèficit fiscal, la relació Catalunya/Espanya no es veuria alterada de cap manera. Potser sí que rebre un munt d’euros faria que la Generalitat pogués sortir de l’ofec financer que pateix, però no li donaria més competències. La coalició governamental catalana, a més, ni tan sols comparteix la defensa del dret de decidir, perquè el PSC no creu que calgui decidir res respecte al grau de sobirania de què disposa Catalunya. I si el pacte català és de conveniència, revestit amb el sempre bonic embolcall frontista de les dretes i les esquerres, a Euskadi el frontisme és nacional, perquè la dreta i l’esquerra espanyolista s’uneixen per debilitar el nacionalisme basc (a l’oposició sempre es viu malament) i així minoritzar-lo almenys durant vint anys. El temps just perquè, en dues generacions, Euskadi només sigui el nom d’una regió espanyola. Em sembla que l’estratègia per aconseguir-ho és més que evident i la comparteixen tant el PSOE com el PP.

A la tertúlia de dimecres passat qui em va sorprendre de veritat va ser Antoni Batista perquè en un moment donat va deixar anar que el frontisme dels espanyolistes era una rèplica al frontisme que havia imposat el lehendakari Ibarretxe a Lizarra. Ho vaig trobar tan fort, sobretot perquè la trajectòria de Batista no lliga amb una afirmació com aquesta, que no vaig saber reaccionar. O ho vaig fer tímidament. I és que Batista, que va ser adjunt a la secretaria de mitjans de comunicació del govern Maragall, i per tant en l’òrbita d’ERC, i un dels inspiradors de La pelota vasca, no crec que abans, quan també assessorava el govern Ibarretxe, pensés una cosa així. Aquesta és la gran mentida que es va fabricar a Euskadi i a Espanya per rebentar un possible acord de pau. El pacte de Lizarra-Garazi no pretenia ser frontista. Al contrari. Aquell acord constava de dues parts. En la primera s’analitzaven les característiques de l’acord d’Irlanda, i s’exposaven els motius que van fer possible el procés de pau. En la segona, els impulsors d’aquella proposta exposaven com aplicar aquells factors a Euskal Herria. En aquesta segona part, els sotasignats indicaven quina era la clau perquè la resolució del conflicte arribés a bon port: “En este sentido -es diu al document-, la negociación no debe ser concebida como un proceso de ganancias particularizadas sino para resolver el conflicto. Ello conlleva que una negociación resolutiva no comporte imposiciones específicas, respete la pluralidad de la sociedad vasca, sitúe todos los proyectos en igualdad de condiciones de consecución, profundice la democracia en el sentido de depositar en los ciudadanos de Euskal Herria la última palabra respecto a la conformación de su futuro y se respete la decisión por parte de los Estados implicados. Euskal Herria debe tener la palabra y la decisión“.

Em fa l’efecte que aquí ningú no hi trobarà cap mena de frontisme, com tampoc no es volia que n’hi hagués quan s’assolís l’escenari resultant: “El acuerdo de resolución no contendrá escenarios cerrados y de carácter definitivo, sino que posibilitará marcos abiertos donde puedan tener cabida nuevas fórmulas que den respuesta a la tradición y aspiraciones de soberanía de las ciudadanas y ciudadanos de Euskal Herria“. Ara no entro en si la treva d’ETA era no un era una treva trampa, perquè no estem parlant d’això, el que vull dir és que la filosofia del document volia implicar tothom, sense prefigurar quin havia de ser el futur, en el procés de pau i d’exercici del dret de decidir. En fi, en l’autodeterminació com a forma de resolució del conflicte basc. Això és el que era inacceptable per al PSE i el PP. També ho seria a Catalunya, no en dubtin.

Publicat a l’Avui, el 11/05/09. Il·lustració de Salvador Anton.