Home

Unionistes

Aquests dies de festa he estat rellegint l’informe que Francesc Maspons i Anglasell a l’entorn de La Generalitat de Catalunya i la República Espanyola. Evidentment, no és un text coetani. Vull dir que no parla de la circumstància d’avui, sinó que es tracta d’un dictamen jurídic del 1932, en plena discussió de l’Estatut a les Corts, sobre la relació entre Catalunya i Espanya. Més en concret, sobre la idea que llavors anomenaven “Catalunya Estat”, el que volia dir, en el llenguatge de Maspons, que l’accés a l’autogovern dels catalans derivava del pacte entre iguals (el que avui en diríem bilateralitat) i no pas de la descentralització o coses així. Com indica Ferran Armengol en el text que ens introdueix la figura d’aquest gran jurista, el plantejament de Maspons i Anglasell respecte a la relació entre Catalunya i Espanya parteix de la defensa d’un pacte que permeti superar la supressió per la força de les institucions pròpies de Catalunya que havia tingut lloc l’any 1714. Els fonaments teòrics de la seva proposta recolzaven en la revindicació de la continuïtat de la personalitat jurídica catalana per damunt del Decret de Nova Planta i, per altra banda, en la doctrina seguida per la Societat de Nacions de protecció de les minories nacionals.

A pesar de la vàlua i la intensitat d’aquest dictamen, és obvi que l’Estatut de 1932 no era un pacte entre iguals cosa que sí que s’indicava en l’Estatut de 1931 que va ser votat pel poble. I tanmateix, fins i tot l’Estatut disminuït se’n va anar en orris per culpa de les intransigències ideològiques i de la confrontació directa dels militars contra l’autonomia catalana, que aleshores era l’única realment existent. L’excés d’ideologia, barrejada amb debilitats polítiques ben sonades, va acabar amb la mínima il·lusió que fou haver pogut alçar la Generalitat de Catalunya com a fórmula a mig camí entre la plena sobirania i la dependència. L’inversemblant va ser que la discussió sobre com sortir més o menys ben parats del pas de l’Estatut de Núria per les Corts espanyoles va obrir unes ferides a Catalunya que van ser corsecadores. A qui era diputat a Madrid i també el representant de l’ala esquerrana i nacionalista d’ERC, Joan Lluhí i Vallescà, el fet d’haver acceptat la rebaixa de l’Estatut amb un vot particular en el si de la ponència parlamentària que el discutia li va costat car: els radicals d’ERC, situats a l’entorn d’Estat Català, van martiritzar-lo fins a fer-lo fora del partit, a ell i al grup de L’Opinió. Fou llavors que van crear un partit nou: el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerres (PNRE).

No els vull martiritzar amb explicacions històriques. Els explico això perquè em sembla molt alliçonador de com som els catalans. Gairebé 80 anys després d’aquell espectacle dantesc, que d’altra banda ens obstinem a mitificar com si fos exemplar i és clar que no va ser-ho, els nacionalistes, els més radicals, els més purs, tornen a muntar l’espectacle, per bé que canviant l’ordre dels factors i dels improperis dirigits contra els culpables de traïdoria. A més, també s’ha inventat una nova terminologia, desafortunadament esgarrapada del llenguatge frontista d’Irlanda del Nord, per designar suposats bàndols nacionals. Es veu que per a determinats independentistes Catalunya està dividida entre unionistes i independentistes. Quina barbaritat! Les coses no funcionen així, perquè la realitat del país és molt més complexa que això. D’aquesta manera d’entendre les coses en sorgeix la idea que tot aquell que no es decanta pels actes heroics i sentimentals, immediatament és situat en el bàndol de l’unionisme. Tot plegat enginyeria política que no val per a res, perquè és obvi que tant els fa si es compta o no amb una base social forta i nombrosa que ens porti a clavar la bandera catalana a l’Assemblea de les NN.UU.

L’independentisme oficial té un problema greu perquè fa temps que s’autoenganya amb tota mena de teories per justificar la seva erràtica trajectòria O bé, s’alia amb els que volen la consolidació de l’Espanya actual però amb més recursos per a la Generalitat (cosa que no comporta més sobirania) i que, a més, no tenen cap recança d’aliar-se amb el PP per fer fora els nacionalistes bascos del poder, com ha fet ERC des del 2003, o bé es desboca amb proclames que van més dirigides al cor que no pas al cap de la gent. La política és l’art de la mediació. Del lideratge per transformar la realitat. Almenys hauria de ser-ho. Maspons i Anglasell era un home lletrat, nacionalista i prudent. Tot alhora. Vull dir que malgrat la radicalitat del seu dictamen, no va ser mai ni un temerari ni un populista. Ell no es va fer mai trampes al solitari, com passa ara amb molts dels polítics dits independentistes. És per això que potser valdria la pena que aquests independentistes abandonessin el seu gust per l’estètica inútil. Tant si són de dretes com d’esquerres. El país hi sortirà guanyant. I no cal dir que la causa de la sobirania catalana, també.

Publicat a elsingulardigital, 06/05/09.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s