Home

montilla-camacho-2015

Dilluns passat, el sempre sagaç Jordi Barbeta publicava a La Vanguardia un llarg article sobre els contactes entre el PSC i el PP de Catalunya per arribar a una entesa que els permetés aïllar CiU. La versemblança del relat era corprenedora, perquè Barbeta donava tota mena de detalls de la conxorxa, fins al punt que va ser el mateix Mariano Rajoy qui va beneir-la el dia de Sant Jordi, al Palau de Pedralbes de Barcelona, mentre la societat civil i política de Catalunya compartia simpàticament la diada a fora, al jardí. Si els murs del Palau haguessin estat transparents, tothom hauria pogut contemplar l’escena i aleshores hauria estat fàcil recomanar a José Zaragoza que s’estalviés la demagògia que el caracteritza sobre les liaisons dangereuses dels nacionalistes amb els populars des del famós pacte del Majesctic. És evident que del 1996 ençà les circumstàncies han canviat molt. En primer lloc, perquè ni el PP governa a Espanya ni CiU a Catalunya. Encara més: avui dia, i per primera vegada des de la Transició, cap partit nacionalista perifèric dirigeix una autonomia gràcies a l’aliança dels socialistes amb partits menors que els apuntalen per tal de marginar el PNB i CiU.

Hi ha qui diu que és difícil que el PSC pactés alguna vegada la investidura de José Montilla (o de qualsevol altre socialista català) amb el PP. De moment, sí. Però de més verdes en maduren, oi? Em fa l’efecte que els que afirmen que l’aliança entre el PSC i el PP no és possible, s’erren. El PSC d’ara, tot i anar de bracet d’ERC i d’ICV-EUiA, ja no és aquella convergència socialista del 1976. Ni tan sols és el partit sorgit del Pacte d’Abril del 1977. És tota una altra cosa, sobretot des que el 2000 José Montilla va esdevenir primer secretari. Les paradoxes de la vida, com ara que el sector menys catalanista del PSC comparteixi govern amb els independentistes governamentals, no ens han de fer perdre de vista l’essencial. El PSC d’ara és a molta distància del catalanisme de Joan Reventós, Maria Aurèlia Capmany, Pere Ayguadé, Jaume Sobrequés, Joaquim Nadal o Ernest Lluch i Antoni Castells, a pesar de l’ideologisme que els dominava. El PSC de José Montilla, José Zaragoza, Carme Chacón, Miquel Iceta, Celestino Corbacho i Josep M. Sala, és tan pragmàtic i “fidel a la línia”, per dir-ho en termes leninistes, que fins i tot es va permetre el luxe d’esborrar del seu logo les sigles del PSOE perquè no el calia demostrar res. Ells, a diferència dels anomenats catalanistes, saben molt bé fins on arriben les vel·leïtats sobiranistes del socialisme català. Els independentistes també ho saben, però els és igual.

El PSC no és el PSE, diuen els que es mostren incrèduls davant d’un possible acord entre PSC i PP. D’acord. Però pot ser-ho en el futur, perquè el projecte nacional del PSC no varia gaire del que defensa el PSE. O és que hi ha qui es creu de veritat que els independentistes han arrossegat els socialistes catalans cap al sobiranisme? No s’han mogut ni un mil·límetre d’on eren, malgrat la discussió sobre el finançament els faci passar per no se sap què. El doble llenguatge que practica el PSC (a Catalunya es mostra reivindicatiu i gallard, i, en canvi, a les Corts és tan submís que es confon amb el PSOE) és més letal que l’espanyolisme descarat del PP. Els populars no enganyen, i em remeto al seu cartell electoral, perquè és d’una sinceritat aclaparadora: hi posen la cara de Mayor Oreja i la bandera espanyola lligada a l’europea sense empatxar-se. El PSC, per contra, omet el que ja va ometre a les eleccions anteriors (que el cap de llista no és català) amb grans dosis de vermell pintallavis i la caricatura d’un munt de jubilats de la política europea i mundial. Aquest PSC és tan efectista i teatral que arribarà el dia que acabarà per vendre’ns que pactar amb el PP és necessari i patriòtic. A Euskadi ho ha fet i aquí el PSC no ha dit pas que no.

Pactar és l’essència de la política. Ja ho sé. Amb el PP tothom hi ha negociat en un moment o altre, com segurament als nacionalistes els convindrà pactar amb el PSC més endavant. Pactar no és el problema. La qüestió és com es fa i amb quina convicció es fa. I el PSC, com el PSE, està especialitzar a fer pactes en benefici propi més que no pas del país. Ho va fer quan va decidir pactar amb ERC i ICV-EUiA i ho faria amb el PP si així li convingués, independentment de les bravates ideològiques i els escarafalls que són tan celebrats pels “progressistes” locals. És clar que Alícia Sánchez Camacho estaria ben predisposada a fer de Basagoiti catalana, però és que José Montilla no se sentiria menystingut si hagués de tornar a ser president a la manera de Patxi López. Esperem, per tant, que el 2010 no ho sigui ni per aquesta via ni per l’actual, perquè totes dues ens aboquen al desastre.

Publicat a elsingulardigital, el 27/05/09

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s