Home

PDD_foto_256750_cas-2016

Fa temps que el socialisme espanyol ens ha pres la mida. De fet, des l’època de Felipe González i d’aquell eslògan tan primari però tan eficaç de “Por el cambio” amb el qual va obtenir la majoria absoluta el 28 d’octubre de 1982, els socialistes saben que a Catalunya la demagògia fàcil funciona. Vull dir que saben que als catalans els cal ben poca cosa per renunciar a ser constants en la defensa dels interessos nacionals. Divendres passat, per exemple, Miquel Iceta va destacar-ho, no amb aquest termes, òbviament, en l’acte de presentació del llibre de Toni Aira Els spin doctors. Iceta va treure transcendència al malestar de la societat catalana pel desgavell de rodalies amb un argument que no té rèplica: la macromanifestació del 2007 sobre el dret a decidir en infraestructures després no va tenir cap impacte polític significatiu, va deixar anar amb murrieria. Només li va faltar continuar el relat tot dient que, per contra, els ciutadans de Catalunya van regalar al PSOE 25 diputats del PSC amb un altre eslògan efectista: “Si tu no hi vas ells tornen”, referit al PP.

El que més impressiona és que Rodríguez Zapatero hagi perfeccionat la tècnica de l’engany ideològic fins al punt que l’aplica a la propaganda i a la manera de governar. En qüestió de propaganda ja deuen haver vist el cartell de precampanya del PSC per a les eleccions del 7-J: sota el lema “Ells també volen canviar el món” apareixen les cares dels líders més estigmatitzats del món: Berlusconi al capdavant, i als costats, Aznar, Chirac, Bush i el polonès Kaczynski. Només hi falta Blair, el de la foto del tercet de les Açores, però suposo que no l’han inclòs perquè és dels “seus” i fer-lo sortir aquí desmuntaria el simplisme del cartell. Vejam quina repercussió tindrà. Quant a la manera de governar, el millor exemple és l’anunci de Rodríguez Zapatero sobre les ajudes per comprar un cotxe nou.

Aquí la tècnica ha estat depuradíssima. Primer llancen un globus sonda i esperen a veure com reacciona el personal. Certament, abans que el president del govern espanyol anunciés el pla 2000E oficialment, va deixar que el president Montilla digués que no veia clar que s’hagués d’ajudar a la indústria automobilística d’aquesta manera. Després ell va fer la proposta en ferm al Congrés dels Diputats i va comprometre la despesa de les autonomies com si l’autonomia financera no existís realment. I què ha passat? Doncs el que ja era de preveure que passaria: malgrat que el govern central va idear el Pla 2000E sense escoltar les comunitats autònomes, que segons els seus càlculs l’han de cofinançar, el concessionaris catalans de cotxes demanen al Govern de la Generalitat que faci un “esforç” per adoptar la proposta de Zapatero. Quin ridícul més espectacular! El principi de sobirania se sustenta en la idea que el pes real del poder consisteix a no estar sotmès a les directrius d’un altre poder, però, sobretot, en tenir la voluntat de ser-ho, de sobirà. Em fa l’efecte, però, que els de les concessionàries no estan gaire per la feina.

No és la primera vegada que passa una cosa així. La inclusió del “Cat” a les matrícules va tenir com a principal enemic els concessionaris de cotxes. Però, per no donar sempre la culpa a la mateixa gent, en altres polèmiques s’ha vist una actitud semblant. En la qüestió de l’etiquetatge, per exemple. El ja desaparegut Agustí Contijoch, president de l’Associació de Fabricants i Comercialitzadors d’Additius Alimentaris i president d’honor de Pimec-Sefes -la curiositat del qual era que aleshores també ostentava la presidència honorífica de la Fundació Congrés de Cultura Catalana i que, a més, era militant i fundador de CDC- el 19 d’octubre de 1997 afirmava a l’Avui: “L’obligatorietat de l’etiquetatge en català seria un valor negatiu per a les empreses catalanes”. No sé si m’explico?

El principal fracàs de la democràcia catalana d’ara és, precisament, la debilitat de la societat civil. No ho dic tan sols per la dependència que té del poder polític, sinó per la desafecció amb relació a la sobirania, al poder de la Generalitat o al dèficit fiscal. Ens cal picar molta pedra abans d’engalanar-nos (qui no ho desitjaria?) amb les garlandes del triomfalisme sobiranista. Potser és que som on érem quan la codificació que Prat de la Riba va fer del catalanisme adoptà la divisa de “Catalunya endins” per reclamar una vertadera reconstrucció nacional. D’això ja fa molts anys i, tanmateix, els governants espanyols ens continuen enganyant igualment amb el beneplàcit de molts catalans.
Publicat a elsingulardigital, 20/05/09.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s