Home

racometre_25_ocubre-1911

És a punt d’arrencar la campanya electoral i comencen les especulacions sobre què passarà. Aquest no és un país que, com a la Gran Bretanya, les cases d’apostes fins i tot admetin juguesques per determinar qui guanyarà les eleccions i quin candidat destacarà per damunt d’un altre. Aquí ens hem de conformar, si de cas, amb el succedani de les apostes que es fan en sopars o en dinars entre col·legues amb relació a quins serà el resultats de les eleccions. Tothom es deixa condicionar una mica per les dèries que arrossega, sabedor que no hi perdrà res i que, com a molt, hi guanyarà un reconeixement simbòlic. Potser és per això que no es donen gaire les prediccions arriscades.

No fa gaire vaig assistir a un dinar d’aquests. A les postres, cada comensal va haver de donar el resultats en escons del que creia que passaria el 28-N. De la dotzena llarga de persones que hi havia al dinar, no n’hi va haver ni una que donés com a guanyador el PSC. Malgrat que entre els comensals hi havia gent pròxima als socialistes, l’experiència de les dues darreres eleccions no els va encegar. Al capdavall, CiU va guanyar clarament les eleccions del 2003 i del 2006. I si això va ser així en un moment en què, teòricament, hi havia un desig d’alternança, què no ha de passar ara quan, vagis on vagis, només sents a dir pestes del tripartit. Que CiU guanyarà aquestes eleccions està cantat. L’expectativa és, en tot cas, amb quin marge guanyarà. Si no m’erro, cap dels presents li va atorgar la majoria absoluta. I és que aconseguir-la no és cosa fàcil, tot i que, segurament, fóra el millor que ens podria passar. Ja fa massa temps que aquest país trontolla políticament i no estaria gens malament que el nou govern tingués la potència i la solidesa suficients per emprendre les mesures —diguem-ho clar: les dràstiques mesures— que és necessari tirar endavant. Ja n’hi ha prou de governs inestables i desunits que un dia fan una cosa i l’endemà la contrària per satisfer el partidisme dels tres grups que integren la coalició actual.

De tots els comensals, servidor va ser l’únic que va predir que després del 28-N tornaríem a un Parlament de cinc partits. Estic convençut que C’s no entrarà al Parlament i que Reagrupament i Solidaritat tampoc aconseguiran representació parlamentària. Per tant, tornarem a tenir un arc parlamentari de cinc partits: ICV-EUiA, PSC, ERC, CiU i PP. I si crec que passarà això és perquè, d’entrada, intueixo que la participació serà més alta del que es diu. Ensumo, i potser m’equivoco, que hi ha una mobilització més alta del que sembla perquè hi ha massa coses en joc per quedar-ne al marge. I si la participació és alta, les ofertes minoritàries perden oportunitats. A més, C’s haurà de competir amb UPyD, que representa pràcticament el mateix; mentre que Reagrupament i Solidaritat competiran entre si i amb ERC i CiU. Sóc dels que creuen que el vot d’ERC, un cop perdut el votant que només va votar-la per reacció, és més constant del que sembla, entre altres coses perquè és tan ideològic com el d’ICV. I si a aquesta constància s’hi ajunta el fet que molts independentistes no se senten incòmodes de votar CiU per aturar el predomini del PSC, les possibilitats de Reagrupament i Solidaritat minven molt. A més, l’espectacle que han ofert Carretero i Laporta ha posat en estat d’alerta als que podien haver tingut la temptació d’adherir-se a l’independentisme que hi ha qui ja anomena d’“urgències”. El divisme, que és un dels grans mals de l’independentisme, els ha enfonsat en l’esperpent.

No sóc endeví i, per tant, és probable que m’equivoqui. Tanmateix intueixo que l’electorat és més madur del que reflecteixen els fòrums de les xarxes socials, que sovint estan dominats pels malalts de política i pels sectaris. Si em refio del que veig i escolto al veïnat i a la feina, és clar tothom desitja acabar amb la fórmula del tripartit i que les noves ofertes no acaben de convèncer. I en un panorama així, la gent fa com els inversors, s’arrecera sota els valors segurs. Per aquesta raó, i així faig la meva darrera predicció electoral, el PSC aguantarà millor i podrà aturar la severa davallada que li auguren les enquestes. PSC i CiU són, agradi o no, la garantia d’estabilitat que reclama l’electorat català.

Publicat a elsingulardigital.cat, 25/10/10.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s