Home

malapolitica-1979

La política catalana actual té molts vicis. Un dels més destacats és, sobretot, el sectarisme. Hi ha polítics professionals a qui només se’ls coneix per la cridòria i la demagògia que generen. El diputat Joan Ferran, per exemple, excel·leix en aquest sentit, però, en canvi, ningú no sap en l’elaboració de quantes lleis ha participat o bé si mai ha aportat alguna cosa positiva al món de les idees polítiques. Fins i tot la literatura que gasta és més un libel que escriptura narrativa de debò. Destil·la bilis i prou. Ferran és el típic polític perdiguer, com també ho és Toni Bolaño, que és creu molt hàbil a l’hora de caçar perdius. N’està satisfet i està encantat de conèixer-se. I tanmateix, s’excedeix tant, que la seva actitud tan sols pot rebre el suport dels addictes. Dels que porten una bena partidista als ulls. Com alguns dels seus enemics més acèrrims, els arguments de Ferran recolzen en mentides, rumors o bé en les mitges veritats que ell mateix fabrica, fins al punt de ratllar sovint la difamació. Hi ha qui hagi tingut el gust d’escoltar-li explicar alguna cosa positiva del seu projecte polític? No, oi?. I és que tothom el coneix per aquesta mena de trastorn obsessiu compulsiu que pateix i que el porta a parlar una vegada i una altra del que fa l’oposició més que no pas el seu partit. “En Joan és així”, et diuen alguns dels seus companys per exculpar-lo. No sé com és aquest senyor personalment, perquè crec que només l’he saludat de lluny una vegada. Tot el que en sé és pel que diu en públic, que gairebé sempre és agre i amb ganes de manipular. I tenint en compte que en Joan Ferran és un dels pesos pesants del PSC, i, per tant, del partit governant a Catalunya, la conseqüència d’aquest seu mal estil és evident: la política va perdent prestigi a cada bugada.

Servidor no ha idealitzat mai la Segona República (de fet, és que mitifico poques coses), sobretot perquè entre tots plegats van fer-ho força malament i no van ser capaços d’evitar el gran conflicte que fou la guerra. Ara bé, un bon nombre de polítics republicans, de dreta o d’esquerra, eren intel·lectualment molt i molt superiors als d’avui. La intel·ligència política i la categoria professional de Carles Pi i Sunyer, Francesc Cambó o Raimon d’Abadal, afegida a la de Vallès i Pujals, Amadeu Hurtado, Andreu Nin, Rafael Campalans o Joan Comorera, per citar noms de totes les tendències, és incomparable respecte de les males maneres i la forma barroera d’actuar d’alguns polítics d’ara. Sempre que puc ho dic en veu alta: la desafecció política no és tan sols l’efecte de la falta d’horitzons que detecta el ciutadà en cada projecte polític. La veritable raó de la deafecció és el sectarisme que domina —i tenalla— la política catalana. La Segona República va ensorrar-se abans i tot del cop d’estat del general Franco precisament per això: per la pressió sectària que maldava per destruir l’altre, a l’adversari, a tota costa.

Quina és la raó que fa que la política catalana estigui tan contaminada? En primer lloc, per l’excés d’agressivitat. I en segon lloc, per la desproporcionada teatralitat en les formes. L’economista iconoclasta John Kenneth Galbraith indicava que l’agressivitat d’un polític és inversament proporcional a la seva personalitat real, perquè li permet fer una imitació més o menys ben feta d’algú més bo i més intel•ligent que no pas ell. I en política l’ignorant es pot sentir un professional de veritat pel sol fet d’estar investit de poder. Això és el que desprestigia la política i converteix la relació entre els polítics en una mena de conflicte permanent. Quan jo era secretari del diputat i senador Josep Benet, la política era una altra cosa. Recordo perfectament, per exemple, el dia que va acabar la moció de censura contra Jordi Pujol. Mentre el senyor Benet i un servidor es dirigien cap a l’hemicicle, es va acostar rient el diputat portaveu de CiU Jaume Camps i amb aquella veu grossa que el caracteritza va etzibar-nos: “quan s’acabi la votació anirem a sopar, eh?” I així va ser: vam anar a fer un mos a la Xampanyeria del carrer d’Enric Granados, que em penso que era seva, persones tan diverses com Pere Portabella, Macià Alavedra, Rafael Ribó, Antoni Guitérrez Díaz, Xavier Folch, a més de Benet i Camps. Això era l’any 1982 i servidor era molt jove. Però d’allò em vaig extreure una lliçó que no he abandonat mai: que les disputes polítiques no han d’impedir l’amistat entre persones educades, divertides i de bon gust. És que sinó és la guerra!

Publicat a elsingulardigital, 26/10/09

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s