Home

eus-cat-1909

L’últim sondeig de l’Institut Noxa per a La Vanguardia, realitzat entre els dies 25 i 28 d’octubre sobre una mostra de 1.000 entrevistes, situa el PP en el llindar de la majoria absoluta. L’esperit de “remuntada” que havia envaït els dirigents socialistes després de la remodelació del govern sembla ser que s’esvaeix. Encara falta molt per a les eleccions generals i, per tant, ja es veurà si el PP pot mantenir unes expectatives tan altes. Tot dependrà, a més, del que passi al País Basc i a Catalunya, perquè ja se sap el gran impacte que tenen els escenaris basc i català en la política espanyola. Són una “anomalia” que cal suportar però que té una influència determinant. I no sempre positiva, és clar.

Aquest és, precisament, un dels aspectes que destaquen en aquesta nova enquesta. El desastre electoral socialista —que es preveu que sigui pitjor que el de l’any 2000, quan Aznar va aconseguir la majoria absoluta— corre paral·lel a l’alça espectacular en les expectatives dels nacionalistes catalans i bascos, que recuperarien el suport electoral que tenien abans del 2004. CiU passaria de 10 a 15 escons i el PNB, de 6 a 9. Una altra dada, recaptada a partir de la valoració dels principals líders polítics. Aquesta vegada es reprodueix una paradoxa que els sondejos de Noxa reflecteixen des de fa més d’un any: que el líder més valorat —i en aquest cas l’únic que aprova— és el candidat d’un partit d’àmbit català: CiU. Josep Duran Lleida aconsegueix un 5 en la valoració dels principals dirigents, la qual cosa suposa un resultat espectacular en un escenari en què ni Zapatero ni Rajoy obtenen més d’un 4. I és a que, a sobre, a continuació de Duran apareix el candidat de CiU a la presidència de la Generalitat, Artur Mas, que, tot i suspendre, aconsegueix millor nota que els màxims dirigents del PP i el PSOE. Fins i tot el president Montilla se situa per damunt del seu líder, Rodríguez Zapatero.

A mi que el PP guanyi les pròximes eleccions generals amb majoria absoluta em fa tremolar. Em provoca urticària, vaja. Ja sabem com les gasten. Però això no obstant, del PSOE tampoc no n’espero res des que vaig poder constatar, arran del procés de negociació del nou Estatut —fins i tot amb un desgast personal notable—, que no estava disposat a canviar les coses. Són orteguians sense remei. El PP i el PSOE conceben les nacionalitats històriques, i en conseqüència els partits nacionalistes que generen, com un destorb. I tanmateix, des del 1977, els nacionalistes bascos i catalans han tingut una representació singular a les Corts espanyoles. I no tan sols a través de PNB i CiU, sinó també, encara que en un nombre molt inferior, d’EE, HB, EA, ERC o Na-Bai. Al llarg d’aquests trenta-tres anys de democràcia constitucional, a les Corts hi han tingut representació altres grups nacionalistes, com ara el BNG, però la preocupació dels espanyols respecte del gallecs ja se sap que no els altera la sang. A les Corts també hi ha tingut cabuda formacions polítiques, diguem-ne, regionalistes: el PAR aragonès, el PA andalús, la UPN navarresa, la UPC canària o UV valenciana, sense anar més lluny, però ha estat una presència efímera. El cas de CC és una mica diferent, perquè és una partit creat com a conseqüència de la dissolució de la UCD i la recomposició de diversos grups i que s’ha forjat, essencialment, des del poder autonòmic canari. Gairebé com un lobby.

Fa anys que hi ha qui reclama una modificació de la llei electoral espanyola per retallar el pes del nacionalisme català i basc en la política espanyola amb l’objectiu de desfer-se de la maleïda “anomalia”. Si no m’erro, un dels grans defensors d’aquesta tesi és Francesc de Carreras, un dels ideòlegs nostrats de l’espanyolisme cañí i taxidermista. Però la realitat és molt tossuda. Mentre la consciència nacional continuï forta a Catalunya i al País Basc, la molesta “anomalia” perdurarà i fins i tot serà admirada, com posa en relleu la paradoxa de la valoració dels líders polítics que tradueix l’enquesta, per un bon nombre d’espanyols. ¿És que no és per això que el PP i el PSOE es dediquen sempre que poden —que sigui l’un o que sigui l’altre només depèn de la conjuntura— a laminar la catalanitat? I qui en dubti, que viatgi al País Valencià unes quantes vegades i s’adonarà de seguida de quina és l’estratègia dels partits espanyols en relació amb les “anomalies”. Fa feredat!

Publicat a elSingularDigital.cat, l’1/11/10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s