Home

autonomias-1910

Els polítics espanyols han arribat a la mateixa conclusió que el sobiranisme català. L’estat de les autonomies ha arribat al seu límit. A dreta i a esquerra, ja fa temps que s’entona la mateixa cantarella. I tenen raó, a parer meu. Des de la perspectiva catalana és incontestable que l’estat de les autonomies ha estat un negoci a mitges. Des d’un punt de vista identitari, l’autonomia ha fet molt. Almenys s’ha pogut donar satisfacció (i que cadascú triï fins a quin punt) a algunes reivindicacions històriques del catalanisme. Cosa que es podria resumir, molt breument, en l’esforç per normalitzar la llengua a través de dos dels grans instruments de transmissió cultural d’avui dia: l’escola i els mitjans de comunicació; la construcció d’una administració catalana que donés satisfacció, també, a un model de benestar basat en les tres M: mossos (la seguretat pública), metges (la protecció social) i mestres (l’educació integradora) i, finalment, la institucionalització, per dir-ho d’alguna manera, de l’autogovern amb la recuperació de la Generalitat, que era el pas previ necessari perquè les anteriors premisses es poguessin imaginar, en el sentit que Benedict Anderson dóna al concepte. És a dir: que una comunitat acaba tenint consciència de ser-ho si hi ha qui, prèviament, l’ha imaginada. I la Catalunya d’avui és, no cal dir-ho, resultat de les dues dècades de governs nacionalistes, perquè l’autonomia va arrencar sota la presidència dels nacionalistes, però la Catalunya imaginada no tan sols és seva. I el cas que tothom reconeix que ha estat així és, sobretot, un dels més identitaris i que encara ara es combat des de l’espanyolisme nostrat i mesetari: la immersió lingüística, que va ser el cavall de batalla de la primera legislatura, diguem-ne la constituent, del PSUC i del PSC, aleshores representat per la pedagoga Marta Mata.

Comença a haver-hi uns quants llibres que expliquen la constitució de l’autogovern. Deixant de banda la col·lecció que el Centre d’Estudis Jordi Pujol va publicant sobre l’obra dels governs que va presidir, amb la qual vol donar resposta a les distorsions partidistes dels dos tripartits, hi ha una literatura més acadèmica, i per tant que pren més distància, que ha analitzat al detall el desplegament de l’autonomia catalana. La mirada estrangera no és necessàriament més docta que la interna, però almenys té la virtut de no estar condicionada. És per això que resulten interessantíssims dos llibres d’autors forans sobre l’autonomia catalana. El primer és Nacionalisme i autogovern. Catalunya 1980-2003 (Editorial Afers, 2008), un llibre en què, en paraules més elogioses que no pas crítiques de Joan B. Culla, el balanç de la gestió, la valoració de les polítiques desenvolupades pels executius de CiU durant 23 anys i mig, “preval rotundament sobre la història política de la coalició –després, federació– nacionalista al llarg d’aquell període, i encara més sobre la història política global del país en aquella etapa”. Va ser això, precisament, el que va fer-me’l atractiu quan l’ara professora Paola Lo Cascio va demanar-me que li dirigís aquest estudi en la seva fase de tesi doctoral. D’una factura semblant és l’altre llibre, Nationalism and self-government: the politics of autonomy in Scotland and Catalonia (State University of New York, 2007), del professor de Polítiques Públiques de Salut Scott L. Greer. I d’això va aquest estudi comparatiu. Si alguna cosa posen de manifest obres com aquestes és que la mobilització nacionalista no va entrar mai en contradicció amb l’exigència d’un autogovern fort, eficient i equitatiu. Al capdavall, és molt probable que el model català sigui un dels més socialdemòcrates i integradors en el context europeu. “L’autonomia serà benestar o no serà” ha estat la divisa del nacionalisme postfranquista per substituir la vella tornada conservadora torresbagiana. Després es podrà discutir això o allò, si en la qüestió dels valors (per altra part un aspecte en revisió en totes les famílies ideològiques) els uns són més avançats que els altres, però aquest canvi estructural del nacionalisme català és innegable.

Ara s’ha arribat a aquell punt en què l’autonomia no dóna més de si. L’economista Edward Hugh, que analitza la deriva del món instal·lat al poble empordanès de les Escaules, a la dreta del riu Muga, em va dir una vegada, quan Rodríguez Zapatero encara negava l’evident crisi econòmica, que les conseqüències de l’inevitable catacrac a Espanya les pagarien les autonomies. Dit i fet. Des de fa temps hi ha remors que van en aquesta direcció i que, com sempre, posen al mateix sac autonomies amb més fanfàrria que poder i aquelles altres que estan carregades de competències mal finançades i que representen la, diguem-ne, plurinacionalitat de l’Estat. És veritat que la crisi econòmica ha fet més palès que mai que l’estat de les autonomies està, i perdonin el joc de paraules, en molt mal estat. I no tant perquè sigui, com assegura Mariano Rajoy, “un obstacle addicional” per sortir de la crisi, sinó perquè s’ha fet insostenible per culpa de la imperfecció de la fórmula adoptada. L’Estat no s’ha descentralitzat com calia, en tot cas s’ha duplicat senzillament perquè a Espanya només són federals els perifèrics. Si hom és federal de veritat, no el preocupa gens ni mica qui controla la finestreta única, el que vol és que la finestreta sigui eficient allà on sigui. Però a Espanya preocupa més la preeminència de l’Estat que el reconeixement dels drets nacionals. Si els polítics espanyols han arribat a la mateixa conclusió que els sobiranistes catalans, per què no pacten un divorci civilitzat?

Publicat a l’Avui, l’1/11/10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s