Home

montilla mas

Entrem en l’última setmana de campanya electoral. Dilluns que ve ja sabrem com haurà quedat el panorama polític del país i qui està en condicions d’encarar la formació d’un nou Govern que substitueixi l’actual, que ja ha arribat al seu límit. I tanmateix, tal com indicava el sondeig que va publicar ahir La Vanguardia, Artur Mas i José Montilla són, d’entrada, els únics aspirants reals a la presidència de la Generalitat. És més, davant aquest dilema, el sondeig també revelava que el 51% dels enquestats prefereix a Mas com a president (i també és el polític català que rep més bona nota, un 6) enfront del 28% que s’inclina per Montilla (que és valorat amb un 5,1). Així doncs, ni Puigcercós, ni Sánchez-Camacho, ni Herrera, ni Rivera, però tampoc ni Laporta ni Carretero, tenen cap opció de presidir la Generalitat. I és que encara que el règim polític català sigui parlamentari, de fet des de l’època de la Mancomunitat, quan les competències autonòmiques eren mínimes, la figura del president ha estat essencial. I és que per a la gran majoria dels electors, el president del Govern de la Generalitat és considerat el president de Catalunya, tot i que sigui una condició que legalment no existeixi. Quan anem a votar aquesta variable també compta, cosa que explica, per exemple, per què un 27% dels que van votar socialista el 2006 ara podrien decantar-se per Artur Mas.

En qualsevol cas, Artur Mas és el polític més ben valorat i José Montilla no estaria en condicions de liderar una majoria alternativa a CiU amb ERC i ICV-EUiA, però tampoc, i aquesta és una notícia encara millor, no podria liderar una majoria antinacionalista amb el PP com la que hi ha al País Basc. El sondeig també indica que si la participació és baixa —cosa que, d’altra banda, sempre seria utilitzada pels adversaris per devaluar l’autogovern—, SI obtindria un escó. No tinc res en contra de Joan Laporta, com tampoc contra Reagupament, partit que al capdavall trobo fins i tot més consistent que SI, però em fa l’electe que l’expresident del Barça és l’expressió d’un nacional populisme que no porta enlloc. Molta de la gent que votarà les opcions independentistes ultraminoritàries ho farà sense cap altra consideració que autosatisfer-se. És allò que explicava Xavier Sala i Martín en l’article que va publicar fa uns dies per justificar el seu vot: com que sé que guanyarà Artur Mas, jo em permetré el luxe de presentar-me com el campió de la coherència. Ara bé, resulta que tots sabem que aquestes eleccions són transcendentals per definir el futur, que és incert, i, sobretot, per decidir qui ocuparà la presidència de la Generalitat. Artur Mas ha guanyat dues vegades les eleccions i no ha pogut formar govern perquè la seva majoria era escassa. És per això que hem hagut de suportar el septenni negre del tripartit amb paciència franciscana. Tots els que no volem continuar sota la fèrula del tripartit ja sabem què hem de fer: votar Mas i fer que guanyi les eleccions amb una majoria folgada perquè no hagi de dependre de ningú.

En un d’aquests diàlegs que es produeixen en el Facebook, uns amics em retreien (uns per esquerrans i els altres per independentistes) aquest meu posicionament a favor d’Artur Mas. El que els meus amics obvien és que els canvis polítics no es donen perquè sí, perquè desitgem que passi allò que voldríem que passes. Si la història és l’explicació de la complexitat passada, li vaig dir a un d’ells que és historiador com jo, per què el present ha de ser menys complex? El problema d’aquest país és l’excés de verbalisme… La imbecil·litat, per dir-ho a la manera com ho sintetitzava un altre amic, que ens porta a aferrar-nos als nominalismes i a confondre les coses. En el procés d’aprovació del nou Estatut va passar una cosa semblant: en comptes d’admetre que estàvem elaborant una llei orgànica espanyola, hi va haver qui ho va plantejar com si estiguéssim redactant la Constitució catalana. Enderiar-nos en la independència de Catalunya quan el que estem decidint de veritat és qui presidirà la Generalitat en els propers quatre anys, no té solta ni volta. El que ha de sospesar un independentista que no sigui merament un esteta egocèntric és, com deia Francesc-Marc Álvaro aquí mateix (per cert, amic, recupera’t aviat), quin president pot fer sortir aquest país del clot per posar-lo en condicions d’anar més enllà i sortir d’Espanya

Publicat elsingulardigital.cat, 22/11/10.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s