Home

bisagrapp-1906

Dissabte passat, la presidenta del PP de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, va sostenir que el PP podia erigir-se com “la frontissa de la governabilitat” després de les eleccions catalanes atès el pronòstic del CIS segons el qual CiU obtindria 59 escons, els mateixos que obtindrien sumats les tres forces del tripartit. A parer de la líder conservadora, el PP pot “decantar Catalunya cap a la llibertat i no cap a la independència i la gestió dolenta”. Caram! Si la frontissa de la política catalana ha de ser una formació com el PP, que sempre que pot es decanta cap a les posicions més extremes, ja sigui en aspectes socials com nacionals, més val que s’encallin les portes.

Per què el PP té tan mala premsa a Catalunya? D’entrada, perquè des de l’època de la majoria absoluta d’Aznar, que va anar acompanyada dels arrogants excessos patriòtics anticatalanistes, se situa en la marginalitat. Però és que, a més, des de l’aparició de C’s l’any 2006 com a partit desacomplexadament espanyolista i de l’expansió de PxC amb un discurs contra la immigració, el PP ha virat encara més cap al reaccionarisme patriòtic. En la precampanya i en els primers passos de la campanya electoral ja hem pogut comprovar quins és l’objectiu del PP: debilitar els socialistes per ajudar Mariano Rajoy a arribar a la Moncloa. Les eleccions al Parlament de Catalunya no importen i assolir la presidència de la Generalitat encara menys. El PP no és, en aquest sentit, ni tan sols un partit regionalista, com si que s’esdevé en les comunitats autònomes on governa. Li cal erigir-se en defensor dels castellanoparlants, com també li cal fer el discurs radical de García Albiol contra els immigrants, per recuperar la tercera posició a Catalunya. El PP vol convertir-se en el catch-all party que serveixi de refugi per a espanyolistes, xenòfobs i reaccionaris.

Com passa amb tots els partits que tan sols poden aspirar a fer de frontissa, el discurs del PP és irreal i extremat. Aspiren a la influència a partir d’aprofitar la possible debilitat dels partits centrals. Aquesta és també l’oportunitat que ha tingut ERC en les dues últimes legislatures, per bé que l’ha haguda de compartir amb ICV-EUiA perquè va triar fer de frontissa del PSC i, malauradament per als republicans, sense els ecosocialistes el “Tri Party” no sumava. El PP, per contra, no té vocació de govern a Catalunya. Aquesta és la gran diferència respecte del PSC. En l’aspecte de l’argumentari patriòtic espanyol, segurament el PP i el PSC comparteixen més coses del que els aliats independentistes dels socialistes estan disposats a reconèixer, però els diferencia que el PSC aspira a poder governar Catalunya (i això l’empeny a moderar, i sovint a amagar, la vocació espanyola), mentre que el PP sap que no podrà fer-ho mai, si no és com a crossa d’un altre partit. Atrenyellat, doncs, per aquest doble rol que s’ha autoimposat: ser una plataforma per fer arribar a la Moncloa el líder “nacional” i arreplegar el vot de l’espanyolisme i el reaccionarisme, el PP de Sánchez-Camacho s’assembla més al de l’època de Vidal-Quadras que no pas al de Josep Piqué, quan els militants populars més agressivament anticatalanistes el sentien com una cosa estranya.

Em semblaria que estic fent demagògia si digues que a Catalunya es pot donar un pacte a la basca entre el PSC i el PP. Crec que la societat catalana no l’assimilaria bé i que tindria uns costos molt alts, sobretot per al PSC. Però per al PP aquest seria l’escenari ideal. El PP confia que tard o d’hora ells i els socialistes signaran un pacte mitjançant el qual el nacionalisme deixi de ser hegemònic a Catalunya i determinant a l’estat. Aquesta és l’essència del pacte a la basca, l’antisobiranisme, que d’altra banda rutlla a mitges com ha quedat ben palès en la votació dels pressupostos general de l’estat. En fi, que el somni d’Alícia Sánchez-Camacho d’esdevenir la frontissa de la política catalana seria, en el cas de realitzar-se, més aviat un malson. Com que per definició una frontissa té una funció articulatòria, és evident que el PP actual no pot facilitar-la de cap manera. Més ben dit, com també passa amb altres opcions, seria un perjudici per a l’estabilitat i el progrés del país. Travem, doncs, les portes abans de permetre-ho, llevat que vulguem patir.

Publicat a elsingulardigital.cat, 15/11/10.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s