Home

ICV

Divendres passat vaig coincidir amb el candidat Joan Herrera a COM Ràdio, al magazín matinal que condueix Jordi Duran. L’Herrera és un paio que em cau simpàtic i tanmateix em sembla d’un simplisme polític preocupant. Com que l’entrevista era d’aquelles que es fan en campanya, a cada pregunta responia amb el reguitzell de tòpics —vull dir eslògans— que donen contingut al seu “verd esperança” electoral. I el fons de la qüestió és que ara resulta que el 28-N ens juguem l’estat del benestar i les inversions públiques. Per dir-ho a la seva manera, ICV-EUiA són l’única opció que es planteja contenir la dreta especuladora que afavoreix els rics i retalla els drets dels treballadors i les inversions. Herrera, a més, i no podia ser d’altra manera perquè els ecosocialistes són el Pep Consciències del tripartit, també va alliçonar els socialistes espanyols, que a Madrid són molt dolents perquè promouen reformes laborals horribles, com si els d’aquí no hi tinguessin res a veure. En fi, que l’Herrera parla dels mals que s’apressen amb una lleugeresa i una falta de rigor espectaculars.

Durant la mitja hora que va durar l’entrevista, els tres tertulians presents –Ferran Espada, Manuel Lucas i un servidor– podíem ficar-hi cullerada. Ho vaig intentar dues vegades, però després vaig deixar-ho córrer, atès que ja es veia que Herrera no estava per romanços. Per exemple, per reconèixer que el Departament d’Innovació, Universitats i Empresa del govern del qual forma part ICV-EUiA deu a les universitats públiques catalanes un total de 154,6 milions d’euros del pla de millora de les universitats 2007-2010. El primer any no hi va haver problemes per transferir a les universitats 17 milions d’euros, però el 2008 van deixar de rebre 28,5 milions d’euros dels 50,9 pressupostats, i el 2009, 31,9 milions dels 90,4 acordats. El 2010 els rectors preveuen rebre 42 milions dels 136.200.000 euros fixats, per bé que el govern està més arruïnat que mai. Només cal pensar en l’emissió urgent dels caríssims bons de la Generalitat per témer el pitjor. A més, el rumor més estès és que el conseller cessant, el republicà Josep Huguet, ja ha fet saber a més d’un rector que es pintin a l’oli els diners del 2008 i el 2009 (60,4 milions d’euros). En l’última reunió del Consell Interuniversitari es va saber que el pressupost per a les universitats només augmentarà un 2% el 2011, i que a partir de llavors creixerà un 4,7% anual fins al 2014. Em fa l’efecte que la resolució del claustre de la Universitat de Barcelona del 10 de març d’enguany revela que la desinversió pública no és una característica de la malvada dreta que dóna rèdits electorals a ICV-EUiA: “Cal reclamar un model de finançament públic adequat a les necessitats de la universitat pública. No només s’han d’evitar les retallades pressupostàries, sinó que cal aconseguir un augment del finançament públic –directe i en forma d’ajuts i beques– i una liquidació del deute públic, si es vol garantir una docència i una recerca de qualitat i accessible per a tothom”. En la queixa hi ha el motiu: la tisorada que el tripartit ha fet en educació superior.

Mentre l’amic Herrera anava culpant la dreta de tots els mals, incloent-hi la possible supressió del l’impost de successions, que segons ell és una mesura pensada per afavorir els rics, servidor pensava en la meva estimada Maria, que és la persona que em cuidava quan jo era petit, i que l’any passat va enviudar i es va trobar que havia de pagar un impost exagerat (i, a més, no disposava dels diners) per poder continuar vivint a la casa de Sant Hilari Sacalm on vivia amb el seu marit des de feia anys i panys. La Maria és un dona treballadora, de conviccions socialistes ben definides, a qui el tripartit ha retallat qualitat de vida. I a ella li sap greu. I a mi, també.

En un article recent que planteja un breu balanç del tripartit, Martin Aranburu fa un seguit de consideracions en relació amb la despesa social governamental. N’esmentaré només dues, perquè escauen al que acabo d’explicar. Diu Aranburu: “Tot i els recursos abocats, la realitat és que el percentatge del total del pressupost de la Generalitat destinat a polítiques socials ha disminuït des del 2003. Si el 2003 era un 55,5% del total, enguany és un 54% que augmenta respecte dels anys 2007 i 2009, que va ser del 54% i del 51,6%, respectivament. Aquest descens del total de recursos utilitzats per a les polítiques públiques ha anat acompanyat, en canvi, per un increment del 61% des del 2003 del personal que està lligat directament o indirectament a l’empresa pública que implementa aquestes polítiques. L’augment del personal, combinat amb el descens dels recursos utilitzables, ha tingut una conseqüència inevitable: la ineficiència”. Si a aquest panorama hi afegim que en els últims quatre anys la pensió de les vídues ha augmentat 7 euros mensuals i que les famílies tan sols reben 36 euros més per infant que fa quatre anys, ja està tot dit.

Al darrer llibre del malaguanyat Tony Judt, El món no se’n surt (La Magrana, 2010), l’historiador anglès reflexiona, entre altres coses, sobre la insuportable lleugeresa de la política. I adverteix, sobretot, contra els tòpics que han impregnat l’autodesignada esquerra europea des de la fi de la II Guerra Mundial. El que té desconcertats tots els Herrera que hi ha arreu és que després que fins i tot el pensament conservador postbèl·lic acceptés la necessitat d’intervenció social i assistencial, tant com els impostos progressius i la recerca del bé comú, sigui l’esquerra la que es dediqui a collar la gent del poble.

Publicat a l’Avui, 15/11/10.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s