Home

mas_ulls-1903

El final del capítol 19 de la primera temporada de la coneguda sèrie The West Wing és impagable. Després d’un any desastrós, plegat d’indecisions, de temptatives no acomplertes, d’errors incomprensibles i, en conseqüència, de davallada de popularitat del president Bartlet, cosa que va acompanyat de l’amenaça que aviat es farà públic un informe que assenyala els punts febles de l’administració presidencial en aquest seu primer mandat, els assessors del president es reuneixen al despatx del cap de gabinet, Leo McGarry, i entonen una mena de mea culpa. Aleshores entra l’assistent del president i invita a passar al despatx oval Leo. En aquesta encantadora estança de treball dels presidents dels EUA té lloc un emocionat diàleg entre el president i Leo sobre el sentit de la seva presidència i per què les coses els van malament. El diàleg acaba amb un Leo que escriu en un bloc la sentència que ho resumeix tot: Let Bartlet Be Bartlet, que és el títol del capítol i que traduït vol dir “deixeu que Bartlet sigui Bartlet”. Dic d’una altra manera: sigues tu mateix i no pas les teves pors. Dit això, Leo retorna al seu despatx annex i, amb l’èpica pròpia dels nord-americans, demana als seu col·laboradors que s’arremanguin per començar la batalla de veritat i aixecar el debat polític del país segons com ells el conceben (vegeu-ne el tràiler).

Des què a finals del 2007 em vaig comprometre amb Artur Mas per dirigir la fundació que havia d’ajudar a refer el discurs del catalanisme, que havia de buscar un nou relat, sempre he pensat en aquest capítol. De fet, n’hem parlat moltes vegades amb amics i col·laboradors. A més, tothom que ha tractar Artur Mas en privat sap perfectament que no té res a veure amb l’estereotip que n’ha fabricat el conegut programa de sàtira política de TV3. Per tant, a Artur Mas li ha costat déu i ajuda poder ser ell mateix. Ensenyar qui era i com era. A més, les dues garrotades del 2003 i el 2006 no el van ajudar gens, perquè li va costar trobar el camí. Però va arribar un dia, i els asseguro que no sé quan va ser, però aquest moment ha existit perquè servidor n’ha estat testimoni directe, que va fer el tom. No crec que hi hagi hagut cap Leo McGarry (esplèndidament interpretat per l’actor John Spencer) que li hagi cantat les quaranta, perquè segurament Artur Mas n’ha tingut prou autodescobrint-se. Qui hagi llegit el llibre de Pilar Rahola, La màscara del rei Artur (La Magrana, 2010) estarà d’acord amb mi, a pesar que l’excel·lent periodista va saber captar més el personatge que no pas els canvis que s’han produït en l’entorn convergent —vull dir de persones i d’idees— perquè el personatge, Artur Mas, els ha propiciat. I només els poso un exemple, perquè em sembla molt significatiu, d’una rectificació que ha estat de gran abast. El mateix Mas explica en aquest llibre que quan va arribar a la política sentia una gran admiració per Prat de la Riba i Francesc Cambó i que, amb el temps, ha acabat decantant-se per Prat de la Riba, atesa la seva capacitat de bastir una administració del no res, i per Francesc Macià, que és la representació màxima de la puresa catalanista. De l’idealista que va saber liderar un poble fins i tot, si calia, esmenant-se.

És possible que l’exercici d’introspecció política, que ha anar acompanyat d’episodis personals realment durs, hagi portat Mas a ser ell mateix. Al míting de final de campanya al Palau Sant Jordi, els ulls d’Artur Mas, el posat, l’amabilitat del rictus de la cara (cosa que no és gaire habitual) van deixar veure el líder que porta dins: Let Mas Be Mas, es deu haver dit més d’una vegada. Doncs amb la victòria electoral d’ahir comença la carrera de veritat. No tan sols s’ha acabat el septenni tripartit, s’ha acabat, també, i aquesta vegada de veritat, el pujolisme. Comença, doncs, el masisme. Si té encert i retorna l’autoestima al país, no dubtin que serà realment una nova era, la del dret a decidir. L’Ítaca de què va parlar Mas poèticament al Sant Jordi per referir-se a la nova pàtria i que ha de significar per a Catalunya, si és que per fi s’hi arriba, un autogovern sòlid, i a ser possible sense límits, de la mà del sobiranisme tranquil però decidit.

Publicat a elSingularDigital, 29/11/10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s