Home

totspartits2-1900

Tafanejant per Internet vaig topar amb el blog de la diputada socialista al Congrés Lourdes Muñoz Santamaría. Muñoz, que és informàtica i especialista en la societat de la informació, va viure en primera persona el malson de l’huracà Katrina l’agost del 2005, ja que va quedar atrapada al Centre de Convencions de Nova Orleans. D’aquella experiència en va sortir un relat dietarista que, a la fi, l’abocà a crear seu blog actual. Malgrat l’interès humà del cas, el que vull comentar és la seva anàlisi dels resultats del 28-N, perquè fa algunes asseveracions que resultem curioses.

Certament, els motius que assenyala la diputada Muñoz per justificar els mals resultats dels socialistes són, almenys per a mi, una mica sorprenents. A parer seu, el fracàs electoral del tripartit, i específicament dels socialistes, cal atribuir-lo a tres causes. La primera és la crisi econòmica, que obliga els governs d’esquerra a fer polítiques d’ajustament i, en conseqüència, provoca la migració dels vots esquerrans: “La crisi —escriu— produeix desesperança i desànim dels sectors afectats directament que tendeixen a abstenir-se (hi ha estudis que demostren, per exemple, que els aturats participen menys políticament)”. La segona causa és atribuïble al fet que durant els septenni tripartit “el debat polític s’ha centrat majoritàriament en qüestions identitàries [i] no en debats entre dreta i esquerra”. I la tercera causa, que de fet és una prolongació de la segona, és el llarg i tortuós debat estatutari que “ha acabat amb una insatisfacció sobre l’autogovern”. Té raó, i la manifestació del 10-J n’és la prova, però d’això ella no en parla i suposo que només es refereix al crèdit del Govern.

Per a Muñoz, doncs, i d’aquí la seva insistència, la preocupació del tripartit per les qüestions identitàries l’ha perjudicat. Deu ser per això que, com aquell que no diu res, Muñoz inclou entre el “vot crític antipartits” SI i C’s, que són dues mostres oposades de la innegable confrontació indentitària que es dóna a Catalunya. Però és que el pecat és a l’origen, perquè la identitat (que s’oposava al nacionalisme) va ser l’argument, si més no inicialment, que els independentistes governamentals van utilitzar per fer president de la Generalitat el líder del segon partit del país a pesar que no hagués guanyat les eleccions. I és que l’argument identitari era doble. Amb el primer tripartit calia anar més enllà de l’encaix estatutari (i quan es va constatar quins eren els límits el Govern va esclatar); amb el segon tripartit la justificació identitària recolzava sobre els orígens de qui havia de presidir la Generalitat. Segurament, el primer gran problema va arribar amb l’excés d’optimisme que va acompanyar la proposta de reformar l’Estatut. Millor encara, quan es va optar per aquesta via, que d’entrada tenia un componen tacticista tan sols per desestabilitzar el PP, es va fer evident la manca de visió estratègica. Es va creure que es podia modificar l’estructura constitucional espanyola a partir d’una reforma estatutària. I, és clar, això no era ni és possible. Però més enllà d’això, també era evident que el tripartit no tenia un projecte compartit des del punt de vista de l’esquerra. Deixant de banda els de debò, que ja sabem que són els d’ICV-EUiA, per a molts socialistes hi ha una esquerra més esquerra que cap altra. I aquesta esquerra és, evidentment, el PSC. Ara que ja no cal dissimular, el sempre sincer Joan Ferran ho expressa sense embuts a l’article Sí, Artur Mas ha guanyat: “L’esquerra difusa i pusil·lànime correrà —com ja ho ha fet en campanya— a demanar l’escalf dels nous posseïdors del poder polític. L’altra esquerra, la que té un projecte per Catalunya i Espanya, haurà de recuperar el discurs i la identitat que li és pròpia posant de manifest la manca de propostes eficaces dels avui guanyadors”. Ai las, quina desgràcia!

Entre els pusil·lànimes que bescanta Ferran i els apolítics de què parla Muñoz, ja es veu que els socialistes no han estès gaire res del que està passant. El més còmode és fer un mapa electoral de Catalunya a mida, per satisfer les dèries. Però si el comportament electoral de les persones fos tan rígid com creu Muñoz, per a qui els partits o són identitaris o bé són ideològics (i tanmateix en el seu esquema ni SI ni C’s no tenen ideologia), resulta que no es podria explicar per què tants votants socialistes han decidit votar CiU sense renunciar a ser d’esquerres. Muñoz, però també molts altres dirigents socialistes (especialment aquells que ara s’identifica com a generació blackberry) ha convertit en axioma per classificar els partits el que, en realitat, és un recurs analític per comprendre la sociologia dels país. L’ideologisme, com ja advertia el mateix Lenin, és el gran mal de l’esquerranisme. La societat és, agradi o no, més líquida.

Publicat a elSingularDigital.cat, 06/12/10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s