Home

parlament-de-catalunya-1895

Avui Artur Mas prendrà possessió del càrrec de president de la Generalitat de Catalunya a l’històric palau de la plaça de Sant Jaume. Dijous passat va ser investit en segona volta, gràcies a l’abstenció pactada amb el PSC, perquè ERC no va tenir prou cintura política en la primera. El to conciliador i institucional del discurs de Mas era una invitació, tot i sostenir-se en els principis programàtics de CiU, als republicans. Però no van saber trobar la fórmula per esdevenir decisius. No van ser els únics a qui Mas va picar l’ullet, certament; però la substància del que va plantejar, sobretot en l’aspecte del desenvolupament nacional (leitmotiv de la campanya electoral republicana), feia impossible que un independentista pogués votar-hi en contra. Podia voler anar més enllà, però no podia estar en contra de qui reclama el dret a decidir, atès que per investir José Montilla no va demanar tant. La setmana passada ERC va tenir l’oportunitat de demostrar que havia entès alguna cosa del que ha passat i que no camina cap a la marginalitat per falta de visió estratègica. Però, vaja, tothom sap que ERC viu hores baixes i que pensar institucionalment, que és tan com dir políticament, no és precisament el seu fort. De l’altre grup independentista present a l’hemicicle, no cal ni parlar-ne, perquè, a banda de no poder decidir res, ha decidit convertir-se en una paròdia esperpèntica de Jesús Gil. Quin país, el nostre, que l’independentisme polític està segrestat per egòlatres i fonamentalistes ideològics. Una desgràcia i una pena.

La sessió d’investidura del 129è president de la Generalitat va ser, també, la de la celebració del funeral del tripartit. De moment, només el reivindica ICV-EUiA, perquè els altres dos components de l’equip, ERC i el PSC, se n’han oblidat tan bon punt han perdut el poder. Per a ells, el tripartit ha estat un simple instrument, en un cas, per assolir la presidència, i en l’altre, per intentar ocupar l’espai nacionalista (a desgrat que un dia van començar a teoritzar això de l’independentisme no nacionalista) que CiU havia anat perdent per un natural desgast després de molts anys governant Catalunya. Abans de les eleccions, ERC i el PSC se’n van distanciar, del tripartit, per motius partidistes (que ho eren tant com els d’ICV-EUiA quan el reivindicava com a senyal d’identitat pròpia), per evitar la fugida de vots que anunciaven les enquestes. Després del 28-N, i un cop constatat que la coalició era irrepetible, el PSC i ERC ja no han tingut cap interès per reivindicar una fórmula de govern que, d’altra banda, ha resultat letal per als interessos d’ambdós partits. Com va dir Puigcercós des de la tribuna del Parlament, el 28-N la gent va triar entre continuïtat i canvi. I va guanyar el canvi. És per això que resulta encara més paradoxal que ERC no aconseguís articular una actuació responsable durant els dies que ha durat el debat d’investidura que l’allunyés del front del no, on es barregen espanyolistes, dogmàtics d’esquerra i populistes. I això que, com dic, Mas els ho va posar fàcil. Si ERC no pot substituir el PSC com l’esquerra catalana que Catalunya necessita és, entre altres raons, perquè ha demostrat que té poca visió política. Brandar els principis com un escapulari és una actitud de minoria, com fa ICV-EiUA. Els partits grans han de ser més hàbils.

Com que la sessió d’investidura va coincidir amb la divulgació de tres sentències del Tribunal Suprem en què ordena a la Generalitat que garanteixi el castellà com a llengua vehicular a les escoles, PP i C’s van convertir l’últim dia del debat en un circ lingüístic. Alícia Sánchez-Camacho va parlar en castellà des de la tribuna per competir amb Albert Rivera, que en la passada legislatura ja ho feia. Es veu que parlar en castellà des del faristol s’entén com una transgressió (amb ribets de provocació, atès el posat una mica xulesc que adopten), però els falta memòria: l’any 1980 els diputats dels PSA parlaven en castellà d’una manera natural, perquè eren castellanoparlants, i no pas com una reivindicació. No sé com se n’ha de dir, d’això, però resulta patètic. Sóc dels que creu que el castellà és a Catalunya per quedar-s’hi, perquè és la llengua materna de molts catalans i catalanes, com aviat ho serà l’àrab o el romanès, llengües que també caldrà acceptar com a pròpies. I tanmateix, una cosa és la defensa de la diversitat lingüística de Catalunya i tota una altra que es vulgui atemptar contra la cohesió social dividint la societat catalana per raons de llengua. Si ho féssim així, transgrediríem el principi d’equitat que ha de regir per a tothom. No pot haver-hi ciutadans de primera i de segona per qüestions lingüístiques. Que el català sigui la llengua vehicular a l’escola garanteix, precisament, la igualtat d’oportunitats i la continuïtat nacional.

El debat d’investidura va posar en relleu que hi ha partits que són com els elefants. Com aquests mamífers proboscidis, són intel·ligents però també placentaris, el que vol dir que retenen en el seu interior les cries durant un temps considerable. El tripartit ha devorat tots els líders que van engendrar-lo. Ara toca que sorgeixin uns nous lideratges per poder encarar el futur. Un cop investit Artur Mas com a president, cal resoldre la provisionalitat dels líders de l’oposició. El PP ja ha trobat el seu camí, agradi o no. Al PSC li cal fer-ho amb urgència. I ERC faria bé de resoldre el seu problema de lideratge sense estar pendent dels extravagants de la muntanya.

Publicat a l’Avui, el 27/12/10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s