Home

artur-mas-president-joana-orte_54095405669_594_182-1896

Malgrat les puntes per dalt o per baix, el govern presidit per Artur Mas estarà integrat per homes i dones que se situen entre els 50 i els 60 anys. Són membres de la generació de la llibertat. Aquella que el 1975, a la mort del dictador, tenia entre 18 i 25 anys. El president Mas, que el 31 de gener en farà 55, arriba a dalt de tot de la política catalana en el millor moment de la seva vida. Per aquesta generació, que caldria anomenar dels setantes i que avui sobrepassa el mig segle, la construcció de la llibertat ha estat una experiència vital, perquè, en general, pertanyen a la generació dels constructors més que no pas dels resistents. Han viscut més anys amb llibertat que sense. I això es nota, a pesar dels fort pòsit ideològic que impregnava aquella, a pesar de tot, traumàtica transició democràtica. Per aquesta generació, que d’altra banda és la meva, i per això sé de què parlo, la llibertat sense ideals no existia, perquè l’horitzó de construir-la resultava engrescador. Amb el temps, però, també vam aprendre que la llibertat sense acció, sense la intensitat que implica poder transformar les coses, resulta senzillament un absurd. Un mer teatre per entretenir la vanitat.

L’acció és el triomf de la llibertat per damunt de la passivitat i el conservadorisme. Només els que no confien en la força del poble per superar els obstacles en moments difícils no hi creuen. L’acció, doncs, és exercir la llibertat i fer-ho institucionalment. Fa un temps vaig llegir un llibre que parlava d’aquestes coses. Porta per títol Pensar institucionalmente (Paidós, 2010, per bé que l’edició anglesa és del 2008). N’és l’autor el professor d’Administració Pública a la Universitat George Mason, als EUA, Hugh Heclo. Diria que el llibre és un manual de sensatesa perquè ens posa davant una de les grans crisis de la modernitat: el fracàs de les institucions —socials, polítiques, religioses i econòmiques— per generar un sentit de lleialtat amb el passat i el present i, per tant, amb el futur. La generació de la llibertat pensava en les institucions. Vull dir que les desitjava. Anhelava tenir un Govern i un Parlament propis —això és: la Generalitat—, però en aquests 35 anys de democràcia ha anat aprenent a tenir mentalitat institucional, a pensar institucionalment, que és quan la forma és també el contingut. Les institucions defineixen una manera de fer. Encarnen el que Charles Taylor anomena “avaluacions fortes”. O sigui: formes de discernir entre el que és correcte i l’incorrecte, entre el millor i el pitjor, entre el superior i l’inferior, a partir de valors que no són validats tan sols pels nostres desitjos, sinó que responen uns criteris de conveniència, d’obligació, més que no pas de satisfacció personal. Els asseguro que això ha marcat a la generació de la llibertat més del que s’està disposat a reconèixer. Almenys parlo per mi.

A propòsit d’Enric Prat de la Riba i de la seva condició de seny definidor i ordenador de la Catalunya del segle XX, Antoni Rovira i Virgili va escriure que “només pot ordenar-se bé, allò que ha estat definit bé”. La Catalunya autèntica, la Catalunya que lliguen els mil anys d’història que ens precedeixen amb els anhels de llibertat de la meva generació, és la pervivència de l’arquitectura nacional, de la nació. I la nació camina per la senda que mena cap a la idea de llibertat quan és realment un espai de convivència, quan és l’expressió d’un profund sentit democràtic de realització personal i col·lectiva, que no altre que el sentit de l’anhel de felicitat, connectat amb el de llibertat, que esmentava el president Franklin D. Roosevelt davant la gran crisi dels anys trenta. La llibertat és veritable quan esdevé esforç creatiu. Quan és una mostra de solidaritat entre el precedent i el que vindrà. La llibertat sostenible que, com va dir Artur Mas en el seu discurs d’investidura el passat dia 23, és una idea en moviment, com el catalanisme i el país. Les nacions les fan les persones i el ciutadans s’encarreguen de plebiscitar-les cada dia. Els líders només són aquells que interpreten institucionalment el sentit de cada moment històric, els que troben el camí tot parant l’orella per escoltar i decidir. Des del moment en què s’ha aconseguit que les institucions perdurin, cosa força difícil a la Catalunya contemporània, el repte de la generació que s’ha consolidat durant les més de tres dècades de democràcia ja és un altre. Com també va passar amb els fundadors de la democràcia americana, ara toca eixamplar la llibertat. Vull creure que aquest és el sentit de la “transició nacional” per la qual aposta qui des d’avui és el nou president de Catalunya.

Publicat a elSingularDigital, el 27/12/10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s