Home

executiu-govern-artur_mas_araima20101229_0104_21-1893

La designació de quatre consellers independents en el nou Govern de Catalunya (que per a mi són cinc, atès que el conseller Mas-Colell té una vida orgànica a CDC més aviat nul·la) és el gran èxit de la Casa Gran del Catalanisme. Tothom ho ha destacat en el cas de Ferran Mascarell, però és evident que els nomenaments de Pilar Fernández Bozal, que limita amb l’altra banda de l’espectre polític, o de Francesc Xavier Mena i de Boi Ruiz, dos professionals de reconegut prestigi, responen a la mateixa lògica. Durant tres anys servidor ha treballat, des de la Fundació CatDem, perquè un govern com aquest fos possible. I en aquest sentit, per tant, estic contentíssim. Que la Casa Gran estigui ben representada en el Saló Daurat del Palau de la Generalitat és la màxima recompensa que hom podia esperar, especialment perquè, com he dit sovint, és en el Govern de Catalunya on cal incorporar les diverses sensibilitats catalanistes i no pas en les candidatures electorals. Sóc dels que pensa que mentre el sistema electoral sigui tancat com ara, els diputats han de ser de partit perquè són el baluard per defensar les polítiques pròpies d’una tendència concreta.

El catalanisme és un moviment d’afirmació nacional més que no pas una ideologia. Des dels seus orígens, s’ha caracteritzat per la pluralitat. El 2 de maig de 1886, diada de la festa dels Joc Florals de Barcelona, Valentí Almirall va publicar Lo Catalanisme. Motius que el legitimen, fonaments científics i solucions pràctiques. El catalanisme liberal, democràtic i republicà que Almirall presentava en el seu llibre, i que ell denominava “particularisme”, fou combatut pels sectors regionalistes conservadors, en concret per Joan Mañé i Flaquer en El regionalismo (1887), i pels catalanistes catòlics com ara el bisbe Josep Torras i Bages, que el 1892 va recopilar el seu pensament en l’influent llibre La tradició catalana, amb el qual proposà sense eufemismes unes tesis sociopolítiques equidistants del tradicionalisme immobilista de Sardà i Salvany i del racionalisme laic d’Almirall. No tinc intenció de repetir aquí el que explico des de fa anys a la universitat, però m’ha semblat convenient insistir en aquesta idea germinal del catalanisme per no descobrir la sopa d’all cada dia. A diferència dels que combaten aquesta explicació sobre els orígens del catalanisme, servidor creu que el pluralisme n’és, precisament, l’ADN i el que l’ha fet viu fins al dia d’avui. Afirmar, per exemple, que el catalanisme polític és la síntesi de les dues grans (i fracassades) propostes regionalistes del segle XIX (el foralisme carlí i el federalisme republicà) amb el nacionalisme culturalista renaixentista no és una interpretació, com es diu de vegades, nacionalista. És, senzillament, una descripció.

Insisteixo en aquesta qüestió perquè hi ha a qui l’excés d’ideologia no li deixa veure el bosc. Només aquells que interpreten el present des d’una perspectiva ideològica tancada, i per tant doctrinària, observen el passat amb la mateixa rigidesa. El processos històrics són complexos i no gens lineals, ja que són interromputs o condicionats per esdeveniments diversos. La història és, doncs, contradictòria perquè, d’entrada, els actors són persones en evolució permanent. Només els deterministes, en versió marxista o conservadora, creuen en les forces externes per explicar per què passen unes coses i no unes altres. Ho diré d’una altra manera, i per cenyir-me a l’actualitat: ¿el 2003 Ferran Mascarell hauria acceptat de participar en un govern presidit pel convergent Artur Mas? No, és clar que no. Ni ell ni CDC no ho haurien plantejat. La conjuntura no estava prou madura perquè passés una cosa així. Que ha hagut de passar? Doncs un munt de fets, però sobretot que CDC no aconseguís de formar govern el 2006. Això és important, ja que va ser aleshores quan van començar a preguntar-se per què guanyaven les eleccions i, en canvi, la pèrdua de base electoral els impedia arribar a una majoria suficient per formar govern. És d’aquesta reflexió que va néixer la idea de Casa Gran del Catalanisme.

En fi, l’únic que em dol és que Ferran Mascarell hagi hagut de retornar el carnet del PSC. És que Rafael Campalans o Cebrià de Montoliu, per posar dos casos de polítics integrats a la Mancomunitat dirigida per la Lliga, van haver d’aparcar les seves conviccions socialdemòcrates pel fet de col·laborar amb Enric Prat de la Riba? No. Que avui hi hagi qui li ho hagi reclamat només fa evident que està fora de la història. Personalment, a mi no m’ha demanat mai ningú una cosa semblant. Deu ser per això que la Casa Gran del Catalanisme ha estat creïble per al munt de persones que hi han participat.

Publicat a elSingularDigital, el 03/01/11

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s