Home

cnt-1891

El professor Josep Termes, mestre d’historiadors, té en premsa un llibre que porta per títol, almenys provisionalment, Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980). Els auguro que serà important, perquè és una síntesi, de gairebé 500 pàgines, dels coneixements acumulats durant tota una vida (enguany Termes farà 75 anys) dedicada a l’estudi de l’obrerisme a Catalunya i a Espanya. Els treballs de Termes sobre l’obrerisme arrenquen d’aquell ja mític llibre, del 1965 i reeditat el 2000, Anarquismo y sindicalismo en España: La Primera Internacional (1864-1881). La dedicació de Termes a l’obrerisme és paral·lela a l’estudi del catalanisme, perquè un fenomen connecta amb l’altra mitjançant el federalisme. Entre 1868 i 1870, el republicanisme federal fou la ideologia dominant en l’obrerisme català: molts dirigents de les societats obreres catalanes serien a la vegada membres destacats del Partit Republicà Federal, com ara Rafael Farga Pellicer. Sigui com sigui, l’obra, que veurà la llum aviat en versió catalana i castellana gràcies a RBA i a la confiança de Joaquim Palau, mostra la força de la Catalunya obrera, que fou tan vital com la Catalunya burgesa i industrial que sempre es posa en relleu. Més ben dit, Catalunya no s’explica sense l’una i l’altra.

Un dels episodis centrals d’aquest llibre és l’anomenat Congrés Obrer de Barcelona del 18 de juny de 1870, durant el qual les societat obreres espanyoles van decidir adherir-se a l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) i constituir la Federació Regional Espanyola de la Primera Internacional. Aquesta és la data oficial de naixement del moviment anarquista a Espanya, si bé a finals d’octubre de 1868 ja corria per Barcelona, enviat per Bakunin, l’italià Giuseppe Fanelli amb la intenció d’entrevistar-se amb la plana major de l’obrerisme català, entre els quals hi havia l’esmentat Farga Pellicer i el seu cosí, el dibuixant Josep Lluís Pellicer. Fanelli també va ajudar a constituir el primer nucli provisional de la Internacional a Madrid, amb un grup d’uns vint obrers, entre ells els tipògrafs Anselmo Lorenzo, T. González Morago i els germans Mora, que foren els dipositaris dels documents oficials de la Internacional però també, com si fos la mateixa cosa, del programa de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. La discussió sobre per què l’anarquisme va arrelar a Catalunya més que no pas el marxisme, si més no fins a la Guerra Civil, comença aquí, perquè Fanelli va barrejar el programa de l’AIT amb l’ideari de Bakunin. I tanmateix, com bé explica Termes: la massa obrera barcelonina continuava aferrada al federalisme i al societarisme mentre que la propaganda anarquista de l’internacionalisme era escassa. En tot cas, ens diu, va ser el fracàs dels republicans federals l’any 1869 el que va facilitar l’èxit de la propaganda antipolítica i anarquitzant entre els obrers catalans.

Al cap de quaranta anys d’aquell Congrés Obrer de 1870, se n’organitzà un altre, al teatre Belles Arts de Barcelona, per constituir la CNT. Si l’esguerrat Memorial Democràtic no fos un cau de sectaris, amb l’inefable Miquel Caminal al capdavant, aquest costós invent d’ICV-EUiA hauria impulsat un munt d’actes i exposicions per celebrar, l’any passat, el centenari de la CNT. Amb les llums i les ombres que la història d’aquest sindicat té. Ara que el Memorial Democràtic està sota la tutela de la democratacristiana Joana Ortega (tot i que, per mi, hauria d’estar integrat al Museu d’Història de Catalunya i convertir-se en el Memorial de les Llibertats de Catalunya), tenim una segona oportunitat per celebrar aquest important centenari, atès que el nom CNT no va ser adoptat oficialment fins al 8 d’octubre de 1911, durant el primer congrés ordinari de l’organització anarquista. La CNT més coneguda és la de la Guerra Civil, quan quedà associada a la FAI, l’actuació de la qual va ser tan bàrbara com la d’altres contendents en el conflicte. La CNT del 1910-11 no era ben bé el mateix, per bé que l’aparició de conceptes com ara “acció directa”, que va adquirir el caràcter de dogma, i l’antipoliticisme, que es va convertir en una de les màximes anarcosindicalistes, ja anunciaven la radicalització dels anys posteriors. I, tanmateix, la tradició mutualista i cooperativista de l’obrerisme català, centrava en la lluita per les vuit hores i la consecució del salari mínim, van fer possible la constitució de la CNT. I és que, tot i la implantació arreu d’Espanya, la base de la CNT va ser abassegadorament catalana fins al 1917. Després, un cop constituïdes les federacions d’Andalusia, València o Astúries, continuaria essent-ho molt majoritàriament. Termes reprodueix un fragment del llibre de memòries de Joan Garcia Oliver, El eco de los pasos (Ruedo Ibérico, 1978, però hi ha reedició del 2006, a Pilar Sierra, eds., que inclou una entrevista realitzada el 1977), que és molt gràfic per definir “[el] complejo ideológico de que estaba compuesta [la CNT]: obreristas creyentes en el porvenir de la clase obrera eran la mayor parte; sindicalistas revolucionarios y sindicalistas reformistas, les seguían en importancia; colectivistas y comunistas, con influencias marxistas, bakuninistas y kropotkinianas; anarquistas sui generis y anarquistas individualistas; liberales pacifistas y liberales radicalizados [com la família Montseny]; republicanos jacobinos y republicanos federales”. En fi, el setembre de 1911, dels 140 sindicats que aplegava la CNT, 78 eren catalans, i dels 26.571 afiliats que tenia, 11.889 eren catalans. Massa important per deixar-ho passar, oi?

Publicat a l’Avui, 10/01/11.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s