Home

meteosatcat-1886

“Al mal temps bona cara”, diu la dita popular. És una actitud de resignació que personalment no m’agrada gens. No cal viure malhumorat, és clar. Però tampoc no cal posar bona cara a tot. I els temps que corren no són, precisament, per llançar coets. Vivim una època de canvi econòmic que segons tots els experts és d’una gran transcendència. Al mateix temps que s’ha acabat l’alegria consumista afavorida per l’accés fàcil al crèdit, els bancs i caixes pateixen els efectes de la disbauxa. La ressaca és tan bèstia que peten totes les caixes. Que ara es transformin en bancs és una pura anècdota perquè, de fet, ja fa temps que actuaven com a tals. I passa una cosa semblant quan ara es discuteix sobre l’edat de jubilació i, per tant, sobre les pensions. ¿És que no fa temps que se sap que o cal cobrar pensions més baixes o bé cotitzar més i pagar impostos més alts mentre treballem? ¿És que acabem de descobrir que per cada europeu jubilat n’hi ha 4 en edat de treballar, però que en les properes dècades només en quedaran 2, una proporció insostenible per a qualsevol sistema de pensions? ¿És que és ara que se sap que el sistema espanyol de pensions serà, junt amb el belga i l’irlandès, el que s’haurà encarit més de la UE el 2060 per l’envelliment de la població i per la baixa natalitat? I d’això en deriva l’auguri que la despesa pública espanyola en pensions, salut i assistència a la gent gran, subsidis d’atur i educació aleshores s’haurà disparat entre el 9% i el 12,2% i haurà fulminat la mitjana comunitària del 4,7%. ¿A qui pot estranyar una previsió com aquesta si l’índex de desocupació espanyol ha arribat fins al 20,3% el 2010? Encara que l’atur a Catalunya sigui menor i que representi el 17,8% de la població activa, és clar que s’ha desbocat. I entretant, des d’Europa arriba l’advertiment que amb la jubilació als 67 res no garantirà que al 2060 no hi hagi més pensionistes que no pas treballadors cotitzant. A més, diuen, la reforma és tan progressiva (no entrarà en vigor fins al 2013 i no s’aplicarà plenament fins al cap de 15 anys) que no servirà per retallar ara l’estratosfèric dèficit públic espanyol, que quasi quadruplica el màxim permès per la UE.

Davant un panorama com aquest és fàcil caure en el tremendisme. Podem posar-nos a cridar, amb tot la raó del món, que paguin els bancs i els especuladors, que són, en part, els responsables del desori, o bé buscar una solució més o menys raonable. I això li correspon fer-ho als responsables polítics perquè, al capdavall, són els que han estat triats per la gent per aportar solucions. El problema espanyol és que el govern de Rodríguez Zapatero s’ha passat molts anys tocant el flabiol i no ha fet els deures. La fixació de l’edat de jubilació als 67 anys és un pedaç, diuen, inútil. I ho és pel que he explicat més amunt. Perquè quan la reforma de les pensions de Zapatero sigui plenament efectiva, el 2027, caldrà tornar a allargar la vida laboral. Segons la Comissió Europea (CE), l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i el Fons Monetari Internacional (FMI), l’edat de jubilació s’haurà d’endarrerir progressivament a mesura que augmenti l’esperança de vida, que en l’últim segle ha crescut 5 anys i en el proper s’espera que faci un salt de 7 anys més. Així doncs, i basant-se en aquestes projeccions demogràfiques, es calcula que al 2050 o al 2060 ningú no es podrà retirar abans de complir 70 anys. Els he de dir que als professors universitaris ja ens passa. Tenen raó, però, aquells que diuen que la reducció de l’atur no serà possible tan sols amb la reforma de les pensions, sinó que per aconseguir-ho caldrà canviar el model econòmic espanyol, excessivament dependent del turisme i la construcció. El creixement del PIB es produirà quan es creïn noves empreses i, per tant, nous llocs de treball. En fi, quan l’economia espanyola esdevingui més productiva i, en conseqüència, deixi de ser especulativa.

Insisteixo que això ha de ser conduït pels polítics. I el que no serveixi, doncs que se’n vagi. Quan el 2003 Islàndia va deixar de ser una potència pesquera per esdevenir un centre financer global, van ser els polítics islandesos els que van afavorir-ho amb un seguit de mesures que, com es va veure després, posaven en risc les finances del país. Les conseqüències són conegudes: els principals bancs van fer fallida i la corona islandesa va patir una forta devaluació, fins al punt d’haver de rebre ajuts econòmics del Fons Monetari Internacional per estabilitzar-la, mentre que la gent perdia els estalvis. En fi, un desastre descomunal que el govern de torn va afavorir. Geir Haarde, primer ministre islandès entre el 2006 i el 2009, va ser el principal responsable del desgavell. I saben què? Serà jutjat perquè el 28 de setembre del 2010 el Parlament islandès va decidir demanar-li no tan sols responsabilitats polítiques sinó també penals per haver enfonsat el país. Qui la fa la paga, diu una altra dita. Al mal temps bona política, doncs.

Publicat a elsingulardigital.cat, 31/01/11.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s