Home

mubarak-obama-peace-1883

Hi ha qui creu que el mal, el mal essencial, és inherent a les circumstàncies. En el cas de l’absència de llibertat al Magrib i al Pròxim Orient passa una cosa així. Talment com si la història els hagués condemnat no se sap ben bé per què, s’ha estès l’opinió que en els estats del nord d’Àfrica i del conflictiu Pròxim Orient la democràcia no pot arrelar-hi. La colonització va ser cruel i abusiva, entre altres coses perquè va implantar (i es va inventar) unes monarquies autoritàries i corruptes, com ara la haiximita, imposada a Egipte i a Jordània a la caiguda de l’Imperi otomà. Però els règims sorgits de la descolonització no ho van ser menys, d’autoritaris i corruptes, a més d’estar capitanejats per joves militars nacionalistes. A Egipte, per exemple, des de la revolució de 1952 tots els presidents han estat militars. Mubārak també ho és, per bé que el seu règim és més policial que no pas militarista per defensar-se d’un possible cop d’estat. A Líbia i a Síria ha passat una cosa semblant. I a Iraq, també. A pesar que els joves oficials que van derrocar el rei Faysāl II encapçalats pel general Kassem el 14 de juliol de 1958 acompanyessin el seu cop d’estat amb les notes de La Marsellesa, amb ells tampoc no va arribar la democràcia a Iraq. A més el govern procomunista de Kassem, minat per la guerra civil al Kurdistan, l’any 1963 fou enderrocat per la facció baasista del coronel Aref, que instituí un partit únic (1964) i inicià la nacionalització de capitals sense preocupar-se gens ni mica per la llibertat ni pel benestar del poble iraquià. I què dir d’Algèria o de Tunísia? A Algèria la lluita per la independència va ser dirigida pel Front de Libération Nationale (FLN), amb Ben Bella i Ferhat Abbas com a líders més destacats, però després de molt de patiment, el nou règim no es va convertir, precisament, en un paradigma de la llibertat.

Seria un error afirmar que la democràcia no és possible en aquesta zona. Que les circumstàncies impedeixen implementar-la. En primer lloc, perquè és més que evident que el menyspreu de la democràcia no és tan sols patrimoni d’aquests llocs ni dels països subdesenvolupats. Si pensem en els molts anys de dictadura comunista que van haver de suportar països com ara Hongria o l’antiga Bohèmia tot i que en el passat havien pertangut a la pròspera middle Europa, ens estalviarem de dir tonteries sobre si els àrabs o els iranians poden o no construir règims que respectin els drets humans, la llibertat i el pluralisme. I tanmateix, ni el Marroc, ni Algèria, ni Tunísia, ni Líbia, ni Iran ni Egipte, per citar uns quants exemples, són estats democràtics. Només Israel, amb tots els defectes que hom vulgui trobar-hi (no és l’únic estat democràtic del món que rebrega l’estat de dret aferrant-se a la idea de combatre el terrorisme, oi?), és una democràcia amb un sistema de partits que garanteix l’alternança i la llibertat de pensar i d’expressar-se. Que els Germans Musulmans s’hagin convertit en l’alternativa a Egipte o que el Front Islàmic de Salvació (FIS) guanyés de carrer unes eleccions a Algèria que els militars van anul·lar o bé que Hamàs sigui cada dia més majoritari entre els palestins no és inherent al predomini de l’islam en aquella zona. És si de cas, resultat d’una molt mala política, que inclou, en el millor dels casos, la inhibició occidental i, en el pitjor, la connivència per evitar l’assalt al poder dels islamistes. És la teoria del mal menor.

Aferrant-se a una fals concepte de la modernització, atès que exclou el desenvolupament polític, que també n’és un dels elements bàsics, segons aquesta teoria del mal menor el fet que el règim de Mubārat preservés Egipte del domini dels Germans Musulmans ja el justificaria. ¿Què és millor, per tant, la dictadura del Mubārak o bé la dels Germans Musulmans? La mateixa pregunta es podria fer en relació amb el corrupte xa de Pèrsia i la teocràtica República Islàmica d’Iran, que va investir els aiatol·làs (els sacerdots xiïtes) d’un poder absolut. Haver permès que uns règims tan i tan corruptes duressin tant és el que permès incubar l’ou de la serp que és l’islamisme entre una població que viu desesperada i sense futur. La desesperació sempre troba refugi en opcions que tenen un discurs fort, una organització estructurada i uns líders carismàtics. És per això que les potències occidentals tenen aquesta doble vara de mesurar que ha permès l’agonia democràtica d’Egipte a mans d’un senyor com Mubārak . Deu ser per això que la Internacional Socialista acollia al seu si els partits únics de Tunísia i Egipte. Però entonar La Internacional no ha sigut cap garantia de llibertat per als egipcis o el tunisians, com tampoc no ho fou cantar La Marsellesa per als iraquians.

Publicat a elsingulardigital.cat, 07/02/11.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s