Home

Quan han vist el títol d’aquest article es deuen haver espantat, oi? Doncs és que per a mi entre la fi de Berlusconi i determinades concepcions sobre què ha de ser el CoNCA hi ha una perillosa concomitància d’idees. En tots dos casos es defensa que els tècnics han d’estar per damunt dels polítics. Em sembla una concepció orweliana de l’organització política. L’exaltació tecnocràtica dels especialistes és un menyspreu a la democràcia com a sistema de representació política. M’explicaré.

Era possible la sortida d’escena de Berlusconi per la via parlamentària? Sí. Oh i tant que sí! Si Giorgio Napolitano hagués buscat aquesta sortida “empès” pels mercats. Però resulta que el president de la República italiana és membre, com tothom sap, de l’oposició berlusconiana agrupada en el PD, i abans havia sigut un destacadíssim militant del PCI, partit amb el qual va ser diputat per primera vegada el 1953! El president italià, que tampoc no és elegit a les urnes sinó indirectament, ha acceptat una sortida, diguem-ne, extraparlamentària per desfer-se d’un personatge que va arribar al poder electoralment i no pas per una conspiració palatina. Agradi o no, la coalició que fins avui era majoritària a Itàlia havia arribat al poder per la via democràtica. Com Iorgos Papandreu, el líder del partit socialista grec PSOK. El que acaba de passar a Itàlia és greu. Molt greu. I em sembla increïble que hi hagi qui ho accepti sense badar boca senzillament perquè Berlusconi és, certament, un personatge odiós i un polític dolent i condicionat per uns interessos econòmics portats al límit. No es pot celebrar la caiguda de Berlusconi i deplorar la de Papandreu, perquè responen a la mateixa lògica. Com tampoc no és coherent denunciar la manca de democràcia a Europa perquè José Manuel Durao Barroso, Herman van Rompuy o Mario Draghi no han passat mai per les urnes per ocupar uns càrrecs tan decisius com els de president de la Comissió Europea, president del Consell d’Europa i president del Banc Central Europeu, respectivament, i no dir res quan es passa l’escombra per endur-se els governs elegits democràticament a Grècia i a Itàlia. La garantia jurídica de la democràcia com a dret fonamental és bàsica perquè el sistema funcioni. Ara no em posaré a escriure un tractat de filosofia política, però em sembla que aquesta crisi està essent aprofitada per modificar el sentit real de la democràcia. Per exemple, l’article 23 de la Constitució Espanyola consagra el dret fonamental dels ciutadans a participar en els assumptes públics i en preveu diversos mecanismes: s’imaginen en què quedaria aquest article si després del 20-N el directori europeu decideix carregar-se el primer ministre espanyol —previsiblement Mariano Rajoy— perquè no genera confiança als mercats? Ho hauríem de celebrar tan sols perquè aquest senyor és del PP i no ens agrada? Doncs no. Prefereixo adversaris polítics, fins i tot quan s’equivoquen, que tecnòcrates que només passaran comptes amb els amos. Com deia Paolo Guzzanti en un article publicat a Panorama: “Oggi si dice sempre così: vedremo che cosa diranno i mercati. Nessuno dice: vediamo che cosa dicono gli italiani”. Certament, ningú no es preocupa pel que diuen els electors! Es veu que comença a fer furor el model xinès: capitalisme a tota màquina sota règims autoritaris, comunistes o no.

I quina relació té la situació italiana amb el CoNCA? Doncs que la defensa a capa i espasa de l’autonomia del món cultural, del entesos, dels tecnòcrates que en aquest cas es diuen creadors, s’assembla força a la lògica que canvia governs sense passar per les urnes. El comunicat dels deu consellers dimissionaris és exemplar en aquest sentit. Però el problema no és l’actitud fatxenda dels dimissionaris, que és creuen més representatius de la voluntat popular que el conseller del ram, sinó la concepció global que traspua: la defensa d’una autonomia de la cultura del combat polític. La primera consideració que plantegen els dimissionaris és que la Llei de creació del CoNCA pretenia evitar el dirigisme cultural partidista, posant a les mans d’un organisme independent del Govern la responsabilitat d’organitzar la política de suport i de promoció de la creativitat cultural i artística, evitant amb això que la concessió d’ajuts i beques obeeixi a criteris partidistes o propagandístics. Plantejat així qui no hi estaria d’acord? Però és que aquesta no és la qüestió. A més, com sembla que ja es comença a constatar amb el cas de les presumptes corrupteles en el Memorial Democràtic detectades per la Sindicatura de Comptes, els organismes “independents” no són garantia de res. La política, quan s’exerceix en un context democràtic, té els seus defectes però també disposa dels mecanismes per rectificar, esmenar i fins i tot capgirar una política cultural que no tingui el favor de la majoria del poble (i no tan sols dels creadors). A més, les polítiques culturals tenen a veure amb les concepcions ideològiques i polítiques que cadascú defensa legítimament en una democràcia, que per definició és pluralista.

Per tant, benvinguda sigui la dimissió dels consellers del CoNCA que no entenen quin és el seu paper i lamentem el foragitament a la xinesa de Berlusconi encara que el personatge sigui un sàtrapa. En moments de tribulació, els apologetes de la tecnocràcia han llançat a la foguera els escrits de Montesquieu sobre la separació de poders.

Publicat a elSingularDigital, 14/11/11.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s