Home

Avui divendres serà enterrat a Praga Václav Havel. No lloaré els mèrits de Havel com a escriptor i com a combatent contra la dictadura comunista. Ho ha ressaltat tothom, i aquest va ser també el motiu pel qual el 1995 li fou atorgat el VII Premi Internacional Catalunya, que va compartir amb l’expresident alemany Richard von Weizäcker. I tanmateix, per què Havel es va convertir en un líder reconegut mundialment? Doncs, d’entrada, diria que el més destacat de la seva vida, allò que va caracteritzar-lo, va ser la fermesa de les conviccions. La línia que separa la convicció del dogmatisme i la creença cega és francament prima. Hi ha qui no ho sap distingir i per això li costa de separar el blat de la palla: tenir idees fermes en qüestions polítiques o religioses, estar convençut d’una cosa, no es pot confondre mai amb l’actitud d’adhesió acrítica, axiomàtica, a una determinada manera de veure el món. Havel era un home de profundes conviccions humanistes.

Sempre m’ha fet molta gràcia que alguns d’aquells que reivindiquen Havel al nostre país no han estat tan amables amb personatge catalans que han defensat el mateix per a Catalunya. I és que Havel era, certament, un dels grans defensors txecs dels drets humans, compromès fins a l’extrem d’assumir el risc d’anar a la presó i de perdre els privilegis dels quals van gaudir molts intel·lectuals sota els règims comunistes precisament per haver-lo combatut. Havel es va oposar a la invasió soviètica de Txecoslovàquia el 1968 i va ser un dels instigadors de l’anomenada Carta 77 (redactada arran de la repressió contra el grup Plastic People of the Universe, una banda de música psicodèlica pertanyent al moviment underground txecoslovac dels anys 60 i 70). Era un anticomunista de pedra picada. En totes les cròniques que he llegit aquests dies arran de la seva mort no he vist mai que es fes cap referència a la ideologia de Havel, més enllà de destacar el mateix que els acabo d’explicar: que es va oposar al règim comunista perquè defensava els drets humans.

Havel no pertanyia a l’entorn del PC txecoslovac que va apostar pel “socialisme de rostre humà”. Havel no va ser mai com Alexander Dubček (1921-1992), el destronat secretari dels comunistes txecoslovacs que després va ser, també, un dels protagonistes de la Revolució de Vellut. No. Com acabo de dir, Havel no va pertànyer mai al PC. La seva ideologia s’alimentava d’una barreja de liberalisme polític, a la manera del que abans de la guerra defensava el dissortat filòsof-president Thomas Masaryk (1886-1948), i de la fenomenologia d’Edmund Husserl (1859-1938), prenyada d’idealisme. Per tant, caldria situar Havel en el camp dels nacionalistes idealistes que defensen tesis socialdemòcrates. És clar que comparat amb Václav Klaus, el primer ministre txecoslovac que més va defensar el model monetarista thatcherià, Havel semblava un personatge molt escorat a l’esquerra. No ho va ser tant. Era més aviat un socioliberal a l’estil dels liberal demòcrates d’arreu del món. En fi, quan “polítics morals” com Havel se’n van, desgraciadament es parla més de l’anècdota (en aquest cas, del seu hàbit de fumar i del càncer que finalment el va portar a la tomba) que del que va ser realment substancial en la seva vida: la defensa de la llibertat i la democràcia i d’una Txecoslovàquia unida, encara que després esdevingués president de la República Txeca.

Publicat a Intocable Digital, 23/12/11

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s