Home

La transició nacional ja ha començat. Des de la promulgació de la sentència negativa sobre l’Estatut de Catalunya, l’empenta sobiranista va prenent força políticament.

O almenys això sembla, si fem cas de les declaracions dels principals partits nacionalistes (o sobiranistes, si és que així hi ha qui es queda més tranquil). Que el president Artur Mas no es traslladés a Madrid per a assistir a l’acte commemoratiu del 33è aniversari de la Constitució potser no és una gran novetat, ja que l’ex-president Pasqual Maragall no va assistir-hi en cap ocasió i l’última vegada que va anar-hi l’ex-president Jordi Pujol va ser el 1988.

El fet més rellevant és, si de cas, com va argumentar-ho el nou president. Va dir que no hi anava perquè no se sentia “cridat a celebrar una cosa que ha estat interpretada clarament en contra de les aspiracions del poble català” i també “de les seves aspiracions nacionals”. Davant les crítiques que va rebre per haver pres aquesta decisió, el president Mas va argumentar que, “davant d’unes condicions com aquestes [de recentralització], és millor posar-hi distància”. És així com comencen tots els canvis polítics, posant distància amb aquells que volen ofegar-te.

Això vol dir que CiU es desentendrà de la política a Madrid? De cap manera. Però és segur que l’actitud serà una altra. O si més no així hauria de ser. I així ho hauria d’entendre el cap de files a Madrid de la federació nacionalista. Una gran majoria dels ciutadans de Catalunya recelen d’Espanya. Això vol dir que tots són directament sobiranistes? No. És clar que no. Però el sobiranisme ja ha guanyat una primera batalla d’idees: pràcticament tothom té assumit que l’espoliació fiscal ens ha empobrit i que així no es pot continuar. De fet, l’assistència massiva a la manifestació del 10J del 2010 va tenir força a veure amb la penetració social d’aquesta convicció. L’“Espanya ens roba” no és una consigna que sigui tan sols patrimoni de quatre gats. És ja un clam generalitzat.

La centralitat política s’ha desplaçat cap al sobiranisme sense complexos. Llevat del PPC i el PSC –i, també, és clar, C’s–, els altres partits han seguit el corrent sobiranista. Més ben dit, n’han estat el motor. Fins i tot ERC, malgrat haver fet l’aposta per pactar amb un PSC immobilista, hi ha contribuït. El fracàs del tripartit, com el fracàs de la reforma estatutària, han ajudat, per bé que sembli una paradoxa, al decantament final, fins al punt que la política catalana s’ha accelerat ràpidament. El repte d’aquest nou sobiranisme és saber mantenir les conviccions sense caure en la mera proclama. Caldrà molta política per a afrontar la transició nacional que ens proposa el president Mas.

Publicat a El Temps, núm. 1437, 27/12/11.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s