Home

Els àpats nadalencs són bons per a fer conversa. Les llargues sobretaules permeten parlar de moltes coses, en un anar i venir d’arguments a mesura que cada comensal va ficant-hi cullerada. Nadal i Sant Esteve no són dies per a debats forts. Al contrari. Fins i tot els pitjors adversaris polítics per Nadal no es barallen de la mateixa manera si són parents i han de compartir tovalles. Cal no alterar l’harmonia per no incomodar a la majoria dels parents que, en qüestions de política, no són tan radicalment partidistes com els que en viuen. En fi, que en aquest sentit tots els dies haurien de ser Nadal. Almenys per a mi. Estic segur que el país aniria millor i la política se’n beneficiaria. I és que quan la gent parla amb tranquil·litat del que passa al seu voltant, d’allò que percep i la preocupa, acostuma a ser força raonable. M’ho explicava un bon amic, que és d’ICV, i que té un cunyat que des de fa anys i panys vota CiU. I això que aquest amic meu és una mica com Dr. Jekyll i Mr. Hyde, perquè en públic defensa unes coses que en privat està disposat a reconèixer que són impossibles. I una d’aquestes coses que aquest amic meu ecosocialista no defensaria mai en public –i ja és gros que només ho accepti en privat!– és que cal contenir, tal com li reclamava el seu cunyat convergent, la despesa pública de la Generalitat si no es vol arribar a la fallida total.

Aquest amic meu d’ICV és d’aquells que diuen que el problema del dèficit públic té una solució molt senzilla: aplicar un impost a les grans fortunes i perseguir el frau fiscal. És una fórmula clàssica de les esquerres d’arreu del món. No dic que no fos una bona solució en un moment com l’actual, que és excepcional i requereix valentia, i atès que el frau fiscal és força elevat a Catalunya. Però una mesura com aquesta té un problema: el grau d’autonomia del país no dota la Generalitat del poder per convertir en llei una iniciativa com ara aplicar un impost que tan sols pot imposar l’Estat. L’Agència Tributària de Catalunya és més que res un ens de gestió dels tributs propis de la Generalitat –que no són tants– i també li correspon, segons les competències financeres fixades en el Títol VI de l’Estatut, “la gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció dels tributs estatals cedits totalment, i també aquestes funcions, en la mesura en què s’atribueixin, respecte als cedits parcialment, d’acord amb el que estableix l’article 204”. I quan consultes aquest article resulta que per desplegar aquesta competència s’hauria de constituir, en el termini de dos anys, cosa que no s’ha fet encara, un consorci, o un ens equivalent, amb participació paritària de l’Agència Estatal d’Administració Tributària i de l’Agència Tributària de Catalunya. Un cop constituït aquest consorci, aleshores “es pot transformar –el condicional és a l’original estatutari– en l’Administració tributària a Catalunya.” Més enllà de l’argot tècnic, que sempre és difícil d’interpretar, és clar que la persecució del frau fiscal no és exactament una competència autonòmica. No ser un estat i no poder actuar com a tal deixa molt poc marge per fer front a un dèficit com l’actual. Tot i que avui dia ja sabem que disposar d’un estat no garanteix la independència (tan sols cal pensar en Grècia i fins i tot en Itàlia), la debilitat del poder autonòmic n’agreuja els efectes.

Hi ha articulistes i opinadors que fan com aquest amic meu d’ICV i reclamen alegrement a la Generalitat unes mesures que no es poden prendre ni que se’n tingués la intenció. El que no és normal, però, és que polítics amb responsabilitats al Parlament o a les diputacions o als ajuntaments s’apuntin al festival de propostes imaginàries. Potser el que els passa és el que explicava el periodista i professor Marçal Sintes (a qui des d’aquí vull felicitar pel seu nou encàrrec al capdavant del CCCB) en l’article Reducció del símbol Generalitat (El Periódico, 27/12/11). Sintes hi retratava molt bé el “vici” català, que es va encetar amb Josep Tarradellas en el seu exili a Saint-Martin-le-Beau i va continuar amb el president Pujol i fins i tot amb els dos presidents socialistes, de generar la ficció que la Generalitat era una mena d’estat dins l’Estat. El poder dels símbols és molt gran. Ho ha explicat, com diu Sintes, Walter Lippmann, i també Benedict Anderson en un llibre magnífic que podem llegir en català: Comunitats imaginades. Reflexions sobre l’origen i la propagació del nacionalisme(Ed. Afers, 2005). La força del simbolisme –que esdevé un potent softpower– cohesiona la comunitat nacional per suplantar les formes primitives d’associació. El problema és que aquest simbolisme pot quedar despullat per la crua realitat. És d’això que ens prevé Sintes quan escriu que l’actitud gasiva de l’Estat i la crisi econòmica poden degradar encara més el mite del semi-estat català i provincianitzar l’autogovern.

La proposta de transició nacional que va fer el president Artur Mas en el debat d’investidura d’ara fa un any arrenca, precisament, del fracàs del procés estatutari i de la convicció que el catalanisme del segle XXI ja no es podia dedicar a regenerar Espanya. El catalanisme d’avui dia té l’obligació de gestionar la realitat (i això fins i tot ho saben els d’ICV-EUiA, que en privat fan com el meu amic) per encarar la necessitat dels catalans de sortir de la crisi de la millor manera possible, sense malmetre el poder simbòlic de la Generalitat. L’objectiu final em sembla clar: arribar a constituir un estat, de la mateixa manera que hi accediran els escocesos, que ens protegeixi i que ens atorgui el poder de decisió en el context de la UE.

Publicat a l’Avui, 29/12/11.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s