Home

L’obituari de Manuel Fraga que va publicar Michael Eaude a The Guardian sintetitza molt bé les contradiccions de la seva trajectòria política. És una necrològica desapassionada. A Espanya, en canvi, la valoració del personatge ha estat sempre realment controvertida. I ara, en l’hora de la seva mort, també. Si Fraga ha estat controvertit és perquè ell mateix va voler reivindicar-se com un reformista sota el règim dictatorial de Franco i un dels pares fundadors de la renascuda democràcia espanyola del 1978. I és veritat que hi ha hagut persones que l’han presentat així, exaltant-ne, sobretot, l’esperit reformista de la llei de premsa del 1966 i el seu protagonisme en la transició simplement perquè va ser un dels membres de la ponència constitucional. Però Fraga no va ser mai del tot ni una cosa ni l’altra. I és que no és del tot cert que Fraga fos un representant del moderantisme espanyol. Això és podria dir d’Adolfo Suárez, encara que fos Ministre Secretari General del Movimiento fins l’últim sospir del dictador. El gir centrista, moderat i abocat a l’entesa amb l’oposició socialista, comunista i nacionalista catalana i basca que va liderar Suárez al capdavant de la UCD no va trobar mai la complicitat de Fraga i dels seus “set magnífics” acompanyants en la constitució d’AP. Al contrari. A Suárez va costar-li entendre que la democràcia no podia construir a mitges i condicionada. A Fraga va costar-li encara més.

Manuel Fraga no era un reformista. Era, per damunt de tot, un conservador catòlic, dominat pel populisme, com va quedar palès moltes vegades, la més coneguda de les quals és el famós bany, acompanyat de l’ambaixador nord-americà Angier Biddle Duke, a la costa d’Almeria després de l’accident aeri de l’any 1969. Fraga va ser un admirador d’Antonio Cánovas del Castillo i, com ell, anhelava un sistema polític a l’estil anglès: simplificat, i per tant bipartidista, que fes possible la preeminència del conservadorisme. També era un autoritari de mena. Són molts els episodis, les declaracions i els gestos que el delataven en aquest sentit. Les campanades a mort que va recrear Lluís Llach en forma gairebé d’oratori va provocar-les ell el març del 1976, mesos després de la mort del dictador, quan no va dubtar a reprimir violentament una manifestació obrera que va tenir a lloc a Vitòria-Gasteiz. Hi va morir gent innocent, com avui dia també en mor molta en les revoltes de la primavera àrab en contra dels dictadors de tot pelatge. I si a ulls de tot el món, per exemple, Mubarak va presidir un règim dictatorial i corrupte, no entenc per què cal endolcir la biografia d’un polític com Fraga, que no va abdicar mai d’haver estat membre de la Falange i un ministre de Franco, el sanguinari dictador espanyol de qui deia que “havia estat el millor governant que havia tingut Espanya”. A Fraga, i a molts com ell, el van fer fora de la taula del consell de ministres franquista els tecnòcrates de l’Opus Dei per posar en marxa la veritable reforma econòmica. I no és que aquests opusdeistes fossin gaire demòcrates, eh? Amb Suárez, com ja he dit abans, li va passar el mateix.

La mort política de la UCD —i de l’epígon que fou el CDS— van oferir-li l’oportunitat d’aglutinar la dreta espanyola. Però no li va servir de res. Ja li havia passat l’hora. La victòria esclatant dels joves nacionalistes espanyols del PSOE l’octubre del 1982 va descol·locar-lo políticament. De fet, aleshores va començar la seva decadència política. El relleu al capdavant d’AP el 1989, que es va transformar en PP de la mà de José Maria Aznar, només va donar-li una sortida: esdevenir president de la comunitat autònoma de Galícia, a pesar que Fraga no havia cregut —o hi havia cregut poc, si ho volen creure així— en l’Estat de les Autonomies. Va ser el seu refugi i el seu vedat polític, com bé saben els nacionalistes gallecs. No dubto que Fraga Iribarne fos una persona erudita i sàvia. Però políticament va ser un fracàs. Va estar en el bàndol dels guanyadors sense saber esdevenir-ne el líder. Potser és que va ser un polític excessivament ideològic que només es disfressava de pragmàtic quan li sortia la vena populista.

Publicat a IntocableDigital.cat, 21/01/12

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s