Home

Comença a ser una inquietud generalitzada esbrinar què fer l’endemà del dia que no s’aconsegueixi un pacte fiscal amb les condicions que proposa el president Artur Mas. Perquè, de moment, són pocs els qui confien en què finalment s’arribarà a un acord. Amb l’excusa de la crisi econòmica i en ple procés de recentralització per salvar les autonomies que ells mateixos han enfonsat, el PP dirà que ara no toca que Catalunya surti de la LOFCA amb un règim especial semblant al del País Basc. Per tant, la inquietud que he esmentat no és exagerada. Des d’ara hem d’estar preparats per saber com reaccionar. Per a preveure quin serà el pas següent. No serà fàcil, perquè aquest país tendeix a entusiasmar-se amb les accions èpiques, acomboiat pel sobiranisme més radical, que crida a sometent tan sovint que fins i tot avorreix. Després, un cop esbravats, com ha passat tantes vegades (l’última va ser el 10-J del 2010), la gent torna a casa i es dedica a culpar el del costat de la frustració que el corprèn. En fi, que si ho avaluem en termes empresarials, som un poble molt poc eficient.

Són el polítics els que ens han portat fins aquí. Primer amb una reforma estatutària esgotadora i gens fructífera. I ara ens han posat el caramel a la boca del pacte fiscal com a primera estació d’una transició nacional que hi ha qui no es creu de cap manera. Personalment, sóc dels qui creuen que en l’hipotètic cas que s’arribés a un bon pacte fiscal —que és la versió literària del concert econòmic—, la transició nacional no s’estroncaria. Al contrari, hauríem fet un gran pas. Importantíssim, no cal dir-ho, però només seria una estació del recorregut final que ha de ser la independència. Diguem-ho clar i alt, perquè tothom ho entengui. Potser serà una independència dependent, com la majoria de les sobiranies estatals d’avui dia, condicionades pels mercats i per la UE. De segur, perquè en aquesta etapa històrica em sembla difícil d’aconseguir que Catalunya esdevingui un estat a l’estil dels que van emergir al segle XIX. I això mateix passarà amb Escòcia, no ens enganyem. No som Kosovo (ni ganes!) ni cap dels estats sorgits després de la caiguda del comunisme. Per això resulta tan difícil trobar una manera adequada i eficaç d’actuar. Ens cal molta més imaginació que no la que es pot condensar en un eslògan. I és que l’endemà existirà.

Publicat a El Temps, núm. 1441, 24/01/12.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s