Home

De tots colors, el llibre de memòries de Fabián Estapé, mort el primer dia d’aquest gèlid mes de febrer, es va publicar l’any 2000 a cura de l’actual directora de TV3, Mònica Terribas. En la nota a l’edició, Terribas diu que Estapé va viure com va voler, amb els guanys i les pèrdues que aquesta actitud va comportar-li. Certament, Estapé va formar part d’aquells intel·lectuals i professionals que, amb arguments molts diversos, van créixer i es van fer a redós del règim franquista. De la dictadura, en una paraula. Estapé podia haver fet el contrari. Podia haver decidit apostar per la resistència democràtica i, en canvi, va triar col·laborar amb el dictador. Només al final de la dictadura, quan el règim ja agonitzava, aquest per altra banda intel·ligentíssim economista va declarar-se d’esquerres, fins al punt —o almenys això és el que llegeixo en les cròniques necrològiques— d’afiliar-se a CCOO i al PSUC, el partit dels comunistes de Catalunya. No és que jo ara vulgui fer cap retret a Estapé ni a ningú, simplement crec que cal explicar els personatges com el que han estat i no pas amb la distorsió de les lectures polítiques i sentimentals d’avui dia. Arran de la mort de Fraga Iribarne va passar una cosa semblant: es va exaltar el personatge de tal manera i es va edulcorar la seva trajectòria amb mentides de gran calibre, que tots els demòcrates de veritat havien de sentir fàstic per força.

Encara recordo l’ocupació dels locals del rectorat de la Universitat de Barcelona quan Fabián Estapé n’era el rector per segona vegada, entre els anys 1974 i 1976. Per als estudiants d’aquella època (comunistes, anarquistes, trotskistes, maoistes o nacionalistes), Estapé era la representació del mal absolut. Un jerarca del règim a qui calia abatre. Deu ser per això que els estudiants que van entrar al despatx rectoral de la plaça universitat van llançar per la finestra el bust del generalíssim dictador. En el capítol novè de les memòries que esmento, Estapé aborda amb recança —diu— l’episodi de la seva vida més difícil de justificar: la col·laboració intensa amb el govern del general Franco en l’elaboració —al costat de Joan Sardà Dexeus— del Pla d’Estabilització. Tenia despatx a Castellana 3, a sota del de l’almirall Carrero Blanco. Evidentment, tota persona té dret a rectificar i a explicar-se com vulgui. Al capdavall, de biografies contradictòries n’hi ha de tota mena. Manuel Sacristán, per exemple, que fou un referent de l’ortodòxia comunista espanyola i també, segons afirma ell mateix, de Fabián Estapé, de jove va ser un falangista convençut i intransigent (vegeu, en aquest sentit, els passatges que hi dedica Alberto Oliart a Contra el olvido, 1998). I el mateix es podria dir, per posar un altre cas, de Josep Maria Castellet i de tants i tants intel·lectuals catalans de bona família. Però molts d’aquests falangistes jovenívols van trencar amb el règim molt abans que Fabián Estapé, just quan ell va començar la peripècia al costat dels opusdeistes que van redreçar l’economia espanyola. El 1971, Estapé encara es va presentar a procurador a Corts per la província de Girona animat pels jerarques franquistes, amb una actitud molt diferent de la de Fernando Rodríguez Ocaña, aquell obrer catòlic que s’havia convertit en company de viatge de Bandera Roja i que va superar el filtres governamentals per presentar-se a procurador pel terç familiar el 1973. Estapé va perdre les eleccions; Rodríguez Ocaña, en canvi, va guanyar-les però fou destituït quan es va fer evident qui era.

Les biografies es poden explicar de moltes maneres. La imatge d’una persona pot quedar devaluada o enaltida segons el grau de permissivitat que hom tingui. Personalment, tot i ser per tradició familiar del bàndol dels vençuts i haver patit la repressió com molts altres antifranquistes, no sóc partidari de passar comptes a l’estil Garzón. Em sembla una actitud extemporània, fora del temps i de la realitat. Ara bé, això no vol dir que sigui partidari del silenci i, encara menys, de reconstruir biografies per justificar l’injustificable. Fa uns anys, el professor Carles Santacana va publicar El franquisme i els catalans. Els informes del Consejo Nacional del Movimiento (1962-1971), un llibre revelador per explicar determinades trajectòries, com ara la de Martín de Riquer o bé la d’un altre rector, Gabriel Ferrater. El que em sembla absolutament inadmissible, per tant, és que algú, com va fer Estapé en les seves memòries, vulgui endolcir el seu col·laboracionisme persistent amb l’argument que calia estar dins la sala de màquines per transformar de veritat el règim. Home, potser no, oi? Hi havia altres alternatives ètiques.

Publicat a IntocableDigital.cat, 03/02/12

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s