El dilluns 7 de maig vaig assistir a una conferència del professor Xavier Sala i Martín. Es tractava de parlar de la crisi econòmica. Les conferències i intervencions públiques de Sala i Martín són espectaculars i molts pedagògiques. Allò que sorprèn de Sala i Martín és el mètode expositiu, ple de paradoxes i de jocs efectistes que, de vegades, són tan extravagants com el color de les seves famoses americanes. Busca provocar la reacció del qui escolta. Aquell dilluns se’n va sortir. La majoria de preguntes posteriors a la xerrada tenien un cert regust de retret. Havia creat incomodat. És veritat que la manera d’exposar algunes de les seves tesis és, diguem-ne, tan extrema, que no saps si la comparteixes o no. Com quan va deixar anar que la lectura del Quixot era una pràctica obsoleta. Es podia haver interpretat que el professor Sala i Martín anava contra la lectura (de fet, la pregunta que li van fer ho va afirmar), per bé que en realitat volia dir que els avenços tecnològics obliguen a plantejar la lectura del clàssic castellà d’una altra manera. Però el problema és la fractura entre els ensenyants i els alumnes, perquè la majoria de professors són analfabets funcionals quant a les noves tecnologies i això els resta imaginació pedagògica.