Home

Aliats Internacionals

Corre la brama que el primer ministre escocès, Alex Salmond, no vol deixar-se veure per Catalunya de cap manera. La raó és ben senzilla: creu que associar la causa escocesa a les reivindicacions catalanes podria perjudicar el procés sobiranista que promou des que va arribar al poder. Els nacionalistes escocesos no volen despertar la fera espanyola, no fos cas que, preventivament, la fúria rojigualda s’oposés en l’àmbit de la UE al que poguessin pactar els governs de Londres i Edimburg en relació a l’estatus d’Escòcia internament i a Europa. Salmond fa bé, perquè la prioritat de qualsevol sobiranista és defensar els interessos de la causa pròpia, independentment que al món hi hagi casos semblants al seu i que s’hi pugui ser més o menys solidari. L’art de la política és aquest, precisament. Cal saber triar què fer en cada moment i amb qui fer-ho.

A la causa catalana li falten aliats internacionals. I no em refereixo a uns aliats qualsevols. Vull dir aliats de pes. D’aquells que són determinants en el concert internacional. I a la UE, avui Alemanya és l’estat més determinant de tots. Cal anar a convèncer els alemanys que la voluntat sobiranista de Catalunya no és cap amenaça per a Europa sense trepitjar-los l’ull de poll. Per entendre’ns: és més important tenir aliats a Berlín que a Munic, encara que Baviera també reivindiqui, com nosaltres, un millor tracte fiscal. Catalunya no és un illot solitari. De moment, almenys als ull d’Europa, som una regió autònoma espanyola molt endeutada que pot crear dificultats a la recuperació econòmica espanyola. La cosa és així, ens agradi o no. Cal fer-los canviar d’opinió, doncs, i contrarestar amb arguments sòlids el que determinada premsa estrangera —especialment anglosaxona i francesa—esbomba com si fos una veritat absoluta: les demandes fiscals de Catalunya són una mera dèria nacionalista catalana sense fonament.

El president de la Comissió Europea, Jose Manuel Durao Barroso, va referir-se per primera vegada a la possibilitat que la causa catalana pogués resoldre’s des d’una perspectiva internacional. Això està bé, i és una pas endavant inaudit —que de tota manera prové d’un portuguès, que saben més història espanyola que els centreeuropeus—, però de moment és una mera resposta formal a una interpel·lació d’una eurodiputada de la Lega Nord. Cal treballar molt per aconseguir que la troica europea es posi a favor nostre sense atendre als embats i als desmentits del govern espanyol, sigui del color que sigui, que en això ja sabem tots que socialistes i populars s’agermanen. Per al PP i el PSOE, Espanya està per damunt de les diferències ideològiques, cosa que no els criticaré pas. Més aviat envejo aquesta capacitat dels espanyols de crear un consens nacional transversal entorn a la idea de la nació espanyola i, a més, fer-ho com si no fossin nacionalistes. Espanya està mobilitzada contra les aspiracions sobiranistes de bascos i catalans, de la mateixa manera que els anglesos lluiten com poden contra el sobiranisme escocès. I no s’enganyin, els uns i els altres faran el que calgui per avortar-les.

Quan el vent bufa a favor no hi ha perill. Quan el vent bufa en contra, però, la cosa es complica. Catalunya travessa una de les situacions més crítiques, sobretot perquè el fracàs de l’autonomisme és resultat d’haver volgut construir un semiestat exageradament costós sense els mecanismes polítics i econòmics per garantir-ne la viabilitat en temps de crisi. A més, internacionalment hem passat de ser un dels 4 Motors per a Europa, aquella associació regional constituïda el 9 de setembre de 1988 per Baden-Württemberg (Alemanya), Catalunya, Llombardia (Itàlia) i Rhône-Alpes (França), a esdevenir una rèmora per a Europa, atès el fort dèficit públic català —incrementat exageradament pel jacobinisme del segon tripartit—, que se suma a l’espanyol, també molt exagerat després de la nefasta gestió de Rodríguez Zapatero. En fi, ens cal refer-nos i refer les estratègies d’internacionalització. Potser les mal anomenades ambaixades haurien pogut fer una mica més de feina en aquest sentit, oi? Almenys així les crítiques que reben dels espanyols estarien justificades.

Publicat a IntocableDigital.cat, 03/09/12. Versión en español.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s